Un lloc on crear

Ella torna a obrir el llibre que no coneix final. El so del full ressona a les arrels del temps, i la tinta es prepara per rebre la crònica d'una nova creació.

Allà on el no-res predomina, fora de l'abast d'Asmodeus i del seu infern forjat amb foc i lleis, dues presències naveguen a través l'abisme. El Mirathil i l'Artazon havien fugit amb la Flama de la Màgia, aquell foc primigeni capaç de crear lleis, formes i possibilitats de nous mons.

Davant seu no hi havia res més que potencial. No hi havia forma ni so, però hi havia una expectació latent, un murmuri contingut que demanava néixer. Per primer cop, algú mirava aquell buit sense ulls de conquesta i amb llàgrimes d'esperança. El Mirathil i l'Artazon no volien dominar aquell espai: volien veure'l florir. El seu desig no era de possessió, sinó de possibilitat.

Dues presències antigues, encara sense nom ni forma definida, s'havien començat a manifestar. La primera, invisible als ulls i portada a través de la flama robada del tron d'Asmodeus, era la màgia mateixa, una corrent sense voluntat que fluïa lliure i vibrant, a la qual avui dia hem posat nom: Arcania. Encara sense estructura, Arcania s'escampava com un aroma antic en un vent nou, teixint una xarxa silenciosa entre tot allò que encara havia de ser creat.

La segona força era perceptible per la seva fúria i dansa salvatge: era l'energia elemental més pura, i d'ella naixeria el que en un futur coneixeriem com a Auri, però per aquells temps encara no tenia nom ni forma definida. Aquesta energia eren remolins d'aire que no bufava en cap direcció, rius de foc que no anaven enlloc, onades sense costa on arribar, i pedres que no tenien on reposar. Aquesta energia desbordava, impacient.

El Mirathil i l'Artazon, units en voluntat i propòsit, van invocar l'energia elemental per modelar fonaments, teixint muntanyes, mars i cels entrellaçats. Les tempestes van començar, els llamps traçaven les primeres marques a l'aire, i els vents tallaven valls entre continents encara tendres. Les primeres criatures van emergir: masses vives de roca, essències aquàtiques que provocaven remolins, corrents invisibles que ballaven entre els cels acabats de néixer. Els mars bategaven nerviosos, i el foc aquí era fet servir per il·luminar, no pas per subjugar. Tot esdevenia part d'un ritme, d'una simfonia que encara no coneixia partitures.

Els primers passos

La màgia seguia fluint. No dictava lleis, no oferia respostes. Era la promesa d'un poder encara desconegut, d'un record viu del Segell que una vegada es va esquerdar. El Mirathil i l'Artazon la van deixar lliure, present en cada pedra, en cada forma de vida futura, com un batec callat que algun dia altres aprendrien a escoltar. No sabien què en sorgiria, però sí que sabien que era essencial. El seu rastre es fondria amb el teixit del món.

I així, amb les dues energies a les seves mans, i la Flama com a far, els dos creadors van fer néixer dos mons bessons, iguals en essència i estructura que van estar modelant durant mil·lenis. No hi havia distinció entre l'un i l'altre; eren reflexos conjunts d'una mateixa voluntat. Compartien cada vent, cada espurna, cada ombra.

I després d'una eternitat, quan els primers rajos van encendre els cels, quan el primer tro va anunciar la vigència de les lleis elementals, quan l'eco de la màgia va començar a impregnar-ho tot, va néixer no un nou món, sinó dos, i el Mirathil i l'Artazon van deixar de ser individus per esdevenir les dues parts d'un tot.

I llavors, als dos mons alhora, dues versions d'un petit ocell amb ales de foc rosades van alçar el vol, sent la primera de les moltes criatures conscients que començarien a escriure relats i aventures en aquest món acabat de néixer, i que encara no coneixia el patiment que estava per venir.

Els residus de l'infern

Al marge d'això, el Primogenit continuava estenent el seu regne, on la mortalitat encara era una idea aliena. Els rebels, aquells que gosaven qüestionar el seu ordre implacable, eren expulsats fora del mur de l'Infern, condemnats a la solitud infinita de l'Abisme. Allà, els desterrats perdien la consciència, convertits en ànimes en pena que vagaven sense direcció, fins a esvairse en l'infinit.

I aquí va ser on Asmodeus va cometre el seu primer i últim error: creure que aquella energia es perdria per sempre. Però l'esquerda que havia deixat el Segell, allà on tot va començar i on ell pensava que res més havia de sorgir, va començar a xuclar aquella energia caiguda, aquella ràbia acumulada, aquell rencor devastador de tots els desterrats per la mà del diable.

Com un cor negre que bategava dins la foscor, l'energia desterrada es va començar a compactar, alimentada pel crit silenciós de milers d'ànimes rebutjades. Llepant els residus del Segell, embolcallant-se de caos i odi, va esdevenir una consciència primitiva, un impuls purament destructor.

I finalment una llum va esclatar a la negror. Rovagug va obrir els seus mil ulls i va estendre les seves vuit potes fora del Segell. I en aquell mateix instant Asmodeus va sentir, per primera vegada, un sentiment que mai abans havia conegut: la por.

