Lyriel Vesperina

LA LLEGENDA

Diuen les llegendes que, quan de tant en tant un nadó apareix a l'umbral d'una porta, amb un ull de cada color, una marca a la pell o el cabell d'un color estrany, podria ser un canviat. Una nena mig humana i mig feèrica, filla de la unió entre un mortal i una saga, criatures del món feèric tan antigues i poderoses que fins i tot els humans en parlen amb por i respecte.

Aquestes nenes mai són criades per les seves mares. Quan neixen, són deixades en temples, orfenats o famílies desprevingudes, perquè siguin els humans qui les alimentin i cuidin. A simple vista semblen noies normals, però sempre hi ha quelcom que les delata.

Diuen que, quan arriben a la pubertat, la màgia que duien dins s’agita i es desferma, i amb ella arriba el que molts anomenen la Crida de la Mare: una veu interior, fosca i persistent, que les empeny a abandonar-ho tot i a viatjar fins a trobar la seva veritable progenitora. Algunes lluiten contra aquesta crida i intenten viure com a humanes; d’altres l’abracen i acaben convertint-se en noves sagues, continuant el llegat de la seva sang feèrica.

Aquesta és una d’aquelles històries.

La història de la Lyriel Vesperina.

ELS ORÍGENS

Una tarda, a les portes de l'orfenat de la Mà Blanca, situat als afores de Portblanc, va aparèixer un nadó embolcallat en un tros de tela, amb un ull blau i l'altre daurat. Ningú sabia d'on havia sortit ni com es deia, aleshores com va ser trobada al vespre, els monjos la van anomenar Vesperina.

A l’orfenat, la Lyriel va créixer sota una disciplina estricta i rígida, però ella no era com els altres infants, tothom ho veia. No només pels seus ulls, sinó també per la seva actitud. Des de ben petita ja va destacar per ser entremaliada, rebel i inconformista, actituds totalment alienes a la fe de la mà blanca. Allà on els altres nens obeïen, ella incitava a desobeir: robava menjar de la cuina, convencia als altres infants a escapolir-se de les oracions nocturnes, i es burlava dels sacerdots a l’ombra. Els càstigs eren constants, però això no la van fer canviar mai, al contrari, rebia les conseqüències amb el cap ben alt. Igualment, aquestes coses la feien sentir que no encaixava enlloc. Sovint, alguns infants es burlaven dels seus ulls, tot i així, ella no es va deixar trepitjar mai: contestava, es defensava amb la llengua afilada i, quan podia, els hi tornava amb petites malifetes.

Allà també va conèixer l’Arzark, un noi més gran que sovint s’encarregava de vigilar els més petits. I és clar, encara que ell tenia molta paciència, la Lyriel li feia la vida impossible. S’ho passava pipa fent-li putadetes: com aquell dia als estables que li va posar la traveta i el pobre va anar de morros a una bonyiga de cavall. Ella encara recorda com reia mentre ell s’alçava empastifat, renegant. Aquells moments li donaven vida enmig de tanta rigidesa i, al final, inclús va acabar agafant-li afecte. Al cap i a la fi, ell va ser amb qui millor va connectar entre les parets de l'orfenat.

Amb els anys, aquell lloc se li feia petit, aleshores va començar a escapar-se algunes nits. Visitava poblets propers, robava petites coses, liava entremaliadures i posava a tothom de cap per avall sense conseqüències. Era la seva manera de sentir-se lliure. Ràpidament, la Lyriel va convertir-se en una persona hàbil, carismàtica i persuasiva, amb un do natural per convèncer i manipular. "Tot val per passar-s'ho bé!"

Amb l'arribada de la pubertat i, amb càstigs cada cop més durs, alguna cosa va canviar. Va començar a sentir una presència estranya dins seu, una mena de veu llunyana que, en moments de ràbia o tristesa, li xiuxiuejava. No entenia què era, només que estava allà, com una crida silenciosa. Al principi només era un murmuri serè, però amb el temps, quan es deixava endur per les emocions, la veu guanyava cada cop més força, més persistència, gairebé impossible d’ignorar, i el seu cos sempre semblava a punt d'esclatar. El seu pressentiment no estava equivocat.

Una nit, després d'una de les bronques més gran que li van fer mai, va observar clarament com les seves ungles van començar a créixer convertint-se en urpes, alhora que també creixia l'impuls primari d'atacar. Però per sort, amb un cop de vent sobtat que la va envoltar, les espelmes es van apagar i va poder aprofitar el moment per fugir en busca de calma. Sense saber on es dirigia, va arribar a una petita aldea entre arbres que, justament, estava sent atacada per orcs. Amagada entre les ombres i, clavant-se les seves pròpies urpes a les seves mans a causa de l'ensurt, va observar la brutalitat i la sang arreu d'aquella aldea i, entre tots els orcs, va veure un estranyament diferent amb la mirada perduda. Un orc que es quedava enrere, sense participar de la massacre, sense encaixar, tal com ella. No sap del tot per què, però aquella imatge se li va quedar gravada durant un temps.

