Mardak

INTRODUCCIO A LA GERMANDAT DE LA BOIRA

La Germandat de la Boira

La Germandat de la Boira és la coalició d'orcs i semiorcs més gran i temuda de les terres de Frostheim. Tot i que actualment opera com una horda unificada sota un sol comandament, el seu origen es troba en un pacte de sang nascut de la desesperació i la fam.

Origen: El Pacte de la Supervivència

En temps passats, les tribus orques de Frostheim vivien en una guerra civil perpètua. Mentre es mataven entre ells per les poques restes de menjar i refugi, els gegants i el fred extrem els aniquilaven lentament.

Per evitar l'extinció, els tres grans caps de les tribus més poderoses d'aquell moment van decidir aparcar l'odi i unir forces:

• VARKAS L'ULL DEL GEL, líder dels Ullals de Glaç.

• KORGON EL DEVORADOR, cap dels Orcs de la Plaga Negra.

• THRAKA EL TRENCAAÏGUES, comandant dels Semiorcs de les Crestes.

Van signar un pacte per deixar de lluitar entre ells i dirigir la seva ràbia cap a l'exterior: les costes del Mar Safir i les riqueses dels elfs. Aquesta aliança temporal va ser el que va donar nom a "La Germandat".

L'Ascens d'Uruz el Sanguinari

Una vegada l'època de subsistència va passar i l'horda es va fer rica i forta gràcies als saquejos, la pau interna va començar a trontollar. Va ser llavors quan URUZ EL SANGUINARI (el besavi d'en Mardak), un guerrer d'una ambició desmesurada, va decidir que l'horda no podia tenir tres caps.

Davant de tota l'assemblea de guerrers, Uruz va reptar els altres líders a un combat a mort ritual. En una batalla llegendària que va durar des de la sortida fins a la posta de sol sota una tempesta de neu, va derrotar i executar Varkas, Korgon i Thraka. Amb la sang dels seus antics aliats encara calenta, va reclamar el poder absolut, convertint la Germandat en una monarquia guerrera on només el llinatge més fort té dret a governar.

L'Estat Actual: El regnat de Gromakh el Vell

Amb la mort d'Uruz, el lideratge va passar al seu fill, GROMAKH EL VELL. Actualment, l'avi d'en Mardak és qui controla l'horda amb mà de ferro. Gromakh és un veterà cobert de cicatrius que ha substituït part de la brutalitat del seu pare per una astúcia felina, mantenint a ratlla tant els humans del Pacte del Fred com els gegants de les muntanyes.

Gromakh, L'avi d'en Mardak és un orc que ha sobreviscut a mil hiverns i que entén que en el nord només sobreviu el més fort. Per això, encara que és un líder astut, Gromakh té una fe cega en la força bruta com a pilar de l'horda.

El Conflicte Intern: El Favorit de Gromakh

Tot i que el lideratge no està en joc mentre en Gromakh visqui, dins dels campaments de l'horda s'està coent un conflicte silenciós però perillós. El motiu és Mardak, el net del líder.

En Mardak no destaca per la seva diplomàcia ni pel seu llinatge pur, sinó per la muntanya de caps que ha acumulat en combat. La seva ferocitat a la batalla ha fet que en Gromakh el tingui com a net preferit, veient en ell l'esperit guerrer que l'horda necessita per no estovar-se. Per a l'avi, que en Mardak sigui un semiorc no és un impediment: si és el que més mata, és el que més val.

Aquesta preferència ha encès els ànims de molts sectors de la Germandat:

• L'instrument de Gromakh: Els capitans més veterans veuen amb recel com el vell líder utilitza en Mardak com la seva arma personal per esclafar enemics i mantenir l'ordre, ignorant les velles jerarquies.

• El prejudici de raça: El fet que en Mardak sigui un semiorc és una ofensa per als orcs purasangre. Tot i el seu talent brutal, el consideren un "brut de sang barrejada" i veuen amb por com l'avi l'està posicionant com el seu possible successor, una cosa que molts no pensen permetre quan arribi el moment.