Ella obre el llibre i, abans de mullar la ploma, aixeca la mirada. Les properes paraules són, adverteix, un resum d'allò que no hi cap en llengua alguna. El relat que segueix s'estén com un riu durant mil·lennis en dos mons que ja no recorden el seu primer glaç ni el seu primer incendi. Recrear-nos-hi seria perdre'ns però, així i tot, cal dir-ne l'essencial.

La forja dels continents

Quan els dos mons bessons van sorgir, les aigües van ser primer i la pedra va venir més tard. L'energia elemental, encara furiosa, va embestir l'horitzó fins que l'horitzó es va tallar en illes, depressions i serralades incipients. Les muntanyes van pujar com columnes que aguanten un cel encara tendre.

Els continents no van néixer d'un sol cop: es van ajuntar, es van trencar, van col·lisionar. Van sorgir erms de basalt on només el vent hi podia sobreviure, planes de cendra que s'encenien al capvespre, i costes tan retallades que el mar hi xiuxiuejava paraules en topar amb les seves roques esmolades. A les entranyes del món, el foc continuava la seva obra: pressionava, redreçava, col·lapsava, fins que la pedra esdevenia vall i la vall teixia els camins perquè l'aigua formés els rius que, al seu torn, la tallarien i en donarien forma.

En aquells temps, una ombra d'ocell amb ales de foc rosades va volar per damunt de les escumes. Va aturar-se al cap de les agulles més altes i va fer niu a un dels arbres més antics que van sorgir de la creació.

Els déus

El record és borrós en els orígens, però no en els fets. Grans entitats van sorgir: algunes aprofitant les corrents de màgia, d'altres les elementals, algunes venien, com en Mirathil i l'Artazon, del desterrament del regne d'Asmodeus, portant llum i rebel·lia; i d'altres vagaven per l'abisme durant l'infinit del temps, fins que van topar amb aquest món material en el moment precís. Tenien noms que el temps ha desfet com una onada desfà els dibuixos a la sorra, o potser no va ser així. Va ser alguna cosa més poderosa que el temps mateix, però encara ens en queda molt per parlar del perquè d'aquest oblit.

A més d'aquestes forces, enmig de la germinació de formes, alguns éssers vius van mirar més amunt del que els ulls suportaven. La seva divinitat no va ser heretada ni casual, va ser conquerida a pols. Eren pocs i dispersos, i cadascun amarrat a un gest: aquell que encén la primera torxa a la cova sense demanar permís a la nit; aquella que escolta l'aigua fins a saber-ne l'idioma; aquell que torna d'observar el llamp amb la mà buida i el cervell ple.

I així, entre els nascuts de l'energia, els de la rebel·lia i els d'ascendència terrenal, es va formar el panteó dels déus que guiarien els habitants d'aquest món, i també a aquells que, quan arribés el moment, en prendrien el relleu.

I esculpits per aquestes deïtats, van sorgir les primeres criatures: focs que caminaven, ombres que cantaven sota l'aigua, pedres que somiaven.

No tots els naixements van ser dolços. Diuen que un gegant es va alçar sota les aigues i va mossegar el fons amb dents de sílex. Quan l'onada que va provocar aquella mossegada va retrocedir, va quedar una cicatriu. És la zona del món que avui el coneixem com el Mar Esmolat.

Focs a la caverna i noms a la boca

Les criatures van omplir els boscos, els prats i les costes: ramats que corrien plegats alçant pols al desert, felins de plom que aprenien a roncar entre la jungla, cucs que s'arrossegaven dins la roca i hi deixaven túnels com cicatrius. Entre elles, amb pas encara insegur però mirada ambiciosa, els primers pobles caminaven per les ribes i s'endinsaven en cavernes per dibuixar el que encara no sabien dir.

El llenguatge va arribar com arriben les pluges bones: després d'una fam i d'una mirada al foc. Un déu de veu clara va baixar en forma de brisa temperada i es va asseure entre els elfs primerencs, les criatures que ell considerava més dignes i perfectes. Els va ensenyar un idioma llarg i elàstic, capaç d'abastar els matisos de la rosada i els silencis de la tardor.

Però un altre déu, gelós i ferit en l'orgull, protector de la pedra i pare dels nans, va dir:

"No és equànime que només uns tinguin les claus per obrir l'aire." I a les entranyes d'una muntanya que ja rebossava vida, va ensenyar als seus una altra llengua: feta de metall i nervi, curta i precisa, funcional i contundent com el pes del ferro.

Així, a l'alba de les veus, dos idiomes, els primers de molts, van caminar l'un al costat de l'altre sense topar-se encara: l'un, com la llum sobre les fulles; l'altre, com el so d'un martell contra l'enclusa. Ella en va deixar constància: aquest desdoblament seria llavor i ombra, origen d'avenços i de conflictes que mai ningú no podria ja desfer.