Des d'aleshores, i a diferència del que ella es pensava, les seves urpes no van tornar a ser com eren abans, fet que la va fer portar guants dia i nit per intentar passar-ho desapercebut. Fins i tot s'ho va aconseguir amagar a l'Arzark, que va marxar d'aquell orfenat sense saber-ho mai. Però des d'aquella nit, la Lyriel sap que hi ha alguna cosa dins seu que no és humana. Sempre intenta fer callar la veu que la fa esclatar i, fins ara ho havia més o menys aconseguit, però una tarda, justament al vespre, un sacerdot va intentar agafar-li els guants de mala manera, cansat de repetir-li sempre que se'ls treies, i malauradament, la Lyriel aquesta vegada no va aconseguir contenir-se: va perdre el control.

La sinuosa veu la va empènyer a deixar anar una màgia que ni sabia que tenia, però que tantes vegades va intentar contenir. Aquest cop, cap cop de vent va apagar les espelmes per donar-li refuig i, aleshores, l’explosió de boira fosca que va sorgir d'ella, alhora que algun tipus de projectils, va ser brutal: crits, cops i sorolls de vidres... potser fins i tot algú va resultar ferit aquell vespre, però que és segur és que va destrossar una part de l'orfenat. La Lyriel, espantada d’ella mateixa, amb els ulls d’un daurat intens, la pell pàl·lida, el cabell enfosquit i una boira fosca al seu voltant, va fugir sense atrevir-se a mirar enrere. Darrere seu, un corb misteriós va alçar el vol, i per un instant els seus ulls van brillar d’or abans d’encendre’s de vermell. La Lyriel no podia tornar; aquell cop, no va ser capaç d’afrontar les conseqüències dels seus actes. No tenia molt clar on anar, però devia trobar a algú que pogués entendre-la. Potser a aquell orc diferent de la resta? Potser a l'Arzark? Qui ho sabia.

El retrobament amb en Kürt, l'orc

Després d’una nit sola al bosc, espantada i plena de culpa, la Lyriel va reprendre el camí amb les primeres llums de l’alba. Quan va arribar a Rugalba de Baix, guiada per el fum que sortía d'allà, el va veure.

L’orc, esgotat i ferit, semblava tan perdut com ella. La barrera del llenguatge va fer difícil el primer contacte, però finalment van aconseguir entendre’s: tots dos diferents, tots dos sense rumb.

Aleshores, com un equip, aferrant-se l'un a l'altre, van decidir marxar junts (més concretament en Kürt carregant la Lyriel a les espatlles com un lloro) i van fugir cap a Darum, direcció al mar.

Pel camí, van provar sort a diverses viles, però l’aspecte d’en Kürt els portava més problemes que ajuda. Sovint acabaven dormint al bosc, on la Lyriel, per primer cop, es va sentir protegida. Aquella primera nit, abans de dormir, li va xiuxiuejar: “No marxis.” I, sense adonar-se’n, els seus ulls van brillar d’un daurat intens mentre en Kürt es quedava immòbil, fascinat. Ella no ho sabia, però l'acabava d'hipnotitzar. A pocs metres, el corb ara amb els ulls també daurats, semblava somriure amb orgull.

A LA COMPANYIA DEL LLIRI

En arribar a Darum, la Lyriel (damunt les espatlles d’en Kürt, que espantava la gent mentre ella intentava calmar-la) van conèixer a l'Agros Ploma d'Argent i a en Daren (que també volien unir-se a la companyia) i, després, a l'historiador del Lliri, el dr Sam Arthur. De seguida la Lyriel va notar que l'Agros la mirava sempre amb una insistència inquietant... I després d’aconseguir un vaixell cap a l’Illa Fantasia, on els membres de la Companyia del Lliri passarien unes vacances, el viatge es va torçar: l’Agros sabia lo de l'orfenat i la va acusar, menyspreava tot el sobrenatural i, quan ella, nerviosa, es va fer sang amb les urpes, ell li va robar un guant i va baixar a les bodegues, on la seva sang de fada el va embogir d’addicció. En tornar, es va negar a parlar-ne, alimentant la sospita col·lectiva de la seva naturalesa de Dhampir. Paral·lelament, el dr Sam Arthur va revelar-li a la Lyriel que ella és mig fada, però l’atac sobtat de dimonis va interrompre la tan esperada explicació.

En plena batalla, en Kürt va perdre el control i es va transformar en un orc gegant per culpa d’un atac de l'Agros, dominat per un dimoni. La Lyriel va calmar al seu amic gegant, li va explicar què li passava (ell ho vivia com un buit negre) i en Kürt, alarmat per la semblança amb els a’vus de la seva tribu, la va escoltar mentre ella li fixava amb màgia una frase clau dins la ment per ajudar-lo en futures transformacions.

Amb tot això, la Lyriel ja intuïa que la Companyia del Lliri seria tot menys tranquil·la, però l’aventura i el desig de retrobar-se amb l’Arzark l'empenyien endavant.

Misión 88: (retrovament amb l'arzark, li va salvar la vida a l'agros i es va traumatitzar amb la secta de micos i el demogorgon) A completar en condicions properament.

ACTITUD

La Lyriel és riallera, entremaliada i magnètica, li encanta provocar el caos amb enginy i una mirada seductora. Tenir-la al costat és saber que en qualsevol moment pot liar-se un enrenou digne de qualsevol divertida anècdota. Manipuladora i persuasiva, sap jugar amb tothom; però sota l’encant s’amaga una foscor que esclata quan s’enfada, fent-la gairebé irreconeixible, a punt de perdre el control. I per molt que rigui, en el fons té por de la seva pròpia màgia… i d’aquella veu que mai calla.

“La diversió comença quan el caos domina!”