Nel Ombraclara
Nel Ombraclara
Semi-elf · Paladí
Jugat per Arnau Manero en 5 partides
Té els cabells blancs i llargs, els ulls grisos i la pell del color de la cendra. És prim i d'estatura mitjana (1,65 m).
Història de rerefons
Orígens
Vet aquí un elf exiliat que, en haver creuat el regne de Sepròlia, es va instal·lar a una petita ciutat de Gorumor i va adoptar el nom de Gaal. Per guanyar-se la vida, es va fer enterrador. Gràcies al seu nou ofici, va conèixer a la Ciara Ombraclara, una llevadora humana que freqüentava el santuari d'Ella construït prop del cementiri. Es van enamorar a primera vista. Pocs mesos després, ja segellaven el seu amor davant La dama de les tombes.
En resposta als precs de la Ciara, l'1 de novembre de l'any 219 de la Segona Arribada, quan celebraven el Dia dels Ossos, va néixer en Nel Ombraclara. Del seu pare, en va heretar el cos prim, una bellesa inquietant i certes virtuts pròpies de la sang èlfica; de la seva mare, l'adaptabilitat característica dels humans i una gran devoció per Ella. Més enllà d'això, en Nel no s'assemblava gens als seus pares: tenia els cabells blancs com la neu verge, els ulls grisos com la lluna i la pell del color de la cendra. Els veïns mormolaven que es tractava d'una maledicció, fruit de la unió antinatural entre un elf i una humana. La Ciara sospitava que havia estat beneït per La Parca.
En Nel va créixer entre els difunts que el seu pare sepultava i els nadons que la seva mare llevava. Quan no assistia a en Gaal ni a la Ciara, passava l'estona estudiant les vagues prediccions de La Terra en Espiral, el llibre sagrat d'Ella, i es preguntava si ja s'havien complert o encara havien de complir-se; o bé s'embadocava contemplant els xiprers del cementiri i pensava en el final i el començament de la vida, dos extrems oposats que d'alguna manera s'arribaven a tocar. Alguna vegada va provar de jugar amb els altres nens de la ciutat, però el seu aspecte cadavèric i la seva sang mestissa feien que la majoria el rebutgessin, tal com molts adults rebutjaven el seu pare.
En Gaal mai li va parlar del seu passat. L'únic que en Nel va aprendre de l'antiga vida del seu pare va ser el Kalamià, la llengua de les fronteres del sud de Les Terres Èlfiques. Hauria volgut saber-ne més coses, però l'any 237 de la Segona Arribada, mentre certs herois es batien amb forces infernals per salvar Mirathil, la tragèdia els va colpejar. En Nel era al santuari d'Ella, resant amb la seva mare. Primer, va sentir un gust inexplicable de terra, seguit d'uns calfreds que li pujaven per la columna vertebral; després, els crits. Malgrat els renecs de la Ciara, va córrer cap al cementiri. Un grup de morts vivents, encara coberts de terra i pedaços de roba putrefacta, s'havien abalançat sobre en Gaal i l'esbudellaven sense compassió, arrencant-li les entranyes per dur-se-les a la boca. Colpit d'horror, dolor i ràbia, en Nel va restar immòbil, incapaç de reaccionar. La providència va voler que la guàrdia de la ciutat arribés a temps de salvar-lo.
Hores més tard, quan la nit estenia el seu vel sobre la ciutat, ja enterraven les restes d'en Gaal sota la claror somorta d'una llanterna d'oli. Agenollat sobre la tomba del seu pare, en Nel va somicar que allò no era just. Empassant-se el seu propi dolor, la Ciara li va recordar que, tal com ensenyava La dama de les tombes, la mort no era justa ni injusta. "Els morts vivents són una perversió", va ser la resposta d'en Nel. En aquell mateix instant, va veure alguna cosa que removia la terra de la tomba: un escarabat. Simultàniament, un enganyapastors es va posar sobre la làpida i va romandre allà, amb els seus ulls foscos clavats en ell. En Nel es va quedar mut. La Ciara, en canvi, va senyar-se mentre mormolava una oració. Tots dos havien reconegut aquelles aparicions com els enviats de La Parca que venien a acompanyar l'esperit d'en Gaal cap a l'altre costat.