Abans de cap corona

En aquell temps no hi havia regnes ni muralles. Hi havia fogueres de nit, cants de feina, mans plenes de terra. Les eines eren ossos esmolats, pedres simples. Les cases, rocs mal apilats i arrels que les sostenien. Els elfs aprenien a parlar als arbres sense demanar-los permís, i els nans aprenien a convèncer la pedra sense trencar-la del tot.

Mentrestant, els humans s'escampaven arreu, avançant per rius, planes i muntanyes amb la mateixa fam de vida que els havia fet néixer. Les seves pells tenien mil tons, els seus ulls mil colors, i cap déu no els havia fet exactament iguals. Eren canviants com les estacions, ràpids per oblidar, ràpids per començar de nou. Alguns aixecaven túmuls per als seus morts, d'altres encenien focs per cridar la pluja; però tots, d'una manera o altra, somiaven en veu alta i començaven a veure més enllà dels seus ulls.

I Ella va escriure que aquell temps era temps d'innocència, quan les criatures encara no coneixien l'orgull del domini, ni s'havien plantejat la propietat de la terra i cada pedra, cada tronc, cada alè de vent era mestre i company alhora.

L'inici de la foscor

Tot va començar amb uns pocs visionaris que, encegats pel desig de comprendre allò reservat als déus, van posar les seves mans en allò mateix que els protegia de ser observats des de l'Abisme. Encara no sabien dominar la màgia. De fet, ni tan sols eren conscients de la seva existència, i no podien entendre les forces que pretenien doblegar. En el seu gest d'orgull i curiositat, van trencar el vel del món.

Seria atrevit dir que va ser una mala decisió. Potser viure en la ignorància, segurs però cecs al que els envoltava, també era un error. Entre el coneixement que devora i la pau que enganya, ells van escollir el camí que il·lumina però et pot cremar. I ells, es van cremar. I el món, des d'aleshores, ja no va poder estar mai del tot en silenci.

Un forat s'obrí al cor del món material, a les profunditats, al punt on Mirathil i Artazon convergien, i d'ell van brollar vents sense direcció i llums que no pertanyien a cap sol. Aquell esquinçament va atreure la mirada d'un parell d'éssers que vagaven per l'Abisme des dels temps abans del temps. Un va fugir espantat per la llum nova, corrent a advertir el seu amo del que havia vist; l'altre, però, s'hi va quedar.

Aquest segon encara no era déu, només instint i poder brut, però el seu somni va arrelar profundament. Pot semblar que dorm, i tanmateix, està ben despert. És present als malsons de tots els que gosen mirar massa endins. És ell qui fa que el peix lladri i que el llop cregui que ha de nedar. Va trobar el seu cau a les fosques fondàries de l'oceà, ignorant que, quan els déus antics caiguessin, ell mateix tindria el seu propi tron al panteó. Però encara no era l'hora de ser una deïtat i, tot i així, alguns ja n'eren devots.

Els habitants de Mirathil sempre han pressentit la seva presència, com una ombra sota la llum. Cada civilització s'hi ha referit amb un mot diferent, però per a l'espectador d'aquest relat li desvetllarem el nom que avui encara perdura: Malgus, el que en el futur d'aquest relat i en el present del món de Mirathil és conegut com déu de la bogeria.

Aquell esdeveniment va fer tremolar el cel, emmalaltir la lluna i desencadenar marees que pujaven sense mesura. Els boscos fugien dels seus llocs, i el món, esquinçat, va aprendre a resistir el mal temps.

I, tanmateix, l'ocell de plomes rosades hi va passar a sobre, traçant un arc silenciós que alguns van prendre per bon auguri i d'altres per avís. Ningú sap si hi va deixar una ploma. Si ho va fer, cap mà no la va trobar; o, si la va trobar, cap mà no la va tornar. I, finalment, va tornar la calma.

A l'altre cantó de l'abisme

Des del seu tron vermell, Asmodeus contemplava la feina aliena amb fredor. Volia part del pa que s'estava cuinant al forn del món, però sabia esperar. La seva llei, clara com un tall net, no havia estat oblidada; només posposada. "Ja queda poc.", va murmurà.

Mentrestant, la bèstia dels mil ulls, Rovagug, encara no mirava cap al món material: els seus desigs de destrucció tenien massa direccions i cap mapa. La seva ignorància fou escut breu dels nouvinguts.

Amb les últimes gotes de tinta, Ella va deixar constància:

"La ignorància és una clemència que s'acaba."

Perquè, a l'altra banda del vel, el petit servidor de Rovagug vagava perdut per l'Abisme, portant la llavor del desastre: paraules que, si algun dia arribaven al seu amo, farien tremolar fins i tot els déus antics.

I això, com ja deveu sospitar, no trigaria a passar.

Com aquell qui sap que s'acaba una etapa, la narradora eterna prepara la ploma amb calma, doncs avui escriurà el capítol que tancarà aquest primer volum de Les Cròniques de Mirathil.

Tornem al bressol del temps, al final de l'inici. Allà, quan els dos mons encara compartien l'alè de la creació, les forces que els sostenien començaren a entremesclar-se. Auri, font ardent de l'energia elemental, vibrava amb la màgia d'Arcania i a través del vent i la pedra, el record de Mirathil i Artazon encara resonava. Tot allò que respirava al món, criatura o muntanya, riu o pensament, formava part d'un batec compartit.