Així, mentre en Gromakh manté el puny tancat sobre el tron, l'horda observa amb odi com en Mardak segueix banyant-se en sang, servint al seu avi i ignorant que, per a molts dels seus, ell mai serà un d'ells.

HISTÒRIA DE MARDAK ( NIVELL 1 I 2 )

Mardak havia crescut a les altes i fredes terres de Frostheim dintre de la horda La Germandat de la Boira entre batalles èpiques contra gegants per sobreviure, creient que era estimat dins la seva Horda. Ningú no li ho deia obertament, però tampoc no li ho negaven. Tot i així, alguna cosa no acabava d’encaixar. Mirades que s’apartaven massa de pressa, xiuxiueigs que s’esvaïen quan ell s’acostava, silencis tensos allà on abans hi havia rialles. Ho sentia a la pell, com una picor constant que no sabia com calmar.

Des de petit li havien ensenyat a venerar Braulion. No amb pregàries ni paraules, sinó amb acer, suor i sang. Lluitar era creure. Vèncer era existir. I durant anys, això li va ser suficient.

A les nits, mentre esmolava la seva destral o entrenava fins a caure rendit, intentava convèncer-se que tot eren imaginacions seves. Al cap i a la fi, era fort. Més fort que molts. Útil. Tot i així, en aquells moments de silenci, Mardak cercava senyals. Pensaments adreçats a Braulion, preguntes llançades al buit: quin camí he de seguir? què sóc per a tu?La resposta sempre era la mateixa. Cap. Només l’eco del metall i la seva pròpia respiració.Tot es va trencar una nit sense lluna.

En passar a prop de la tenda del seu pare, va sentir veus. Es va aturar sense voler. El seu nom va caure com una pedra.

—No és més que un brut —deia el seu pare, amb menyspreu—. Si no fos pel seu talent per al combat, ja l’hauríem apartat.

El seu germà va riure, acompanyat d’altres membres de la Horda. Les paraules continuaven caient: inútil, error, vergonya. Deien que Mardak mai no se n’adonaria, que vivia enganyat. Que només valia mentre sabés brandar una arma i descarregar la seva ràbia contra els enemics.Mardak no va entrar. No va cridar. No va atacar.

Aquella nit, en allunyar-se tot sol, va tornar a cercar Braulion. No amb ràbia, sinó amb cansament. Amb una súplica muda. Però el déu del combat va romandre en silenci, tan distant com sempre.

I va ser llavors quan alguna cosa va respondre.No una veu clara, sinó un xiuxiueig dins la seva ment. Una presència càlida i retorçada alhora. Una sensació estranya de comprensió.

«Ells t’utilitzen. Jo t’accepto.» Ella ( Era la precència )

Mardak no sabia posar nom a aquella presència , però aquella idea es va aferrar al seu cap com un refugi fosc enmig del caos.

L’endemà al matí, amb la veu ferma i la mirada buida, va anunciar que marxava durant un temps. No va demanar permís. No va donar explicacions. Només va dir que sabia que aquell lloc no era casa seva.

Així va emprendre viatge cap a la Illa de les Fantasies, buscant alguna cosa que no sabia anomenar. Potser pau. Potser respostes. Potser a si mateix.

Perquè fins aquell moment, Mardak només coneixia una cosa amb certesa: vivia enfadat amb el món, i la seva força naixia d’aquesta ira… o, si més no, això era el que sempre havia cregut.

Allà a la illa de les Fantasies es va unir a una gran causa amb un grup molt peculiar i curios anomenat La Companyia del Lliri, on no s’esparava batallas tan esfereirodes que el portesin a tal punt de casi morir. Era extrany trobar gent així, pero sabent que les celebracións i la cervesa anaven incloses en les seves gestes, va decidir unir-si, ficarnt-se així dintre del gran volca del qual tots sabien que volien fer entrar en erupció. Ferit, curat per l'equip i reculçat per en Kürt (un orc al qual poc entenen fins i tot en els seus moments més esplendits de dialecte comú) es va disposar a donar lluita per la vida de la gent que el necesitaven d'aquella illa.

