Els minairons i les set proves de la Companyia del Lliri

Esdeveniment: Els minairons i les set proves de la Companyia del Lliri

19 de setembre de l'any 3 de l'Era dels Dracs - Seu de la companyia del Lliri, Darum

Introducció: Els herois es fan remenuts

Son dos quarts de deu d’un plàcid matí de dissabte a la Seu de la Companyia del Lliri. Al seu despatx, n’Arzark ha treballat des de l’albada acabant de revisar paperassa pendent: àpoques, pagarés, contractes i proves per als judicis oberts contra els nostres mercenaris.

Tot i l’absència de Sir Milligan, per justificada raó d’un merescut descans, n’Arzark aconsegueix enllestir la feina i assaboreix el seu cafè a tall de victòria, tot obrint l’edició matinal del Darum Avui.

Fullejant-lo, no hi troba males notícies: ni tan sols un article de la Vilar Paola. I aquests fets se sumen a la tranquil·litat que regna a la Seu últimament. Els lavabos es mantenen nets com una patena des de fa un parell de mesos, com també la resta d’estances i, en particular, la piscina de cervesa, punt crític en la higiene dels espais comuns.

Alhora, un grup de nous reclutes estava visitant les instal·lacions per valorar enrolar-se a la Companyia. Quan n’Arzark es començava a plantejar baixar a rebre’ls, na Lyriel, en Lord Gauper i l’inconfusible Pan aparegueren al despatx per molestar-lo i distreure’l de les seves obligacions administratives.

Però de sobte, després de molta xerrameca i incomoditat, la pau de la Seu fou interrompuda. Els llirers presents a la sala van percebre una rialla entremaliada i, just després, una boira verdosa va inundar-la absolutament. Aquesta, però, no va aparèixer només a l’habitació, sinó que va cobrir instantàniament totes les estances de la Seu de la Companyia del Lliri.

Irremeiablement, tots els llirers començaren a encongir-se fins a transformar-los en éssers remenuts: i aquells que mesuraven metres ara només feren centímetres.

Mentre s’encongia, però, n’Arzark va enviar un missatge telepàtic a tots els membres presents a la Seu:

Camarades! Una força externa està empetitint màgicament a tothom de la Seu. Reunim-nos la taverna, a sota del meu llustrós quadre. Un cop tots allà, investigarem qui és el responsable d’aquest atac!

Equip de la Sala d'entrenament [DM: Adolf]

Membres de l’equip: Helga, Mardak, Zek, Galdur, Nit , Ronic

text

Equip dels dormitoris [DM: Litus]

Membres de l’equip: Algimantes de Montagut , Aldon, Nim de Valdecamps, Agna, Kwai, Stolas

text

Equip de la Cripta [DM: Carxofa]

Membres de l’equip: Sanniang Hu, Fennec, Tità, Alzack Lem, Marronet, Mirt

Aprofitant que avui no hi ha cap feina per fer a la seu, els mercenaris es preparen per gaudir d’un dia de descans, passejant, relaxant-se o gaudint dels racons poc coneguts del seu punt de trobada. És en aquest moment que en Kornutt proposa baixar a la cripta a retre homenatge als caiguts. Potser pel sentiment de connexió amb els companys que ja no hi són, o potser només per la curiositat de veure la cripta, la Sanniang Hu, la Fennec, en Tità, l’Alzack Lem, en Marronet i en Mirt decideixen acompanyar-lo.

Baixen al primer soterrani de la seu, just a sota de la gran sala comuna, i passen pel passadís on hi ha les habitacions subterranies destinades a nans, gòblins, semi-orcs i tots aquells components que s’estimen més descansar sota terra. Al final del passadís hi ha l’escala que els porta a la cripta, un espai antic, anterior a les reformes que s’han fet a la seu del Lliri, possiblement, pels monjos que van habitar aquell edifici abans que ells.

La cripta és un espai força gran, de planta circular a dos nivells, el central més baix que els laterals, amb les parets i les columnes de pedra, plena d’arcs parabòlics i il·luminada per espelmes que tant reposen en espelmatoris de terra alts, com en d’altres penjats a les columnes.