D'aquest encreuament d'energies i instints, el món mateix va tremolar. Va ser una reacció animal davant la pròpia fragilitat. I així, d'aquesta barreja impura i poderosa, va néixer un impuls nou, una voluntat de força que buscava refugi dins la matèria.

Aquell bategar ocult es va encarnar allà on el vent s'enfronta a la roca, on la llum toca el fons, i on el Mal s'emmiralla i prova la seva pròpia resistència. D'aquesta incubació sorgiren formes majestuoses: als cims, a les coves, a la mar. Éssers que no van ser tallats pels déus, sinó per si mateixos. I de la mateixa manera, ells mateixos es van donar nom: foren anomenats dracs. No tots compartien doctrina ni fam. Alguns parlaven amb veu lenta i saviesa pacient; d'altres callaven i obrien amb les dents allò que no entenien. Aquell naixement no fou cap miracle, sinó un reflex de l'instint més pur: el desig que el món no fos mai dominat del tot.

Inexperts però atrevits, els elfs primerencs van cercar diàleg amb dracs. Els nans, per la seva banda, van oferir-lis acords de cautela: "no enfonsareu la galeria i compartirem allò que n'extraguem." De vegades funcionava, de vegades, no. I el món, sense corones, aprenia de supervivència: matar o cedir; amagar-se o cantar. Amb cada aventura, una història; amb cada història, un avís: "no invoqueu alló que no podeu enfrontar." I així i tot, sempre hi havia algú que ho feia. I així i tot, alguns triomfaven prou per explicar-ho a la foguera i explicar les primeres llegendes. Fins que Asmodeus va sortir dels seus dominis per reclamar allò que era seu des del principi.

L'arribada d'Asmodeus i el Pacte del Silenci

Quan el món ja coneixia el foc, la fam i la forma, una ombra antiga va estendre's per damunt dels dos cels. No era tempesta ni eclipsi: era el retorn del Primogènit, Asmodeus, que, des del seu tron vermell, havia observat com la seva flama robada s'havia fet independent, viva, indòcil. Els déus van tremolar; els dracs, instintivament, van aixecar el cap. No hi havia guerra, només una presència que reclamava allò que un cop li havia estat pres.

Asmodeus no venia amb espasa ni amb foc, sinó amb paraules d'ordre i càlcul. Va convocar els déus i les entitats que regien el món i, davant d'ells, va oferir un pacte.

"No destruiré aquest món," digué amb veu que cremava però no feia fum, "si a canvi em lliureu les ànimes que rebutgin la vostra llum. Els que menteixin, els que traeixin, els que desitgin poder. Tots ells seran meus, perquè no hi ha cor que no tremoli de fam, ni esperit que no envelleixi de vanitat. Em pertanyen per natura, com la cendra pertany al foc."

Fins aquell moment, no existia la mort. Els éssers naixien i canviaven, però no coneixien la fi. La seva essència era contínua, com el cicle de la marea o el moviment dels astres. Però el pacte d'Asmodeus va requerir un límit, una frontera on la seva llei pogués actuar. I així, amb un sol gest, la mortalitat fou escrita sobre la matèria.

Quan el primer ésser va caure, el món va plorar en silenci. Les criatures no entenien què era aquell buit; els arbres van perdre les fulles fora de temps i el record va esdevenir molt més important aquell dia.

Els déus, davant l'inevitable, van mirar a Ella, la que havia estat testimoni de tot des del principi. Li encomanaren una tasca nova que només ella podia executar: fer fluir les ànimes d'aquells que neixen i conduir-les quan arribi el seu moment.

Des d'aleshores, Ella esdevingué el corrent que separa i uneix, jutgessa i barquera, principi i fi. Al començament, ni tan sols Ella sabia com fer-ho. Era la primera vegada que la fi existia, i no hi havia camins, només un silenci immens i expectant. Durant un temps que cap rellotge pot mesurar, va errar entre les ànimes, provant d'entendre què era just, què era misericòrdia i què era simple retorn. A poc a poc, va aprendre a escoltar l'eternitat, i a llegir en cada essència la seva destinació. Així va aprendre a guiar les ànimes cap al lloc que els pertanyia, allà on la seva llum o la seva ombra trobaven repòs.

Des d'aquell dia, cap vida comença sense el seu traç, cap mort s'acompleix sense la seva mà, i és Ella qui et ve a buscar quan els teus dies s'acaben i el teu destí ha de ser decidit segons els teus actes.

Els déus sabien que no podien vèncer Asmodeus, i sabien també que potser tenia raó. Cap criatura era pura del tot; fins i tot els més justos havien sentit enveja o desig.

Així fou com es signà el Pacte del Silenci. Les runes es van gravar soles en l'aire, i la terra en va retenir l'eco. A partir d'aquell dia, cap ànima imperfecta no trobaria repòs en els regnes dels déus benignes: totes serien reclamades per Asmodeus, per a nodrir els seus dominis sota la flama.