Va caure un, dos i tres dels trevalladors que estaven apunt de donar inici a o que podia ser el final d'aquella illa. Però sels i estava complicant més de ho que ells mateixos s'havien inmaginat. Mardak amb un ultim intent desespera i amb un ultim esforç gloris, va intentar llançar el seu mall per aturdir aquest ultim, pero no tot esforç te resultat. Mardak va fallar,el seu mall va caura a la llava i un enemic va aprofitar aquest moment per ferirlo a tal punt que Mardak pensava que havia mort... pero no va ser així? Doncs no! Les seves venes amb dures forçes seguient donant-l'hi un ultim intent de sobreviure. No sabia que havia acabat de passar els enemics havian mort, ell curat una altre vegada per el seu equip, pero no es sentia malament, es sentia aliviat al aconseguir acabar la seva misió, peró avanç de marxar no volia marxar amb les mans vuides.

En un cop d'ull va poder veure una llança de un dels mercenaris batut en batalla que sabia que en aquest moment li podia causar problemes, pero tambe el podia ajudar a sobreviure millor que lluitant amb els seus punys nus. Que sera ho que l'espera en les seves següents aventuras? On el portarien aquesta companyia i en quins alderulls el ficarien?

----------- Els següents dos capitols son de historia interna del personatge (no engloban cap missió) i els seus entranaments -----------------

EL MIRALL TRANCAT DE LA TABERNA ( L'ORE EXTRAOFICIAL EN PUJAR A NIVEL 3 )

L'aire a la seu de la Companyia del Lliri pesava més de l'habitual. En Mardak seia al racó més fosc, on la llum de les torxes amb prou feines ressaltava el verd grisenc de la seva pell i les cicatrius que marcaven el seu rostre de semiorc. Davant d'ell, una filera de farrons buits donaven fe del seu intent desesperat per ofegar els fantasmes de Frostheim.

Cada glop era un mur. Un mur contra la veu del seu pare anomenant-lo «brut». Un mur contra el riure del seu germà, que sempre l'havia mirat com si en Mardak fos una taca en el llinatge de l'horda.

—Beure per oblidar és un art que requereix més classe de la que estàs demostrant, Mardak —la veu va arribar com un dalt de seda.

Sir Milligan d'Agulladaurada estava dempeus a pocs passos, impecable. Sostenia una copa de vidre fi, un contrast insultant amb les mans toscas i els ullals que treien el cap sota el llavi del semiorc.

—Vés-te’n, cavaller —va banyolar en Mardak, amb la veu pastosa i profunda—. No és nit per a les teves maneres.

—És exactament la nit per a elles —va replicar en Milligan—. T'he observat en combat. Tens la potència de la teva sang orca, però la debilitat emocional de la teva part humana. Estàs colpejant l'aire, no el destí. Si continues així, la pròxima vegada no serà el mall el que caurà a la lava, sinó tu.

En Mardak es va tensar. El nom de la Dama de les Tombes va vibrar en la seva ment com un murmuri fred, però l'alcohol era un foc que no permetia que la calma de la deessa entrés.

—No en saps res, de la merda que porto dins —va sisejar en Mardak, aixecant per fi uns ulls groguencs i injectats en sang.

—En sé prou —en Milligan es va inclinar lleugerament—. Sé que fuges d'unes terres fredes on et van dir que no valies res. Fuges d'un pare que et veia com un error de sang barrejada, algú que només servia per rebre cops a l'avantguarda. Estàs aquí intentant que algú, per fi, t'accepti, però continues lluitant com l'animal ferit que ells et van ensenyar a ser.

La cadira d'en Mardak va saltar en trossos quan el semiorc es va posar dempeus. L'estrèpit va fer que tota la taberna quedés en un silenci sepulcral. En Mardak va agafar en Milligan per les solapes del seu gipó car, estampant-lo contra una columna de fusta. Els ullals d'en Mardak estaven a centímetres del nas del cavaller.

—Torna a parlar de la meva sang i t'arrencaré la llengua! —va rugir en Mardak.