Al voltant hi ha diversos altars, cadascun dedicat a una deitat, pensats perquè s’hi puguin fer ofrenes o, fins i tot, alguna cerimònia. Però si hi ha alguna cosa que destaca especialment, és una gran peana circular al centre de la cripta on s’hi poden trobar les estàtues tallades en pedra, dels herois caiguts. Aquestes estàtues fan al voltant d’un metre d’alt, però col·locades a la peana, quedan a l’alçada d’una persona normal. Les estàtues estan situades en rotllana, mirant cap enfora, donant l’aspecte de tenir les seves ànimes vigilant la cripta i la Seu per la seguretat dels components de la companyia del lliri, i un únic feix de llum natural entre pel centre de la cripta il·luminant magicament les presències dels caiguts.

Pel que s’ha donat a entendre, en Kornutt i la Sanniang Hu son els únics que coneixien l’espai. El primer, sembla que hi baixa sovint i en té cura. La monja diu que és un espai on li agrada baixar a meditar. Per aquest motiu, quan en Kornutt els proposa deixar les armes a l’altar de Mandaekkara, per tal que, si tenen sort, la deesa otorgui algun poder a les seves eines de combat, cosa que tots procedeixen a fer. La promesa d’un possible +1 sempre és temptadora i no sembla que allí baix pugui haver-hi cap problema.

És aleshores quan en Kornutt s’adona que el titella que hi ha a la mà de l’estàtua del Carcant, té un descosit i seguint una metòdica pràctica que ja sembla tenir més que controlada, aquest agafa una capseta de fusta que hi ha amagada en un racó i en treu agulla i fil per cosir el titella. A mig fer, però, té una pensada i decideix anar a buscar un ribet a la seva habitació que quedarà d’allò més bé al titella.

Encara no ha enfilat les escales, que de cop i volta, un fum verd omple l’estança i els sis mercenaris veuen com, de cop i volta, la cripa comença a fer-se gran. Aquelles estàtues que esdevenien solemnes, comencen a agafar una mida impressionant i tot sembla crèixer al seu voltant mentre senten unes rialles de procedència desconeguda. No tarden en adonar-se que, en realitat, el que està passant és que son ells els que s’estan fent petits. Els seus cossos comencen a encongir-se, igual com els passa a les seva roba i armadures.

Arriben a empetitir-se tant que no son més alts que un dau de sis cares. Però el més curiós és que no tots s’han empetitit igual. En Tità ara sembla un mig gegant. Té la mida de’n Marronet, que, per contra, ara és un osset petit, petit. El mateix li ha passat al Polo, cosa que la Fennec aprofita per agafar-la entre els seus braços i fer-li unes moxaines. El decreixement ha sigut invers i els que miraven als seus companys cap avall, ara ho fan cap amunt i a l’inversa.

No és aquest l’unic efecte de l’empetitiment. S’adonen que si bé els seus cascs, armadures i escuts s’han encongit amb ells, el seu pes no ho ha fet de forma proporcional, i ara tot pesa deu vegades més del normal. El casc d’en Tità frega els 20 kg, i l’armadura de l’Alzack ronda els 80kg.

La força que necessiten per moure-ho no és normal. Noten que en empetitir-se tenen molta més força que abans, però tot i així, el pes de les armadures és insuportables i acaben traient-se-les. És en aquest moment que la pell de’n Tità queda al descobert i tothom pot veure que és d’un curiós color blau

Després del xoc inicial, i quan encara estan sortint de l’impacte de l’estrany esdeveniment, noten una conexió mental que sembla arribar de l’Arzark. "Camarades! Una força externa està empetitint màgicament a tothom de la Seu. Reunim-nos la taverna, a sota del meu llustrós quadre. Un cop tots allà, investigarem qui és el responsable d’aquest atac!”

Els nostres herois s’adonen, però, que han baixat dos pisos abans d’arribar a la cripta. La cosa son entre 5 i 6 metres de fondària, que, per ells i amb la seva nova mida, equivalen a uns 500 metres de desnivell en escalada. De fet, un escaló fa uns 17 metres d’alt i arribar a la part de dalt sembla una gesta monstruosa, com per haver de repetir-ho 30 o 40 cops. A més, estan desarmats. Amb la seva nova mida, amb prou feines poden veure les empunyadures de les seves armes desades a dalt de l’altar.