Amb l'inici de l'Era dels Dracs, una nova determinació es va apoderar d'en Nel: havia de fer-se paladí d'Ella per combatre els morts vivents i estendre el seu dogma per tot Mirathil. La fervorosa resolució del seu fill va acabar de confirmar les sospites de la Ciara, que li va donar el seu vistiplau i li va entregar un Medalló d'Ella que havia passat de generació en generació dins la seva família, una rosa negra sense espines perquè tingués sort i les poques monedes d'or que havia arreplegat al llarg dels anys. En Nel va completar l'equipatge amb la seva còpia de La Terra en Espiral, un sac de dormir i algunes provisions de viatge. Després de posar-ho tot dins d'un fardell, es va acomiadar de la seva mare, li va prometre que l'escriuria sovint i va marxar de casa. Així va ser com va emprendre la sendera que Ella havia estès als seus peus.
La Festa Major de Springgrasp
Estimada mare:
Els rumors que circulen sobre les proeses de la Companyia del Lliri m'han dut fins a la ciutat de Darum.
Quan vaig ser a l'altre cantó de la muralla, vaig entrar en una ferreria amb la intenció d'encarregar l'armament adequat per a les meves diligències, però la suma que em demanava el ferrer superava sobre manera el meu pressupost. Rondant pels carrers de la ciutat, vaig trobar el tenderol d'un marxant que venia una espasa grossa i una cota de malla que haurien pertangut a un aventurer no massa afortunat. Després d'emprovar-me l'armadura i constatar que m'esqueia prou bé, la vaig adquirir, juntament amb l'espasa, a canvi de totes les monedes que em vas donar.
Armat de tal manera i sense ni un ral, em vaig dirigir cap al centre de la ciutat, que és on es troba la seu i taverna de la Companyia del Lliri.
Els carrers estaven cada vegada més animats i es respirava un ambient festiu. En arribar a la plaça del centre, ja no dubtava que en aquell barri es coïa alguna mena de celebració. Evidentment, no vaig permetre que això em distragués i vaig pujar les escales que duien a la gran porta de fusta de la seu de la Companyia, d'on penjava un cartell que resava: "ESTEM RECLUTANT!". Vaig trucar a la porta. Segons després, aquesta s'obria per descobrir a tres individus d'allò més pintorescos: en Pancraci Cornamenta, la Mèrida de Rocabruna i l'Elrond. En un tancar i obrir d'ulls, em vaig sorprendre a mi mateix amb una gerra de cervesa a la mà, assegut a la taula d'aquella gent tan estrafolària.
De cop i volta, un enviat de l'alcalde va irrompre dins la gran sala de la taverna. Necessitava a uns quants mercenaris de la Companyia per mantenir la pau a la Festa Major de Springgrasp. Els meus nous companys es van presentar voluntaris per a la missió. Jo, és clar, també ho vaig fer, tot i que fos un encàrrec indigne d'un paladí entregat al sant propòsit d'erradicar els morts vivents.
Qualificar la missió com un gran èxit seria exagerar un gra massa. Vam evitar que es vessés la sang entre una banda d'elfs i una de nans, això és cert, però també van ocórrer alguns incidents desafortunats (persecucions, borratxos rabiosos –com l'Elrond–, paradetes destrossades, un ciutadà ferit accidentalment per la meva espasa) que, ben mirat, podrien haver-se evitat si haguéssim obrat amb una mica més de seny.
Amb la pau d'Ella, l'agraïment més profund i tot el meu amor de fill,
Nel
El Festival de l'Escuma
Estimada mare:
No sé si he fet bé d'enrolar-me en aquesta Companyia de bojos...