En Milligan no va oposar resistència. Simplement el va mirar amb una severitat gairebé paternal.

—Si fossis el guerrer que dius ser, la teva mà no tremolaria així mentre m'agafes —va dir en Milligan amb una calma gèlida—. Em odies perquè et dic la veritat que el teu pare no va tenir el valor de dir-te: tens el poder de dues races, però elegeixes usar només la ràbia de la pitjor d'elles. Deixa'm anar, Mardak. I demà, quan deixis de ser una víctima, vine a veure'm. T'ensenyaré a usar aquesta llança perquè ningú torni a gosar anomenar-te «inútil».

L'ENTRANAMENT: ACER,SANG I UN NOU SENTIMENT

Les setmanes següents van ser un infern de disciplina. Al pati d'entrenament, en Sir Milligan no estava sol. Al seu costat, practicant moviments amb una elegància gairebé irreal, hi havia la Liandra. Era una jove humana d'ulls clars i cabells recollits, també alumna d'en Milligan. Cada vegada que la Liandra movia la seva espasa, en Mardak sentia una punxada al pit que no sabia explicar. Ella era la precisió que ell no tenia; era la calma que ell anhelava.

—No la miris a ella, Mardak. Mira la punta de la teva llança —el va tallar en Milligan—. La Liandra no lluita amb ràbia, lluita amb propòsit. Per això ella és perillosa i tu només ets sorollós.

L'entrenament va pujar de to quan en Kürt, l'orc enorme al qual pocs entenien, va aparèixer entre les ombres del pati. En Kürt no necessitava paraules elegants. Va agafar el seu espadon i es va posar davant d'en Mardak somrient de manera grotesca però amigable, indicant-l'hi que l'ataques com si per en Kürt es tractes d'un simple joc diguent-li:

-“no violencia, pero si eko vol violencia, control violencia”.- (dit d'una manera que la gent munda pugui entendre, atacam pero controla la ira)

En Milligan va estar d'acord en que en Kürt dongues un cop de mà en l'entranament ja que la seva experiencia i força ajudarien a que en Mardak es pogues desevolupar lliurement. En Mardak havia d'atacar l'orc sense perdre el control, sota la mirada atenta i crítica de la Liandra. Cada vegada que en Mardak es deixava portar per la fúria orca i intentava envestir com un boig, en Kürt el bloquejava amb una riallada i l'eixacaba agafant-lo per el cap com si d'un ninot es tractes - “control! no negre!” ( frase del lore de l'historia den Kürt)- l'hi deia cada vegada que en Mardak es descontrolava

-Exacte Mardak, en Kürt té tota la raó- va dir Sir Milligan fent veure que entenia o que en Kürt havia dit-L'honor no és cridar més fort Mardak, l'honor és saber exactament quan aturar-se —deia Sir Milligan, apropant-se mentre en Mardak que estava cobert de suor i pols—.

Quan ja començava a fer-se tard i el sol començava a estar baix, Sir Milligan va fer un gest amb la mà per posar fi a la sessió. Kürt per alta banda es trobava confós, sense saber el que estava passant -" Cervesa fresca, taberna"- va ser la manera facil de que Sir Milligan pogues endurse en Kürt a la taverna i deixessin sols als dos deixebles. Així els dos van començar a allunyar-se , xerrant, deixant en Mardak i la Liandra sols al pati sota la llum d'una posta de sol que començava a encendre l'horitzó amb tons taronja i porpra.

En Mardak es va quedar un pas enrere, observant la figura de la Liandra des d'esquena. Els últims rajos de sol la remarcaven amb una lluentor daurada, perfilant la seva silueta mentre ella agafava la bota d'aigua i es bevia un llarg glop, eixugant-se la poca suor que li brillava al coll. Quan ella es va girar per oferir-li un drap per netejar-se la sang del llavi, en Mardak va preguntar amb veu trencada:

—Per què? Per què em tractes així? Les nostres races sempre s'estabien barallant... No hauries de voler ni mirar-me.