És aleshores que l’Alzack pensa amb la capsa que en Kornutt ha deixat al terra. A dins hi havia agulles i fils, i potser altres objectes que els podrien servir per armar-se. El problema, però, ve a ser el mateix. S’enfronten a una paret de fusta de 15 metres d’alt i si volen intentar entrar hauran de començar a demostrar la seva habilitat per escalar.

O això creien, perquè en Marronet, sense dir res (bé, de fet no diu mai res, és clar) es posa a córrer a tota velocitat i embesteix una de les fustes de la caixa, desencaixant-la i permetén un accés força acceptable a l’interior.

No cal dir que a dins troben el material que necessiten i tots es posen a fabricar espases amb les agulles que han trobat. A alguns els queden de nassos i el resultat final sembla ser una eina amb una molt bona resposta a l’atac. A alguns altres, però, els ha quedat una mica nyap i no estan segurs que aguanti gaire allò que ara porten com a espasa.

La Sanniang proposa fer una corda i fa un trenat espectacular aprofitant el fil de cosir, aconseguint uns bons 20 metres de cordada. La Fennec es decanta per elaborar amb escuradents una espècie de motxilla pensada per poder transportar al Polo, ara que pot dur-lo en braços i també construeixen un ganxo per poder enganxar la corda.

Mentre acaben d’estirar l’habilitat d’artesania, en Tità s’adona que a l’altar que hi ha als peus de les estàtues del centre de la cripta, s’hi poden detectar uns petits fils de llum verda al seu interior. Avisa la resta del grup i tots s’hi apropen. La llum surt de dins les escletxes de la pedra però els és impossible intentar entrar-hi ja que l’aglutinant que hi ha entre les pedres els ho impedeix. El que no els impedeix és mirar i descobrir que hi ha unes figures, mig corpòrees, recordant una silueta humanoide, movent-se per dins. En Marronet es mou una mica per descobrir que una d’aquelles figures el segueix, però és la Sanniang que pica a la pedra i els pregunta que quí son i que fan allí.

Les figures en aquell moment surten de dins la pedra filtrant-se per les escletxes i cada una d’elles es situa al davant d’un dels nostres herois. La Sanniang insisteix a preguntar que qui son, i en aquell moment, les siluetes comencen a agafar presència física, a condensar-se i a definir-se per descobrir que son les figures de sis dels membres caiguts de la companyia.

Davant la Sanniang apareix la Lilly de Llirimar. Davant la Fennec, apareix Màscara, davant en Tità, l’Àrdua, davant l’Alzak Lem, la Llúmia, davant el Menut, l’Sven i davant en Mirt en Carcant.

Cada una de les figures parla a l’heroi i totes donen missatges d’esperança i reconfortament. L’Sven diu al Marronet que trobarà allò que està buscant. L’Àrdua diu al Tità que no s’ha d’avergonyir de res, la Llúmia diu a l’Alzack que acabarà essent un gran guerrer a aquella companyia i la resta envien missatges del mateix caire.

Acabada aquesta connexió dels essers vius amb les imatges dels finats, aquests es tornen a retirar a l’interior de la pedra mentre un dels nostres herois els pregunta “com ho hem de fer per sortir d’aquí?”

De dins de les pedres surten 4 feixos de llum verda. Un indica les escales que pugen cap amunt. L’altre una canonada d’aigua, el tercer, un forat a la paret on sembla haver-hi algun tipus de caixa metàlica i el darrer, enfoca a una paret on ara hi poden veure una sargantana.

Sembla que el missatge és clar, hi ha quatre vies de sortida i els nostres mercenaris les exploren i discuteixen. Descarten pujar per les escales, perquè veuen que l’alçada és massa gran, així que decideixen anar cap a la canonada. S’adonen que tot i la seva nova mida, córrer per les estances és ben senzill per a ells i ho fan a una velocitat vertiginosa. Arriben en un tres i no res a la canonada i l’estudien curosament. Sembla que a l’interior hi ha aigua i tots pensen que no és un bon moment per nedar. Escalar la canonada tampoc sembla viable i descarten fer-la servir.