Primer, és clar, les bones notícies: he acomplert amb èxit la segona missió que m'han assignat. Bé, tampoc vaig fer gran cosa... Només vaig prestar el meu ajut a en Kürt, la Lyriel Vesperina, l'Aldon i la Helga per cercar i rescatar el germà d'un pagès que havia caigut en mans d'una colla de bandits, els quals, per a més infàmia, duien a terme una tala d'arbres il·legal. Els meus companys van escarmentar els criminals –alguns van sucumbir a la fúria de la Helga, però ningú els trobaria a faltar– i el presoner es va retrobar amb el seu germà. Tothom content.
Els problemes vindrien després.
Quan vam tornar a la seu de la Companyia per celebrar la victòria, vam descobrir que les reserves de cervesa de la taverna s'havien exhaurit per sempre més. El baró Turiol Dammia, empresari cerveser i el nostre proveïdor principal, havia mort. Arrossegats per la set d'en Kürt, ens vam llençar a la recerca d'alguna altra taverna on festejar... Però a tot arreu hi faltava el preuat beuratge. Finalment, en vam descobrir el motiu: la celebració anual del Festival de l'Escuma, que tenia lloc al pla de Benilaga, havia esgotat les existències de cervesa de tota Darum.
Gràcies als nostres coneixements sobre déus, l'Aldon i jo vam saber que el festival era en realitat un ritual màgic en honor de Dirian. Això explicava que els organitzadors de l'esdeveniment, una congregació de mitjarols dirianites, donessin cervesa i menjar de forma gratuïta.
Qui més qui menys, tots ens vam anar contagiant de l'esperit festiu que ens envoltava. Era, sens dubte, per influència del ritual. Jo volia fugir del xivarri circumdant i trobar un racó on posar-me a llegir La Terra en Espiral, de manera que em vaig dirigir cap al concurs de tastadors de cervesa, que era l'indret menys bulliciós. L'Aldon em va seguir. Tinc entès que no té gaire simpatia pels servidors d'Ella; suposo que cercava un lloc tranquil on estudiar els seus conjurs. Tanmateix, sense saber ben bé per què, tots dos ens vam acabar posant a la cua per participar en el concurs. Jo vaig escopir la cervesa que m'havien donat i vaig obtenir la pitjor puntuació possible. L'Aldon, en canvi, es va coronar com a guanyador.
Una comparsa de mitjarols borratxos ens van empènyer fins als nostres companys, que havien participat en una altra competició del festival. En Kürt, assistit per les fetilleries de la Lyriel, n'havia resultat vencedor.
Tot d'un plegat, un pagesot mitjarol, fornit i pèl-roig es va apropar a nosaltres. Es deia Marçal Pastanaga. No em va agradar la mirada de menyspreu que em va llençar en veure'm, però els meus companys van voler accedir a la seva petició: formar un equip que participés en el gran esdeveniment esportiu del Festival de l'Escuma en representació de la Cooperativa de Pagesos de Pratsplans. El premi era un barril de cervesa que rajaria durant tot un any sense esgotar-se.
La sorpresa, però, ens la vam endur en descobrir que l'equip contrari estava format per altres mercenaris del Lliri. Concretament, en Tità i la Tati, la Nim de Valdecamps, en Grosth i la Mèrida de Rocabruna.
L'esdeveniment esportiu aviat es va convertir en una batalla campal. Vaig tenir l'audàcia d'atacar –amb una arma encoixinada– a la Nim, que em va estomacar de valent. En Kürt va entrar en fúria i es va transformar en un monstre esfereïdor. Alguns companys van estar a punt de morir, com ara la Lyriel, que per poc és cremada viva per la Tati, i en Tità, que va ser objecte dels atacs letals d'en Kürt. Horroritzat, vaig voler fer entrar en raó a la Mèrida de Rocabruna, a qui ja coneixia d'abans, però aquesta va sofrir un atac d'angoixa que la va deixar paralitzada. Mentre corria sense saber què fer, la Tati, que havia adoptat la forma d'una bèstia, em va ferir.