En aquell instant, el món va respirar alleujat, però no pas tranquil. Perquè, sense saber-ho, els déus havien lliurat a Asmodeus la clau de l'equilibri: la certesa que fins i tot el bé necessita un lloc on exiliar els seus errors. I ell, amb la seva calma infinita, va somriure, sabent que el temps li donaria la raó.

La pressa del signe: l'escriptura arriba al món

Passaren estacions llargues. El món memoriza malament: la sorra borra les petjades, la boira desfà contorns, la fam apaga les cançons. Un savi elf veié que la paraula sola no bastava, i un clan que vivia entre dos rius va aprendre a clavar el so a la pedra: amb l'escriptura. Signe rere signe, els records guanyaren un espai on podrien romandre, resistint el vent i la pèrdua.

Però mentre els éssers aprenien a retenir la memòria, altres, més antics i poderosos, començaven a esvair-se. Els dracs no havien de ser oblidats. Els anys, que aquí vol dir segles, els van convertir en ombres de si mateixos. No direm aquí a on van anar, ni per què van marxar. Només sabem que, amb el temps, esdevingueren mite. El món va aprendre a parlar d'ells en veu baixa, com es parla de les cicatrius que la guerra deixa sobre la pell. Però no, mai els vam arribar a oblidar.

I un altre ésser, que de tant en tant, algú, ben lluny o ben amunt, veia: l'ocell d'ales rosades. El mateix. Com si el temps li hagués fet una promesa. Com si el pacte d'Asmodeus no tingués cap poder sobre ell, l'ocell que renaixia de les seves pròpies cendres una vegada i un altre.

Epíleg de la Prehistòria: el tall del símbol

I llavors, aquells elfs van compartir amb el món la seva invenció, i arreu del món altres escriptures sorgiren, donant fi a la prehistòria no pas perquè naixessin reis, sinó perquè van néixer els documents, i així, el món va aprendre a recordar-se sol.

Els signes van substituir els cants, i els cants es van tornar llegenda. Les primeres paraules escrites no descrivien guerres ni déus, sinó la pluja, el fred i l'amor que es perd quan arriba la nit. El temps començava a escriure's a si mateix, i en aquell instant, el món va deixar de ser jove.

I la veu que tot ho narra, la veu que ni el foc ni el temps poden esborrar, va escriure les darreres paraules del primer volum:

"Així s'acaba el temps dels inicis. I comença el temps dels mortals."

Avui, a Cròniques de Mirathil, no parlarem d'història antiga. Ni de reis amb corones ni de grans batalles que haguessin canviat el mapa. No parlarem ni de déus ni de profecies. Parlarem d'algú que no sortirà als llibres d'història de Mirathil. D'algú sense estàtues. Sense himnes. Sense cançons de taverna que el pintessin com un heroi. I, sobretot… parlarem d'algú que, si el públic l'ha vist abans… probablement no li haurà caigut simpàtic.

Perquè el personatge que els mecenes han triat a l'enquesta de l'Aixeta d'aquest febrer no ha estat cap gran líder ni cap figura sagrada de Mirathil. Ha estat un mercenari. Un home que apareixia quan hi havia monedes sobre la taula. Un nom que alguns haureu conegut a la campanya d'Enrolats d'El Pacte de Kashz, perseguint l'Aldara pels boscos. Un professional de la traïció.

Avui parlarem d'en Jadon Nouvides.

Pròleg: Fum al moll de Darum

El moll de Darum feia olor de sal i fusta molla. Les torxes oscil·laven amb un vent incòmode, i el mar estava totalment fosc aquella nit. Allà, entre mariners i crits llunyans, un home vestit massa bé per aquella pudor caminava amb l'esquena recta, com si el món encara li degués reverències. Bé, tan recte com podia si no fos per un petit detall, i és que era una mica coix… Com si un antic accident a les seves parts nobles causat per un ganivet afilat empunyat per l'Aldara Cordèlia l'hagués obligat a portar un bastó de per vida per ajudar-se a caminar. No era un rei. No era un general. Però caminava com si qualsevol persona al seu voltant fos inferior. Es deia William Olka. I per a molts, també havia estat simplement Bill.

A pocs passos, quiet com una ombra, un mercenari l'observava. Capa fosca. Ulls freds. La calma d'algú que ja havia pres una decisió irreversible. Era en Jadon. Un traficant del port preguntà: "Sap llegir? Té ofici? Aguantaria el viatge?" William Olka va obrir la boca per protestar… però no li va sortir ni un mot, només incredulitat. Perquè la situació era absurda: ell havia comprat gent. Ell havia pagat perquè altres fessin la feina bruta. Ell era qui posava preus. I, aquell vespre, algú l'havia convertit en mercaderia.

En Jadon va deixar una bossa de monedes sobre la fusta. William Olka va intentar dir el seu nom com una amenaça. Però els noms, allà, no valien tant com les monedes. El mercenari va somriure. No amb alegria, sinó que ho va fer com somriu algú quan sap que ha estat més espavilat que el món que el rodeja. "Encarrega't de vendre'l."