Així que van cap al forat que hi ha a la paret i que, un cop s’hi acosten resulta ser una espècie d’elevador de plats. Potser fa molts anys, els monjos el feien servir per pujar i baixar menjar, objectes o ofrenes. Ara el mecanisme semblava força rovellat però en Tità, que sembla demostrar certa habilitat amb els mecanismes, conclou que podrien provar de posar-lo en marxa.

De fet, al lateral del forat que hi ha a la paret en sobresurt una palanca, i en Tità proposa esforçar-se a intentar estirar-la cap avall. Decideixen tirar la corda amb el ganxo i el primer que descobreixen en intentar-ho (hi ha gairebé 20 metres d’alçada de la palanca) és que el ganxo passa a una altura sorprenent per sobre de la palanca. La seva nova força és impressionant i enlloc de fer un esforç gegantí, han d’aprendre a mesurar la seva nova habilitat.

Mentre, en Marronet decideix que el millor que pot fer és ficar-se dins la caixa metàlica. Ell no pot ajudar a estirar la corda perquè no té polzes, per tant, decideix que és millor que es fiqui dins i esperar si els seus companys poden activar el mecanisme.

Un a un, els 5 herois restants, es van enfilant a la corda i al moment que puja el darrer, la palanca decideix cedir i baixa cap avall. Aleshores un fort grinyol anuncia que el mecanisme es posa en marxa i sembla que la caixa metàlica es comença a moure. Però resulta que amb el temps, un dels dos eixos de transport s’ha bloquejat i enlloc de pujar, el que fa és encallar-se definitivament dins el forat quedant mig aixecada d’un dels dos cantons.

En Marronet va per terra i rellisca fins arribar a la paret per l’efecte de la gravetat. Els altres han acabat al terra, just a sota de la palanca. El problema és que, del forat que s’ha obert sota la caixa, apareix un vell conegut de la companyia del lliri. Una escolopendra gegant.

Bé, és clar, en realitat no és una escolopendra gegant, és de mida normal, però davant de la nova mida dels nostres herois, l’animal té una mida desorbitada.

El combat s’inicia al moment i mentre alguns dels mercenaris salten i s’enfilen a dalt de l’animal per atacar-lo des del darrere, d’altres ho fan des de baix. I s’adoen que entre la força que ara tenen i les seves noves espases, els cops que donen a l’animal són d’una efectivitat brutal. Els impactes amb danys de 25 punts contrasten amb el trencament d’algunes de les improvisades espases. Per sort, veient que no els habien quedat massa bé, ja n’havien agafat algunes de recanvi.

El combat es complica perquè la cuirassa de l’escalopendra sembla reaccionar de forma diferent a cada impacte, però, de cop i volta, al darrere dels herois, apareixen les figures corpòries de’n Carcant i la Lilly. El primer fa servir les seves dots de bard, mostrant un titella i donant coratge i valentia als lluitadors. La Lilly, per contra, intenta un atac físic que, lògicament, no impacta ja que la seva espasa és etèria.

En un parell de rondes abaten l’escolopendra, tal i com correspon a uns herois de la seva alçada. De l’animal n’arranquen un parell de fragments de la cuirassa i en fan dos escuts, un pel Tità i l’altre per l’Alzak, i la Sanniang recull algunes de les seves mandíbules com a possible arma per llençar.

En aquest moment, la figura de l’Àrdua, que també ha vingut a ajudar, fa una canalització d’energía positiva i permet al Polo, qui s’havia endut la major part de l’atac de la bèstia, recuperar-se.

És aleshores quan el feix de llum que indicava que una de les possibles vies d’escapatòria era aquell sistema, desapareix, deixant clar que, per allí, ara ja no podran fer via.

Per tant, és el moment d’estudiar la possiblitat de fer servir la sargantana. S’acosten a l’animal, que sembla que no els veu com un perill evident, degut al seu tamany, i és en Tità qui fa servir un encanteri per parlar amb ella.

D’una forma força senzilla, i prometent-li una bona dosis de mosques, la sargantana accepta l’encarrec de pujar-los fins a dalt a la seva espatlla. També els demana un nom i decideixen posar-li Tana. En Tità li pregunta si podrà amb tots i ella diu que sí, però, quan s’enfilen, la sargantana descobreix que no pot dur-los. Pesen massa. No costa gaire saber-ne el motiu. El casc d’en Tità.