La Liandra va fer un pas endavant, entrant en l'espai personal d'en Mardak. El semiorc es va tensar, però no es va moure. Ella va somriure de costat, una expressió suau que li va treure ferro a la tensió del moment.

—És cert que el món està ple d'odi, Mardak —va respondre la Liandra amb calma—. Però aquí, a la Companyia, no som ni races ni regnes. Som gent que busca un sentit a la seva espasa. Si en Milligan veu alguna cosa en tu, i si en Kürt et confia la seva esquena, qui sóc jo per jutjar-te pel que diuen les llegendes de guerra?

Es va acostar una mica més i, per un segon, la seva mirada va buscar la d'ell fins que en Mardak no va tenir més remei que mirar-la als ulls.

—A més —va afegir ella amb un to gairebé divertit—, per ser algú que tothom anomena «brut», tens una mirada que diu tot el contrari. No et tracto bé per llàstima, Mardak. Et tracto bé perquè t'estàs esforçant per ser algú que encara no t'han deixat ser. I això mereix el mateix respecte que el millor dels cavallers.

Llavors, la Liandra es va posar de puntetes i, amb una delicadesa que va tallar la respiració del semiorc, li va fer un petó suau a la galta. En girar-se per marxar, la seva figura va quedar completament il·luminada per l'últim esclat daurat del sol, que semblava encendre els seus cabells mentre s'allunyava per recollir les seves coses.

En Mardak es va quedar allà, immòbil, amb el cor bategant a un ritme que cap batalla havia aconseguit mai i la pell de la cara encara cremant-li per aquell contacte inesperat. Sota la guia de l'elegància d'en Milligan, la resistència bruta d'en Kürt i el record d'aquell petó sota la posta de sol, en Mardak va començar a canviar. La llança de mercenari ja no era un tros de metall recollit del terra; ara era el pont entre el «brut» que tots deien que era i el guerrer que la Dama de les Tombes sabia que podia arribar a ser. Amb un somriure tímid i una determinació nova, va mirar l'arma que tenia a les mans i va saber que ja tenia nom: a partir d'aquell dia, la seva llança s'anomenaria Lia.

EL PES DE LA VIDA I EL PREU DE RECORDAR (LORE EXTRAOFICIAL POST-MISSIÓ 118 - EN PUJAR A NIVEL 4 )

Una vegada més, el semiorc havia vorejat el buit fred de la mort, portant el seu cos més enllà dels límits de la resistència de la seva sang orca. Quan finalment van tornar a la seu, l'esgotament el va colpejar com un mall de guerra. Sense dir paraula, arrossegant els peus i amb la llança Lia lligada a l'esquena com un pes mort, es va tancar al seu dormitori i es va desplomar sobre el llit.

El món es va apagar per a ell durant dos llargs dies de febre, suor i malsons delirants. En la foscor de la seva ment, Mardak es veia atrapat en un bucle de flaixos distorsionats: recordava el caliu asfixiant de la lava de l'Illa de les Fantasies, seguit immediatament pel fred tallant de Frostheim i el rostre de menyspreu del seu pare. Però el pitjor no eren les imatges, sinó la sensació d'una presència antiga i profunda que l'observava des de les ombres. Enmig de la febre, una veu que no era humana, un xiuxiueig que ressonava com el ressò d'una tomba oberta, li perforava el cap un cop i un altre amb una insistència gairebé dolorosa: «Busca'm... busca'm...». L'angoixa de no saber cap a on córrer ni qui el cridava el feia agitar-se entre els llançols, atrapat en una lluita invisible.

Quan per fi va aconseguir trencar el malson i obrir els ulls, el silenci de l'habitació el va sorprendre. L'eco d'aquella veu misteriosa es va esvair de cop, substituït per una estranya calidesa i una pressió feixuga sobre les seves cames. Es va fixar bé i el cor li va fer un salt.