I una estona més tard el vaixell va marxar en direcció a Avid Addy, on el vendrien com a esclau i aniria canviant de mans fins arribar a ser el servidor fugaç d'un dels Magstegots… Però no estem explicant la història d'en Bill Olka ni tampoc la dels Magstegots, sinó la d'en Jadon Nouvides, el mercenari que ningú no recorda. I, per entendre aquest personatge, cal recular. Molt.

Capítol I: El traïdor del Pacte de Kashz

La primera vegada que el públic l'havia vist, al Pacte de Kashz, en Jadon havia semblat… simple. Un mercenari de manual. Eficient. Oportunista. Amb una brúixola moral que sempre apuntava cap a les monedes. Havia perseguit l'Aldara. Havia negociat. Havia aparegut quan semblava que ja no hi era.

Potser alguns recordeu aquell moment. Quan en Jadon l'havia acorralada. Quan tot semblava resolt. Quan ell tenia la feina a les mans, i només faltava cobrar. L'Aldara li havia ofert unes monedes. Poques. Ridícules. I ell les havia acceptat… i havia marxat. S'havia vist com una traïció qualsevol. Com cobdícia barata.

Però aquell moment no havia estat això. Aquell moment havia estat un reflex. Perquè quan en Jadon havia mirat l'Aldara… no havia vist una recompensa. Havia vist una fragilitat coneguda. I aquella fragilitat l'havia portat, sense voler, a un lloc antic dins seu: un orfenat, uns ulls petits, i el record d'uns germans que ella s'havia emportat abans d'hora.

Així que tornem encara més enrere.

Capítol II: Cingle de Torag i l'ombra d'Orkiringram

En Jadon havia nascut al Cingle de Torag, a la regió de Terra Gris. Un lloc de vent tallant. Un lloc on la guerra no era una notícia, sinó una estació més de l'any. Al centre del regne, al nord del territori, hi ha Orkiringram: terra d'orcs. Una serralada al cor del regne que escopia conflicte cap als marges. Però els marges no eren només por. A Terra Gris hi vivien molts semi-orcs pacífics, lògics, intel·ligents. Veïns. Artesans, lluitadors i treballadors. El problema era que la por mai no havia tingut matisos. El pas de muntanya que connectava sud i nord convertia el Cingle de Torag en un punt estratègic, però poc poblat. Durant un temps, fins i tot s'hi havien capturat orcs: una pràctica que s'havia anat apagant quan la zona s'havia tornat més defensiva i quan els atacs havien disminuït.

Allà, en una casa petita, en Jadon havia nascut en una família pobra de set germans. La casa feia olor de llenya humida i d'olla massa sovint buida. I la tragèdia havia arribat aviat, com arriba sempre als llocs que no poden pagar-se la sort. El germà gran havia mort malalt, lentament, com si la vida se li hagués apagat per vergonya. I quan semblava que el destí ja s'havia cobrat prou… la mort havia tornat.

Capítol III: El pou que respirava fum

El segon germà havia intentat salvar la família com podia: feina, orgull, aquella valentia que sovint era només gana disfressada. Havia acceptat un encàrrec: guàrdia prop d'un pou antic, a un tram menys segur del camí. De dia, el pou semblava un forat vell. De nit… semblava una boca. La tercera nit, un fum fosc s'havia alçat des de dins. No era fum de torxa. No era fum de llenya. Era un fum que volia quelcom. Un fum que s'enganxava als pulmons i et posava una idea al cap: "Rendeix-te." El germà va lluitar. Però el fum no sagnava, i la voluntat de l'esperit malèfic d'aquell pou va ser més poderosa que ell, i el va portar a obeir la seva ordre i a rendir-se.

I llavors, qui va arribar al pou, va ser el petit Jadon, que s'hi havia acostat per curiositat i per por, com fan els infants quan encara no han après que el món mata. I així el va trobar: havent-se lligat una cadena al coll, l'altra punta al marc superior del pou, i s'hi havia llençat unes hores abans que hi arribés el nen.

Aquella nit, en Jadon havia après la llei real de Terra Gris: el món no premiava el sacrifici. Premiava la supervivència. I la supervivència, per a ell, tindria sempre la mateixa forma: desaparèixer abans que la desgràcia el pogués atrapar.

Capítol IV: Aprendre a fugir

Amb dos germans morts, la família s'havia esquerdat. La mare havia resistit com havia pogut, fent miracles pobres: repartir un pa en massa trossos, convertir el fred en rutina, convertir la por en silenci. El pare, en canvi, s'havia enfonsat. L'alcohol li havia anat menjant la cara, les paraules, la voluntat.

En Jadon havia crescut massa ràpid. No per orgull. Per necessitat. Havia après rutes. Havia memoritzat dreceres. Havia après quan callar i quan córrer. I quan havia estat prou gran per empunyar una arma i prou jove per ser prescindible, s'havia fet mercenari. No era el més fort. No era el més carismàtic. Però era el que sempre trobava una escletxa. I en un món com Mirathil, una escletxa podia ser la diferència entre viure i ser recordat només com un nom en una llista.