Però en Tità s’entesta a no treure’s el casc i, per tant, decideix acompanyar a la Tana a peu.

El recorregut fins a l’escala passa a prop de la capsa d’on han tret les armes i allí se’ls acut que potser un dels didals pot servir com a casc, i així en Tità podrà pujar al llom de la Tana. Decideixen provar de fer un parell de forats al didal i el nostre gnom se l’emprova descobrint que és extremadament lleuger i que pot servir perfectament.

Ara sí, amb aquesta modificació se’n van fins als peus de l’escala i intenten pujar. Però, és clar, mantenir-se al llom de la sargantana no es feina fàcil i la Fennec decideix que serà millor que intenti pujar escalant, ja que ella és escaladora nata.

La Tana comença a pujar, i un dels herois cau de la montura. Com ja ha anat passant durant l’aventura, però, no es fa mal. Les caigudes a aquesta nova mida semblen no tenir els efectes normals als seus cossos. Però el més interessant, en intentar pujar per l’escala, descobreix que entre la força que té i el poc pes, escalar és una tasca extremadament senzilla.

De fet la Fennec porta una estona pujant i baixant per l’escala gaudint de la seva nova destresa per fer-ho. I és clar, els mercenaris, en molt poc temps, s’enfilen fins a la sala comuna on es troben amb la resta de companys que, poc a poc, van arribant.

Equip de la Piscina [DM: Guillem]

Membres de l’equip: Malachite de Constantinap., Tati, Dr. Sam Arthur, Alambí Consurgens, Kuyen, Vargas

text

Equip de la xemeneia de la taverna [DM: Jordi]

Membres de l’equip: Mèrida de Rocabruna, Peregrosth, Nimura Tanzoo, Daren Gallagher, Groc

text

Equip de la Terrassa de la plaça del Lliri [DM: Karen]

Membres de l’equip: Kürt, Lord Gauper, Idril Celebrindal, Yeska, Galileo Figaro

text

Equip del Jardí [DM: Sergi]

Membres de l’equip: Nkthu Nktho, Pancraci Cornamenta, Princesa Orquídea, Bram Minaura, Amrelia, Nix

Era un dia tranquil a la Companyia del Lliri. Aprofitant la jornada de portes obertes, l'Arzark va ordenar als reclutes que fessin tasques de neteja al jardí per desbrossar les males herbes i, d'aquesta manera, l'Nkthu, en Pancraci Cornamenta, la Princesa Orquídea i la Bram Minàura, havien d'aprofitar les tasques de neteja per ensenyar-los a l'Amrelia i el Nix, el dia a dia de la seva nova vida a la companyia.

No obstant això, la tranquil·litat va ser breu. Mentre els reclutes treballaven, van quedar-se incoscients i, al despertar-se, van descobrir que s'havien encongit a una mida minúscula. L'inofensiu jardí ara s'havia convertit en una selva plena de perills i desafiaments. Davant la confusió, l'Arzark va enviar als reclutes un missatge amb una directriu molt clara: arribar a la taverna del de Lliri. Per si la tasca no semblava prou complicada, els reclutes van descobrir que les seves armes havien desaparegut i, per tant, estaven forçats a construir-se unes de noves amb els recursos que obtenien del jardí si volien sobreviure. Després de discutir força estona sobre quina direcció prendre, i de frenar l'intent de l'NKthu de calar foc al jardí per "obrir una drecera", Els reclutes van començar el seu camí cap a la seu amb l'esperança de no despertar l'atenció de la fauna del jardí.

