Sir Milligan
Sir Milligan
Cavaller d'Agulladaurada
Conillí · Espadatxí
Jugat per Isi en 6 partides
Del seu metre amb 5 cm (1'48 amb les orelles) destaquen vàries coses. Per una banda, el seu pelatge lluny de semblar a l'habitual blanc o marró dels seus compatriotes és una barreja entre negre i un gris blavós, amb ratlles com les d'un tigre, fet que es dona puntualment a la seva família. Per un altre, la vestimenta. Un tratge elegant, però de viatge, amb botons per totes bandes, és una túnica fosca ajustada que arriba fins als genolls i, per sobre un parell de bandes bordades amb detalls de color taronja viu, com el de l'escut de la seva casa. Les mànigues de seda blanca sobresurten, com és típic en les vestimentes nobles, igual que del coll. De la butxaca que té al pit li surt també un petit mocador taronja. A la cara, el blau del pelatge li fa una espècie de "marca" a la cara per sobre de la part negra, semblant una cicatriu que si mires de prop, veus que no ho és. A la cintura duu lligat un bastó elegant, d'un metre de llargada, i vàries bossetes petites, ben protegides a sota la túnica. Carrega una bossa elegant a la qual duu la seva roba de recanvi i diversos documents que certifiquen la seva identitat. També porta un llibre gruixut amb símbols arcans i suposats encanteris a dins, és un llibre que simula ser màgic que no serveix de res, el va comprar una vegada a una fira per massses diners.
Història de rerefons
Història de Sir Milligan d'Agulladaurada
Milligan era una persona coneguda a L'Hort de Fenc, l'elegant ciutat de l'illa de Pascua habitada per gent de la seva raça. Venia de la casa Agulla Daurada, grans artistes de renom que es tractaven d'igual a igual amb les elits de Sepròlia, país al qual pertany l'illa. Al Milligan tot se li donava bé, era el més gran dels seus germans i eclipsava a tots els altres tretze. A les classes d'esgrima humiliava a tots els seus rivals, però sempre amb un respecte i elegància que t'obligava a respectar-lo i alhora a sentir-te molt més humiliat. Als estudis era el primer a acabar els exàmens de l'acadèmia, i després treia les millors notes. Amb les relacions socials, no hi havia ningú a l'illa que no l'admires, li tingués enveja o l'estimes. Molts, totes tres coses. El pare sempre li feia costat, li donava les millors robes i el presentava als nobles i burgesos que venien de visita. Finalment, va arribar el moment, havia de marxar a conèixer món, a viure aventures, a visitar el continent i deixar bon nom a la família.
La resta de la història... Bé, va haver-hi un accident, ell va caure, jo sóc el sisé germà... Em dic Stasky, per cert. Em vaig canviar les robes i el vaig substituir, era el que calia. Només la mare ho va saber, va ser el dia de la partida així que ningú de la família se'n va assabentar ni va tenir temps de sospitar res. I aquí comencen les aventures de Sir. Milligan! Per cert, a on anem?
A la companyia del Lliri
Quan va arribar a la Companyia del Lliri, Milligan buscava aventures. Volia recórrer món, tornar a casa carregat d'històries i demostrar que estava a l'altura del nom dels Agulladaurada. I d'aventures n'ha tingut unes quantes. Ha completat missions, s'ha ficat en problemes que probablement no calia resoldre amb una espasa, ha conegut tota mena d'aventurers i, contra tot pronòstic, alguns s'han acabat convertint en bons amics.
Però amb el temps ha descobert una cosa encara més perillosa que qualsevol monstre: la burocràcia.
Gairebé sense adonar-se'n, Milligan ha anat assumint cada vegada més responsabilitats dins la Companyia. Papers, informes, registres, xapes, missions, nous aventurers... Sempre sembla tenir alguna cosa pendent i viu en un estat d'estrès pràcticament permanent, convençut que si deixa de fer coses durant cinc minuts tot plegat s'ensorrarà.
També procura ajudar els aventurers que arriben nous, fa d'entrenador quan cal, controla qui té xapa i qui encara no i, sobretot, assisteix l'Arzark en tot el que pot, en part perquè la Companyia funcioni correctament i en part perquè l'Arzark no acabi tirant-se per un pont.
Milligan continuaria sortint de missió, però ara entén que mantenir la Companyia en marxa també forma part de la feina. Algú ha d'aconseguir que les missions es compleixin, que els aventurers tornin, que la gent confiï en el Lliri i que el seu nom sigui sinònim de feina ben feta.
Al principi volia que les seves aventures donessin bon nom als Agulladaurada. Amb el temps, però, ha començat a preocupar-li molt més donar bon nom a la Companyia del Lliri.
Potser perquè, sense acabar de voler admetre-ho, ha trobat una causa una mica més important que ell mateix.