Allà, recolzada a la vora del llit, es trobava la Liandra. S'havia quedat adormida sobre la seva manta, abraçant el seu regaç de semiorc i agafant-li la mà dreta amb una fermesa que contrastava amb la delicadesa dels seus dits. En Mardak es va quedar completament immòbil, gairebé sense gosar respirar per por a trencar aquell moment. La llum daurada del matí entrava suaument per la finestra, acariciant i il·luminant la pell blanca de la jove, perfilant el seu rostre tranquil. Una suau brisa que entrava de l'exterior va moure un floc dels seus cabells, deixant-lo caure sobre la seva cara. Amb una cura extrema, tement fer-li mal amb les seves mans toscas i plenes de cicatrius, en Mardak va aixecar els dits i li va apartar el floc de cabells amb una delicadesa infinita. Va ser en aquell precís instant quan la Liandra es va despertar. Les seves mirades es van creuar de cop i, en veure en Mardak despert, ella li va dedicar un somriure dolç i cansat.

—Per fi respons, cap dur —va xiuxiuejar ella, sense deixar-li anar la mà.

En Mardak va intentar empassar saliva, sentint la gola seca. Es va incorporar una mica, recolzant l'esquena contra la paret, però no va apartar la mirada. Tot i així, la pressió al pit va tornar, no pel cansament físic o pels estranys flaixos del somni, sinó per les pors reals que feia dies que li rosegaven l'ànima.

—Liandra... —va començar ell, amb la veu més profunda i trencada de l'habitual—. Vaig estar a punt de no tornar. Una altra vegada.

—Ho sé, Mardak. Però ets aquí. L'equip et va treure d'allà.

L'orc va negar amb el cap, mirant fixament les llançols de l'enfront de l'esguard de les seves cames, buscant les paraules que mai li havien ensenyat a dir a Frostheim.

—No és la mort el que em fa por —va confessar, amb una vulnerabilitat que mai hauria mostrat davant de ningú més—. A les altes terres, morir en combat era l'únic destí. No importava a qui deixaves enrere perquè... ningú t'esperava. Però aquí... aquí tot ha canviat. Estar a punt de morir ara hem genera una angoixa que crema per dins. Tinc por de perdre el que tinc. Tinc por de no tornar a veure en Milligan, amb la seva elegància emprenyadora però sàvia. Tinc por de deixar sol en Kürt, sense ningú que entengui les seves bogeries de 'control violència'. Tinc por de perdre aquesta Companyia...

En Mardak va fer una pausa llarga. Les seves mans toscas van començar a tremolar lleugerament sobre la roba de llit. Va agafar tot el coratge que tenia, aquell mateix coratge que feia servir per llançar-se contra els enemics, per aixecar la cara, mirar-la directament als ulls i dir el que realment li cremava al fons del cor: que ella era la persona més important, el motiu principal pel qual la seva ànima de guerrer s'aferrava a la vida i lluitava de valent per no quedar-se en la foscor d'aquells somnis.

Però quan va aixecar la mirada, decidit a confessar-ho, la Liandra no el va deixar fer el pas. Ella ja sabia exactament què anava a dir. Amb un movimento suau, es va inclinar cap endavant, escurçant la distància entre tots dos, i el va besar directament a la boca. Va ser un petó càlid, intens, que va callar qualsevol dubte, por o xiuxiueig sinistre que en Mardak pogués tenir al cap. El semiorc es va quedar sense alè, sentint com el foc de la seva ira es transformava definitivament en una altra cosa. En separar-se, la Liandra es va llançar al seu coll i el va abraçar amb força, amagant el rostre a la seva espatlla.

—No cal que ho diguis, Mardak —va murmurar ella prop de la seva orella—. Torna, això és l'únic que has de fer. Tornar.

Sota el caliu d'aquella abraçada, a l'habitació silent de la Companyia, en Mardak va tancar els ulls i va estrènyer la Liandra contra el seu pit amb cura, sabent que la seva llança Lia tenia ara un motiu molt més poderós per lluitar que la simple supervivència. Els fantasmes i les veus dels somnis podien esperar; la seva realitat estava allà, entre els seus braços.