En aquest punt, els àrbitres, que havien estat cegats durant una bona estona, van decidir que el partit es resoldria en funció dels membres de cada equip que quedessin drets. Com que estàvem empatats, vaig trair als meus i vaig provar d'atacar a l'Aldon. La meva espasa encoixinada no el va arribar a tocar. Així i tot, la Helga es va enfurismar –l'animadversió que espurnejava en els seus ulls, però, no era fruit de la meva traïció; era causada pel fet que jo servís a Ella– i em va estabornir d'un sol cop. Així va ser com l'equip contrari es va endur la victòria.
¿La part bona de tot això? Que la Companyia del Lliri va obtenir un barril de cervesa inesgotable.
Mentre em recupero de les meves lesions, em plantejo d'abandonar aquesta Companyia de bojos. L'única cosa que em fa enrere és no haver tingut l'oportunitat de demostrar-li a Ella la meva valia i el meu coratge.
Que La dama de les tombes et colgui de benediccions i et cuidi tant com tu m'has cuidat a mi,
Nel
El niu dels Kruthiks
Estimada mare:
Per fi s'han posat a prova la meva valia i el meu coratge... No com Ella desitja, per desgràcia.
La Cooperativa de Pagesos de Pratsplans va sol·licitar (un altre cop) l'ajut de la Companyia. Juntament amb en Grosth, en Zek, l'Alambí Consurgens i l'Elrond, em vaig dirigir cap a les granges de Pratsplans per obtenir-ne més detalls.
Mentre caminàvem pels carrers de Darum, ens vam trobar amb dos membres del Nucli Darumià, una organització de 'gent preocupada per la seva comunitat'. Remugaven alguna cosa sobre fer fora als dimonis amb banyes i cua. Vam intercanviar unes paraules amb ells, però de seguida els vam deixar enrere. És ben sabut per tots que, després d'una escaramussa amb el Nucli Darumià, alguns mercenaris del Lliri han aconseguit que un vaixell ple de refugiats tieflings faci port a la ciutat.
En arribar a Pratsplans, ens vam dirigir cap a la granja d'en Marçal Pastanaga, l'actual president de la Cooperativa. Sí, el mateix que em va menysprear al Festival de l'Escuma. No vaig passar per alt l'emblema del Nucli Darumià que lluïa amb orgull sobre el pit de la seva granota de pagès. Tanmateix, l'encàrrec que ens va encomanar no tenia res a veure amb els refugiats tieflings: alguna cosa estava acabant amb el seu bestiar.
Seguint la direcció que ens indicava el senyor Pastanaga, ens vam apropar al cadàver d'una vaca que es podria sota el sol enmig del camp. La meitat del seu cos havia estat seccionat a força de talls i no es trobava per enlloc. Un rastre de sang, vísceres i solcs ens va conduir fins a una muntanya de terra, com si algú hagués estat excavant en aquell indret.
En Grosth es va separar del grup per interrogar a en Tomatot, el veí i principal competidor d'en Marçal Pastanaga. Mentrestant, en Zek va fer un forat a la muntanya de terra i va trobar l'entrada d'un túnel subterrani. Quan en Grosth es va reunir amb nosaltres, ens va explicar que en Tomatot i la seva dona havien sentit sorolls esgarrifosos de nit i que la seva filla havia vist alguna cosa movent-se pels voltants del vell pou.
El següent pas va ser inspeccionar el túnel. Vam escollir a en Zek, que era prou menut i l'únic capaç de veure en la foscor –quan es treu l'estrany artefacte que ell anomena 'ulleres de sol'–, per dur a terme la inspecció, arran de la qual vam deduir que es tractava d'una plaga de kruthiks, uns monstres amb aparença d'insecte que fan cau sota terra.
Com que l'Elrond, en Grosth i jo no hauríem cabut pel túnel i separar-nos no hagués estat assenyat, tot l'escamot ens vam dirigir cap al pou. Aquest feia temps que estava sec i la corda que penjava de l'arc de fusta no semblava gaire segura. Per fortuna, el senyor Pastanaga ens n'havia donat una de nova.