Durant la seva petita gran travessa, van haver de sortejar grans perills com erugues, de les quals van aprofitar la seva seda per construir-se un arc, formigues i mantis religioses, que van utilitzar per fer-se diferents armes i en Pan es va crear una taula de surf a partir de les ales d'un dels pobres insectes. Tot i això, aquests insectes no van ser comparats amb els moments més crítics de l'aventura. En primer lloc, l'Nkthu, qui estava jugant amb una corda feta a partir de la seda d'una eruga, va quedar atrapat en el niu d'una aranya adulta. Afortunadament, el veterà fetiller va sobreviure gràcies als esforços dels seus companys, que van tirar l'aranya fora de la seva teranyina i, finalment el fetiller la va convertir en cendres a mode de venjança. Posteriorment, els nous reclutes Amrelia i Nix, van caure al niu d'una formiga lleó i els veterans de la companyia havien d'evitar que arribessin a la gola de l'horrible insecte. Després de molts intents, van poder rescatar els seus companys gràcies a una escala, tot i que van presentar més dificultats del que s'esperava per agafar-se a ella. Tot i això, el perill més gran era una Merla afamada que sobrevolava el jardí i obligava els reclutes a amagar-se constantment per evitar ser devorats per l'enorme ocell. Afortunadament, van aconseguir sortejar-lo en diverses ocasions i els nostres herois van poder arribar al seu objectiu, on els esperaven les respostes al perquè de la seva nova alçada.

Interludi: L'aparició dels Minairons

Text

Equip Vermell [DM: Adolf]

Membres de l’equip: Algimantes de Montagut, Tità, Amrelia, Kuyen, Yeska, Groc

text

Equip Taronja [DM: Litus]

Membres de l’equip: Marronet, Nel Ombraclara, Nimura Tanzoo, Galdur, Bram Minàura, Vargas

text

Equip Groc [DM: Carxofa]

Membres de l’equip: Pan, Peregrosth, Mardak, Alambí Consurgens, Stolas, Idril Celebrindal

Després de rebre l’encàrrec dels Minairons, els nostres 6 mercenaris es troben davant una petita porta (tant petita com ells) on dos Minairons els donen instruccions poc clares del que trobaran a dins. Els minairons basicament diuen que dins hi ha una estàtua que fa por, i que per allí hi ha d’haver el formatge.

I com que saben que per tornar a la seva mida original han de trobar aquest formatge, decideixen entrar a veure què és això que fa tanta por. Primer hi ha una habitació de pedra, ni massa gran ni massa petita, amb el terra de fusta encadellada, amb torxes a les parets i amb el sostre baix, del que equivaldria a ser uns dos metres i mig. Allí els nostres herois aprofiten per parlar una mica i situar-se amb les noves armes i aptituds provinents del canvi de mida, i, fins i tot, coneixer-se una mica millor, que n’hi ha que s’han vist algun cop per la seu, però no han arribat mai a compartir aventura.

Preparats per la missió, entren a la següent habitació, similar a l’anterior, però en la que destaquen a la paret del fons 3 portes sòlides i fermes de fusta, i al mig de l’habitació, un pedestal damunt del qual hi ha una esfinx de pedra. Quan entren tots a l’habitació, l’esfinx els parla i els diu:

“Heu de dir-me el numero de porta per la que voleu entrar. Darrera dues d’aquestes tres portes hi ha monstres. Darrera la tercera, però, hi ha un camí plàcid i tranquil. Trieu amb intel·ligència i sabreu quina és la porta que heu d’escollir. “

Algú s’acosta a la porta 2 i escolta si darrera sent algun soroll i, efectivament, li sembla sentir que al darrera hi ha soroll d’algun monstre. També fan una tirada de mecanismes per detectar si hi ha algun perill, i descobreix que sembla haver-hi algun mecanisme per obrir i tancar la porta però poc més.

Aleshores un dels herois intenta obrir la porta a la força, amb la intenció de poder entreobrir-la i mirar què hi ha al darrera, per trobar-se que un encanteri elèctric actua per evitar que la seva intenció arribi a bon port.

Decideixen demanar-li ajut a l’esfinx i ella els contesta que ho farà, però que primer han de triar la porta, i després d’un llarg debat, decideixen triar la porta numero 3.

L’esfinx els demana que confirmin l’elecció i els ofereix una ajuda. De cop i volta, la porta numero 1 es comença a obrir per mostrar el seu interior. Una gruixuda reixa metàlica mostra que dins hi ha tres homes llangardaix amb molt males intencions. Per sort, la reixa els impedeix entrar a l’habitació on son, però descobreix un dels camins que mai haurien d’haver agafat. Aleshores l’Esfinx fa la seva darrera pregunta.