EL TEMPLE DE LA SANG (LORE EXTRAOFICIAL)

A partir d'aquell matí, la vida d'en Mardak a la seu va fer un canvi profund. Ja no lluitava per ràbia; ara cada moviment tenia un propòsit clar. El pati de la seu va ser testimoni de la seva transformació, passant hores i hores polint el seu maneig amb la llança Lia, sota la mirada còmplice d'en Kürt, que somreia mostrant els ullals i assentia veient el seu progrés, i d'un Sir Milligan que feia gestos d'aprovació des de la barana. Els post-entrenaments ja no eren solitaris. En Mardak va tornar a la taverna amb els seus companys, compartint grans gerres de cervesa i riures, sentint-se per primera vegada part d'una autèntica família on la seva timidesa s'anava diluint entre l'escalf de la llar de foc.

Els millors moments, però, passaven lluny de les armes. De tant en tant, la Liandra s'enduia en Mardak a passejar, convertint-se en la seva guia per un món humà que ell desconeixia. Caminaven junts pel bulliciós mercat local, on ella li ensenyava les parades de fruites exòtiques i teles de colors, aliena a les mirades sorpreses dels vilatans en veure un enorme semiorc caminant de manera tan pacífica al costat d'una jove d'ulls clars. En aquells instants, en Mardak sentia una llibertat que mai havia experimentat.

No obstant això, la pau d'en Mardak tenia un preu, i la realitat s'esquerdava cada vegada que arribava la nit. En quedar-se sol a la foscor de la seva habitació, el silenci mai era complet. Al fons de la seva ment, com un corrent d'aire fred, tornava el mateix xiuxiueig rígid, profund i ineludible de la deessa Ella. Aquell «Busca'm... busca'm...» es repetia nit rere nit, fent que es despertés cobert de suor freda, mirant fixament el sostre amb el cor accelerat. Sabia que no podia ignorar-ho més. Aquella crida no era un simple deliri de la febre; era una ordre divina que li cremava els ossos i que l'empenyia inevitablement a posar-se en marxa.

Seguint el rastre d'aquella connexió espiritual que el lligava a la Dama de les Tombes, en Mardak va deixar enrere la seguretat de la seu i va emprendre el viatge cap al temple d'Ella. El camí va estar ple de dubtes, pero en creuar el llindar del recinte sagrat, la veritat va començar a revelar-se. Els adoradors de la deessa no es van sorprendre al veure'l arribar; de fet, el van rebre en un silenci sepulcral, apartant-se al seu pas amb respecte. La deessa ja els havia comunicat que el semiorc vindria, i tot estava preparat per a la seva arribada.

Dos sacerdots de túniques fosques el van guiar sense dir paraula a través de passadissos freds i humits fins a una sala completament apartada del temple. En entrar-hi, la porta es va tancar a l'esquena d'en Mardak, deixant-lo sol en una cambra ombrívola on l'aire pesava de manera diferent. Al centre de la sala, destacava una gran piscina plena d'una aigua d'un color vi fosc, tan densa i vermellosa que s'assemblava gairebé a la sang, com unes escales de pedra que baixaven directament cap al seu interior. La temperatura de la sala va caure de cop, congelant l'alè de l'enorme semiorc en petites bafarades blanques. La veu que durant setmanes l'havia perseguit en somnis no es va materialitzar a l'habitació, sinó que va ressonar des del fons mateix de l'aigua color vi, fent vibrar les parets de pedra. «Baixa», va ordenar el xiuxiueig rígid, no com una invitació, sinó com un imperatiu diví que feia tremolar l'ànima.

En Mardak, empassant saliva i prement el puny per calmar el tremolor de les seves mans, va fer un pas endavant. Va recolzar el peu a la primera escala de pedra. El líquid, dens com la sang, estava completament fred. Va anar baixant un graó rere un altre, sentint com el teixit fosc de l'aigua se li aferrava a les cames, després a la cintura, fins que va quedar submergit fins al pit enmig d'aquella piscina ritual.

—Sóc aquí —va dir en Mardak, amb la seva veu profunda ressonant a la cambra buida—. Què vols de mi?