Capítol V: L'elfa i el nan monjo

En les primeres feines, en Jadon no havia anat sol gaire temps. Havia acabat treballant amb dos companys que semblaven fets per guanyar batalles: Una elfa silenciosa, li deien "Bèstia", amb una mirada que guardava secrets. Es movia com una ombra que hagués après disciplina. Cada gest era mínim, però exacte. En Jadon sabia que era més del que deia, però no volia fer-li preguntes que ell no voldria contestar tampoc. I un nan monjo. No feia soroll ni quan atacava. La seva calma tenia alguna cosa inquietant, com si hagués vist massa i ja no li quedés res a demostrar. Junts funcionaven massa bé. Durant mesos havien fet feines brutes i feines discretes: protegir caravanes, recuperar paquets que "no existien", netejar problemes que ningú volia veure.

I en una d'aquelles feines… el fum havia tornat. No com el pou. D'una altra manera. Una ruïna antiga. Un lloc on la pedra semblava tenir memòria. Allà, entre pols i inscripcions, havien trobat un objecte que no hauria d'haver estat al món: un cercle de metall fosc. Un anell. No era d'or. No lluïa. I quan en Jadon el va agafar… la pell li havia cremat de fred. Com aquella cadena del pou on va trobar el seu germà. No s'explicà mai què feia exactament aquell anell. I en aquesta crònica tampoc no ho revelaren del tot, doncs potser es revela a les aventures que encara estan per venir. Només quedà clar que, a partir d'aquell dia, el fum apareixia quan en Jadon ho necessitava… i, de vegades, quan no ho necessitava.

I amb el fum, havia après una cosa nova: no només podia fugir, podia fer creure una veritat equivocada. Així havia començat el rumor. Així havia nascut el sobrenom. NovVides. Perquè més d'una vegada l'havien donat per mort. I ell havia reaparegut en un altre lloc.

Capítol VI: La destral de gel

En una altra missió, molt més "netament mercenària", el trio havia trobat una peça que semblava una llegenda: una destral de gel, que semblava digna d'un senyor nan. Decidiren millorar-la. Encantar-la. Fer-la més valuosa. I ho aconseguiren. La vengueren. Una destral de la qual tampoc parlarem aquí, però que en Bakrin va trobar poc després a una botiga de Darum. I allà és on es va dirigir en Jadon, casualment. A un vaixell anomenat la Balena Negra, aquesta vegada en una missió tan ben recompensada que faria que mai més cap d'ells hagués de tornar a aixecar l'espasa, signada per un noble Duc de Terragris sense gaire rellevància, un tal Vail Von Stein.

Capítol VII: Donovan Ghostbot

La missió era clara: capturar un home conegut com Donovan Gosboig. El pagament era absurd. Desmesurat. Suficient per desaparèixer per sempre. I el tenien lligat a la bodega del vaixell, camí a Darum, on per fi es podria retirar. Però res mai és tan fàcil com sembla. En Donovan no era qui deia ser, era molt més, un ésser que s'havia deixat capturar i tot formava part del seu pla, i que va abandonar el vaixell quan ell va decidir, sense gaire problema.

En Jadon havia quedat, una altra vegada, al punt inicial: frustrat, amb responsabilitats, amb la sensació que el món li ensenyava la mateixa lliçó una i altra vegada: no hi havia sortides netes. I és llavors quan havia entrat la proposta que qui ha vist El Pacte de Kashz, sap. La proposta d'en Bill Olka, marit de l'Aldara, una de les heroïnes que més tard salvarien Mirathil.

Capítol VIII: La mentida a mitges del Bill

En Bill li havia venut una història a mitges. Havia dit que l'Aldara era la seva esposa. Havia dit que era una noia perduda. Havia dit que, si no tornava, moriria. I en Jadon, que no era cap sant, no necessitava moral per acceptar una feina. Però aquella història li posava una capa de tranquil·litat al damunt: "Tornar-la a casa no és ser un monstre." Si hagués sabut la veritat sencera (matrimoni imposat, control, violència disfressada) potser s'ho hauria pensat dues vegades. Potser no. Però, com a mínim, la seva consciència no hauria estat tan plàcida.

Així començà la persecució. Així començà la part de la història que molts ja heu vist.

Capítol IX: El que no es veié: William Olka i el fàstic

Hi havia una part que el públic no havia vist a càmera. Durant un tram del viatge, en Jadon havia anat acompanyat d'en Bill. Un home que no semblava el marit desesperat d'una història trista. Un home que feia olor de poder brut. Era en William Olka. Coix. Tossut. Arrogant. A poc a poc, en Jadon havia descobert què era realment aquell home. No era només cruel. Era repugnant. I això, per a algú com en Jadon, havia estat una classe de maldat diferent. Perquè la crueltat podia ser "negoci". Però la repugnància… la repugnància era una cosa que arribava més a dins.

Arribà un moment en què el camí es tornà massa dur i William Olka no pogué continuar. En Jadon s'avançà. Com sempre. I llavors arribà el moment clau.