En Zek, en Grosth i l'Elrond van baixar sense cap incident fins al forat que s'obria a mig aire a la paret del pou. Jo vaig relliscar, però, gràcies als reflexos i la força de l'Elrond, no vaig patir cap dany. El tenia per un borratxo, mare; ara estic en deute amb ell. I no en soc l'únic: l'Alambí també va caure, amb tan mala sort que va perdre la seva vara. Mai sabrem de quina màgia estava imbuïda.
D'aquesta manera, tots cinc vam entrar al niu dels kruthiks, una xarxa de cavernes i túnels excavada sota terra. Guiant-nos pels ulls d'en Zek i la llum tènue d'una llàntia, vam recórrer el cau dels monstres, exterminant a tots els que ens vam creuar. Els braços em tremolaven mentre brandava l'espasa, tacada amb la sang àcida de les criatures. Era la primera vegada que el meu acer tastava la carn d'un enemic.
Finalment, vam arribar a una caverna plena d'ous i cries. Allí, ens vam haver d'enfrontar a un gran nombre de kruthiks joves i adults. L'Elrond va quedar inconscient i en Grosth va ser ferit. Malgrat tot, semblava que encara podíem remuntar... Però, de cop i volta, es va produir un gran terrabastall: la reina dels kruthiks venia a defensar les seves cries.
Com que l'Alambí protegia a l'Elrond amb les seves dalles i jo lluitava contra dos kruthiks joves, en Grosth i en Zek van fer front a la reina sense el nostre ajut. Aquesta va estar a punt de deixar a en Grosth fora de combat, però La dama de les tombes encara no havia d'endur-se el seu esperit i, amb les seves últimes forces, el bàrbar va ferir de mort a la temible criatura. Em vaig quedar bocabadat. Nostra Senyora en faria un gran servei, d'algú tan ferotge i amb tant d'aplom com ell.
Quan la reina va caure, la resta de kruthiks van fugir per no tornar mai més.
Ara, quan t'escric aquesta missiva, torno a ser a la seu de la Companyia. Amb les closques dels kruthiks i les restes de la cota de malla –les urpes dels monstres l'han deixat tota escantellada–, he manat que em fabriquin una armadura de quitina.
Que La Parca et beneeixi, mare, i et guardi sempre,
Nel
Actitud i codi moral
En Nel és fred, distant i mostra indiferència per tot allò que no té relació amb expulsar els morts vivents i estendre el dogma d'Ella, deïtat a la qual rendeix absoluta lleialtat i fidelitat. Avorreix els morts vivents tant com La dama de les tombes; els considera aberracions que alteren l'ordre diví i no en deixaria cap sense provar el seu acer. És enemic dels éssers vinculats a Asmodeus, Rovagug o Kashz. Li sobren la força i l'audàcia per enfrontar el mal, però la intel·ligència li escasseja, raó per la qual pot assumir riscos innecessaris. Considera que la mort no és justa ni injusta; simplement, és. Per als qui també ho entenen així, pot ser un far en el caos de la batalla. No li té por a la mort. Per a ell, morir significa que La Parca reclami el seu esperit, de manera que pugui servir-la per tota l'eternitat. Somia amb un món on tothom visqui i mori segons les ensenyances d'Ella i creu que un dels seus deures com a paladí és inspirar i convertir als infidels. De fet, recela d'aquells que no segueixen el dogma d'Ella, encara que pot aliar-se amb ells per assolir objectius comuns, sempre que no vagin en contra dels seus principis. És lleial al grup en la mesura que el grup respecti les seves creences. Té por de tornar a perdre a algú a qui estima; per això acostuma a relacionar-se amb gran reserva. A més a més, com que ha consagrat la seva vida al servei de La dama de les tombes, es diu a si mateix que no té temps per a relacions que vagin més enllà de la companyonia, qualificant-les de "meres distraccions". El seu origen mestís i el seu vincle amb Ella han fet que s'acostumi a la soledat i al rebuig. Per omplir les hores buides, practica amb l'espasa, llegeix les profecies de La Terra en Espiral, estudia les diferents religions de Mirathil, resa o predica.