“Voleu quedar-vos amb la porta que heu triat o voleu canviar-la?”

La pregunta genera un gran debat entre els 6 herois. Alguns creuen que és millor canviar-la, d’altres que volen quedar-se amb la que ja tenen. Algun recorda alguna cosa però no sap si amb la seva intel·ligència pot saber-ho i finalment acaben decidint que es queden amb la que havien triat al començament, la numero 3, que s’obre i mostra a tres monstres més, ara sí, sense cap tipus de reixa que els protegeixi.

Només obrir la porta, els mercenaris fan pinya al voltant de l’entrada per anar abatint una a un els homes llangardaix. Un d’ells, entra a l’habitació al moment i rep les consequencies de la seva acció. Pràcticament no pot fer cap moviment que queda tombat al terra i anul·lat. Els altres dos, intenten forçar que els herois entrin a la seva gàbia, però de poc els serveix. Cauen abatuts per l’atac d’aquest grup de la companyia del lliri.

Després d’aquest combat que poden superar sense massa entrebancs, continuen avançant per un passadís que manté les mateixes característiques que fins ara han trobat. Terra empostissat i parets i sostre de pedra. Aquest passadís, però, té una petita ramificació cap a la dreta. Un petit passadís pel qual, amb prou feines pot entrar-hi una persona, al fons del qual hi ha una paret que té una palanca al mig. A més de la palanca, a la paret crida l’atenció la presència de dos forats a la part inferior de la palanca i d’un cartell escrit en una pedra giratòria que té un escrit. “baixa tensió”

En Pan entra a aquesta micro habitació i comença a mesurar la palanca d’una forma molt curiosa. També investiga els dos forats que semblen tancats per un mecanisme que impedeix ficar-hi les mans. Tot plegat, per al Pan, és una experiència motivadora que el fa enfrontar-se a algunes de les seves millors fantasies.

Mentre, algú avança pel passadís principal i arriba a una nova habitació, similar a les anteriors, però extremadament més gran. El terra mostra una quadrícula perfecte de fustes empostissades, algunes verticals, altres horitzontals i altres transversals. Amb una observació acurada, un dels herois veu que al mig de la paret de la dreta hi ha una palanca igual com la que en Pan té al davant. Malgrat tot, els mercenaris no acaben de refiar-se d’entrar a l’habitació. També poden detectar, al cap d’una estona, que a la paret del fons hi ha una altra porta, per on, possiblement poden continuar el seu avanç.

És aleshores que en Pan, motivat per aquella palanca temptadora, executa el moviment que l’acciona per trobar-se que un reraseguit de mecanismes es posen en marxa. El primer, fa baixar una reixa que bloqueja la sortida del Pan de la sala, deixant-lo aïllat dels seus companys, tot i que poden mantenir una conversació fulïda. El segon, canvia el cartell de baixa tensió a mitja tensió. El tercer és que els dos forats que hi ha a la part baixa, semblen obrir-se i permetre que s’hi posin les mans.

I en fer-ho, en Pan descobreix part del misteri. Amb les seves mans pot palpar un laberint que els seus dits poden anar recorrent i que sembla ser la forma en la que els personatges caldrà que es moguin per la sala. En Pan comença a donar instruccions al Mardak que va avançant per aquell laberint invisible. No tarda gaire en detectar el que li passa si creua una paret magica. Una descàrrega elèctica recorre el seu cos i l’obliga a tornar enrere. Mentre, en Peregrosth va deixant marques al terra per poder repetir el recorregut sense necessitat de tornar a repetir els moviments.

La idea funciona bé i tot i que reben alguna enrampada, poden anar avançant. En Mardak i en Peregrosth van avançant pel laberint, L’Alambí, la Idril i l’Stolas s’esperen a l’entrada d’aquest mentre en Pan va donant instruccions i d’aquesta forma, arriben a la palanca que hi ha a un cantó de la sala. La mouen i es troben amb dues reaccions. El cartell que hi ha a la sala de’n Pan torna a canviar de posició i s’hi pot llegir “Alta tensió”. Les enrampades cada cop fan més mal. Per contra, la reixa que separava en Pan de la resta de companys, s’aixeca i li permet canviar la seva posició si així ho desitja.