Capítol X: El moment clau: l'Aldara i les monedes

En Jadon havia trobat, de nou, l'Aldara. En un moment de feblesa, amb altres enemics a la sala. El moment en què podia cobrar i marxar. L'Aldara li havia ofert unes monedes. En Jadon sabia perfectament que aquell saquet era ridícul comparat amb el que guanyaria lliurant-la. Però quan l'havia mirat… hi havia vist el reflex dels seus germans petits. I per primera vegada en molt temps, en Jadon havia triat perdre diners. Havia acceptat el saquet. I l'havia deixada escapar. No l'havia convertit en bo. Però l'havia convertit en humà, durant un instant.

I aquell instant havia tingut un preu. Perquè, quan tornà amb William Olka… en Jadon triaria una mentida com a escut, de fet, la mateixa que l'Aldara li havia demanat, i, de fet, que no era del tot mentida, com poden saber aquells que coneixen la història de l'oracle Aldara.

Capítol XI: "Ha mort"

En Jadon li digué al Bill que l'Aldara havia mort. I aquest esclatà. L'amenaçà. L'humilià. Escopí la ràbia d'algú acostumat a comprar resultats. I en aquell moment, en Jadon ho veié clar: aquell home no era un marit desesperat. Era un depredador. Allà, davant d'aquella criatura amb rostre d'home, en Jadon prengué una decisió que no tenia res d'heroica. No seria heroi. Però tampoc seria còmplice. Si el món era brut, ell també podia embrutar-se… però triant la seva direcció. I així, sense discursos i sense banderes, el portà a Darum.

Capítol XII: Darum, el vaixell equivocat

I allà, en una nit de torxes i quitrà, en Jadon el conduí fins al vaixell equivocat, i tornem a on hem començat aquesta història. Un cop a alta mar, el convertí en mercaderia. El vengué com a esclau. No fou justícia. Fou conseqüència. I, amb els diners de la venda (i amb altres pertinences de luxe que en William duia, coses de fardar, coses valuoses) en Jadon aconseguí el que el món sempre li havia negat: una sortida. O, com a mínim, una finestra.

Capítol XIII: La Companyia Nou Vides

Amb aquell tresor brut, en Jadon fundà la Companyia de Mercenaris Nou Vides. No havia estat una casualitat. Havia estat una declaració. El sobrenom que li havien posat com a burla (perquè sempre s'escapava, perquè sempre reapareixia) ara es convertia en marca. Però liderar era diferent de fugir. I en Jadon, que era un mestre a desaparèixer, no havia estat mai un mestre a sostenir. La companyia nasqué torta: contractà gent poc apta, acceptà encàrrecs sense criteri, i en poc temps acumulà més problemes que glòria.

I, mentre això passava, una altra força creixia al món: la Companyia El Lliri. Més "destinada" a durar. En Jadon ho entengué amb la lucidesa dels que han vist el món trencar-se: si es quedava, el passat l'atraparia. I ell no estava fet per ser atrapat. Així que tallà el fil. Es desvinculà. I decidí que no tornaria a trepitjar Darum. Però la Companyia Nou Vides, abans d'enfonsar-se del tot, havia servit per una cosa: moure diners. Enviar-los lluny. Cap a un lloc que el perseguia com un record que no es deixava apagar: un orfenat.

Capítol XIV: L'orfenat i els diners tacats

La vida d'en Jadon no havia estat una línia recta. Havia estat una fugida constant. Però a cada fugida, a cada botí, a cada moneda guanyada amb mans brutes… hi havia hagut un destí. No era luxes. No era poder. Era menjar. Roba. Llenya. Per als més petits. Per als que el món havia deixat enrere. Perquè, en algun moment del camí, el pare havia acabat abandonant el que quedava de la família. I els germans més petits havien acabat en un orfenat. I en Jadon… en Jadon no havia pogut suportar la idea que el món se'ls empassés com s'havia empassat el seu germà al pou. Així que envià diners. No miracles. Diners. Diners tacats.

I amb això, l'orfenat millorà. No es convertí en un palau. No es convertí en un lloc "feliç". Però hi hagué més menjar. Hi hagué menys fred. Hi hagué, potser, una mica més de dignitat.

Epíleg: L'home que desaparegué

En Jadon no tornà a casa. Potser perquè el Cingle de Torag era massa ple de fantasmes. Potser perquè tornar significava mirar de cara el pou. El fum. Les decisions. Els morts. La seva ubicació exacta esdevingué un misteri. Només quedaren rumors: alguns diuen que va marxar cap al sud, una ombra allà, un nom dit a mitja veu en una taverna, uns mercenaris que deien haver-lo vist als carrers d'Escalbadàsia, algun mort en un carreró… Però res sòlid, com el fum que el definia.

En Jadon NovVides no havia estat un heroi. Però tampoc havia estat un monstre simple. Havia estat una conseqüència d'un món dur. Un home que pensava que, a Mirathil, sobreviure sovint volia dir embrutar-se les mans… i després viure amb l'olor a sang. I en Jadon ara segueix fent el que sempre ha fet: sobreviure. I, potser, el tornem a veure en algun moment.