Relació amb altres personatges
Pancraci Cornamenta: neutral. El va conèixer a la missió 108. El troba estrafolari. No li agrada la luxúria que de vegades brilla en els seus ulls quan el mira.
Mèrida de Rocabruna: neutral. La va conèixer a la missió 108. Després del Festival de L'escuma, la troba una mica pàmfila.
Elrond: neutral. El va conèixer a la missió 108, arran de la qual el considerava un borratxo. Ha fet alguns comentaris despectius d'Ella que en Nel encara no ha oblidat. Ara bé, després de la missió 122, durant la qual l'Elrond el va salvar de caure pou avall, en Nel sent que està en deute amb ell.
Kürt: neutral. El va conèixer a la missió 116. Malgrat que és curt de gambals, el troba simpàtic... sempre que no entri en fúria i es transformi en en Kürt (Jotunrage); aleshores, li provoca esgarrifances.
Lyriel Vesperina: neutral. La va conèixer a la missió 116. Li va saber greu que gairebé morís cremada durant l'esdeveniment esportiu del Festival de l'Escuma.
Aldon: neutral, tirant a dolenta. El va conèixer a la missió 116. Li sembla que no té massa estima pels seguidors d'Ella. A més a més, en Nel el va atacar (amb una arma encoixinada i sense intenció de ferir-lo) durant l'esdeveniment esportiu del Festival de l'Escuma.
Helga: dolenta. La va conèixer a la missió 116. L'animadversió que espurneja en els ulls de la Helga quan mira a en Nel fa que el sentiment sigui mutu. Però això no és tot: al Festival de l'Escuma, la Helga va fer diversos comentaris despectius sobre els seguidors d'Ella i el va estabornir durant l'esdeveniment esportiu.
Tità: neutral. El va conèixer a la missió 116. Va patir una mica per la seva vida quan en Kürt (Jotunrage) el va atacar.
Tati: neutral, tirant a dolenta. La va conèixer a la missió 116. No sap gairebé res d'ella com per tenir-li algun tipus d'animadversió, però està ressentit perquè el va perseguir i ferir en forma de bèstia.
Nim de Valdecamps: neutral, tirant a dolenta. La va conèixer a la missió 116. Li té rancor perquè el va estomacar de valent (tot i que, per ser justos, en Nel la va atacar primer).
Grosth: neutral. El va conèixer a la missió 116, durant la qual gairebé no es van creuar. Després de veure'l derrotar a la reina kruthik durant la missió 122, l'admira, el respecta i es planteja convertir-lo a l'Església d'Ella perquè l'ajudi en la seva causa.
Alambí Consurgens: neutral. El va conèixer a la missió 122. Li sembla un mitjarol simpàtic i, tot s'ha de dir, una mica innocent.
Zek: neutral. El va conèixer a la missió 122. Tot i que la seva despreocupació i fanfarroneria el diverteixen lleugerament, sospita d'ell per venir d'una família que li resava a Asmodeus.
Objectes en possessió
Una espasa grossa (1,5 m) que ha vist temps millors. La part inferior de la fulla no està afilada i es pot agafar.
Una armadura de quitina. Està fabricada amb les closques dels Kruthiks que havien fet cau sota les granges de Pratsplans i l'atrotinada cota de malla que en Nel va comprar a un marxant de Darum.
Un Talismà de l'Eco. Quan el duu equipat, li atorga un bonificador segons el nivell a dos habilitats de saviesa prèviament escollides (percepció i primers auxilis: a 1er o 2n nivell, bon. +1; a 3er o 4t nivell, bon. +2; a 5è o 6è nivell, bon +3).
Una hortalissa revitalitzant (cura 1d6 per nivell a qui se la menja).
Un crani humà.
Un penjoll amb el Medalló d'Ella que li va regalar la seva mare. El Medalló té la forma d'un rellotge de sorra, un dels símbols d'Ella, i representa l'inexorable pas del temps i la inevitabilitat de la mort.
Una còpia de La Terra en Espiral.
Una rosa negra sense espines (actualment, ja està seca).
260 dracs.