Els personatges continuen avançant pel laberint mentre en Pan va donant-los informació. Sembla que detecta que hi ha una zona del laberint on hi ha una gran habitació. No pot saber-ne gaire més però creu que és imprescindible anar-los guiant cap allí.

I ho fa mostrant gran destresa, fins que, en un moment donat, després de superar una doble espiral, en Pan es despista i perd la orientació. Estan perduts. No poden confirmar exactament on són i no veuen altre opció que tornar a començar el laberint.

En Pan es canvia la seva posició amb la Idril. I tornen a recórrer el laberint de nou. Quadre a quadre per no equivocar-se. La Idril vol intentar passar per un altre camí, però la cosa es complica i tornen a una posició coneguda. El personatge en punta es va rellevant perquè comença a anar just de vida, els errors durant l’alta tensió es paguen cars.

Algú intenta saltar des de l’entrada a l’habitació i es troba que l’encanteri elèctric, a més de donar-li una bona sacsejada, el retorna al punt de sortida. I amb tot l’enrenou, tornen a perdre la seva posició.

Decideixen intentar una nova tàctica, perquè en els dos primers intents s’han quedat encallats exactament al mateix punt. El constructor del laberint o bé està rient molt, o bé està pensant que l’ha complicat massa en aquell punt. Ara, qui narrarà el moviment serà el personatge que és al laberint i qui anirà seguint el moviment serà la Idril.

Arriben finalment al punt conflictiu i la Idril s’adona del motiu pel qual s’han encallat, una doble corba que els desorientava. Fa un canvi de moviment i arriben a la gran sala.

En Pan, un dels primers que hi ha arribat, decideix recorrer-la per poder saber-ne els límits, però en passar per damunt d’una determinada placa de fusta, activa un mecanisme

que comença a obrir una placa situada dos requadres més a l’esquerra d’on es troba per veure com de dins en surten tres bèsties horroroses amb cara de pocs amics.

En Pan està gairebé sol. Els altres personatges estan perduts pel laberint, o, fins i tot, a l’entrada d’aquest, i necessita pensar ràpid. Llança un encanteri per adormir un dels monstres mentre l’Stolas arriba a la sala. L’Alambí, des de l’entrada del laberint, intenta llençar els seus shurikens, que tot i que semblen esquivar les parets màgiques, no impacten a les criatures, no sembla que avui sigui el millor dia per tirar shurikens.

L’atac al monstre de tres caps sembla ser eficaç i amb un altre encanteri per dormir i poc més d’un torn de combat, aconsegueixen eliminar el perill, sempre i quan no facin massa soroll. Mentre, en Peregrosth ha acabat d’estudiar el laberint físic i ha resolt el que pot ser el camí per sortir-ne.

Però en Pan, detecta una curiosa olor en aquella habitació. Forta i agre, vé de la part de dins on hi havia tancats els monstres i sembla… Formatge!

L’han trobat. Una mica mossegat pels animalons, però amb suficient quantita per portar-lo als minairons i poder recuperar la seva mida real.

En Pan agafa un cub de formatge i recorre a tota velocitat el laberint per tornar al punt de partida a portar el formatge. Mentre en Peregrosth fa el contrari, creua per l’altre banda i segueix el camí de la sortida per anar a parar, tots dos, pràcticament al mateix lloc, a la sala principal de la seu del Lliri. Ho han aconseguit

Els altres desfan el camí del Pan i també arriben a la sala on es retroben amb la resta de companys del Lliri tot portant el seu formatge!!!

Equip Verd [DM: Guillem]

Membres de l’equip: Nkthu Nktho, Helga, Nim de Valdecamps, Alzack Lem, Lyriel Vesperina, Kürt

text

Equip Blau clar [DM: Jordi]

Membres de l’equip: Malachite de Constantinap., Princesa Orquídea, Aldon, Nit, Mirt

text

Equip Blau fosc [DM: Dídac]

Membres de l’equip: Sanniang Hu, Tati, Kwai, Daren Gallagher, Nix, Ronic

text

Equip Violeta [DM: Sergi]

Membres de l’equip: Agna, Fennec, Doctor Sam Arthur, Zek, Galileo Figaro