La resposta de la deessa va ser el silenci, un silenci dens que va començar a tancar-se sobre ell. De cop, la superfície de l'aigua va deixar d'ondular-se i es va tornar tan dura i fosca com el vidre negre. En Mardak va intentar fer un pas enrere cap a les escales, però el seu cos ja no responia. La gravetat va canviar en un obrir i tancar d'ulls i, abans que pogués cridar, una força invisible el va arrossegar cap al fons, enfonsant-lo en la immensitat d'aquell líquid vermellós.

El món real es va esvair. En Mardak no s'estava ofegant; no necessitava respirar. Va obrir els ulls i es va trobar flotant en un buit infinit, un Purgatori on l'aigua s'havia convertit en un cel de boira color vi fosc. Sota els seus peus, milers de fils de plata es creuaven i s'enredaven, representant les vides i les morts de tots els mortals. I allà, al fons d'aquell horitzó de tombes flotants i records perduts, es retallava una silueta que no es podia reconèixer, una presència difusa que no es podia identificar amb res que en Mardak hagués vist mai en el món dels vius. No tenia una forma o aparença que la ment d'un semiorc pogués processar; era una amalgama monumental d'ombres canviants, teixit mortuari i el buit mateix, una entitat abstracta que semblava absorbir tota la llum del pla astral i que imposava una neutralitat tan freda que feia que la sang orca d'en Mardak es congelés.

«Mardak», va ressonar la veu directament dins del cap del semiorc, multiplicada per mil ecos que semblaven néixer d'aquella silueta impossible. «Et fas preguntes. Sento el pes de les teves dubtes des de l'última vegada que vas vorejar la fi de tot. Tremoles, no per por al buit, sinó perquè per primera vegada en la teva existència t'has aferrat a la vida mortal.»

En Mardak es va quedar quiet, sentint com l'entitat despullava la seva veritat més profunda. No hi havia secrets en aquell pla.

—Fins fa poc la vida no em deia res... —va admetre el semiorc, amb la veritat trencada—. Morir només era el final d'un camí qualsevol. Però ara... ara fa mal pensar en el final. Tinc por de no tornar. Tinc por que el fil es talli abans d'hora. És un crim voler viure?

«No és un crim, és la naturalesa dels vius aferrar-se a la llum», va respondre la veu amb una calma implacable que no jutjava, sinó que constatava la realitat. «Però si vols caminar sense l'angoixa que et crema per dins, has d'entendre que la fi és només una transició necessària. Per vèncer la teva por i trobar la pau en el món dels mortals, has d'abraçar la creença en el meu culte i acceptar el pacte de la crònica definitiva. Converteix-te en el meu instrument entre els vius, el pastor que vetllarà pel repòs i guiarà les ànimes perdudes de camí cap a mi quan arribi la seva hora.»

Un dels fils de plata que flotaven al voltant d'en Mardak es va tenyir de vermell i es va enredar directament al voltant del mànec de la seva llança mística.

—Acceptaré el pacte —va respondre el semiorc, amb una determinació que va fer ressonar el buit astral—. Seré el teu instrument, la guia de les ànimes que hagin de marxar cap a tu. Però a canvi... demana'm el preu que vulguis, deessa, però dona'm la força per protegir els meus. Dona'm el poder de mantenir els fils dels meus companys units a la vida quan estiguin a punt de trencar-se. No em deixis tornar a veure'ls morir sense poder fer res.

La silueta de l'entitat no es va moure, però una guspira de llum freda, gairebé celestial però tenyida de la foscor de les tombes, va recórrer el fil vermell fins a fusionar-se amb les mans d'en Mardak. No era la fúria de Frostheim; era una energia nova, curativa i protectora, nascuda del mateix equilibri entre la vida i la mort. Un poder sagrat que bategava des de la seva llança Lia.

«Que així sigui, Mardak, Clergue de la Crònica Definitiva. Teixeix el temps dels teus companys, cura les seves ferides i protegeix la seva estada en el món material. Però recorda: cada ànima que salvis serà un deute que hauràs de pagar guiant-ne una altra cap al meu descans.»

Abans que pogués respondre, la visió es va trencar.

En Mardak va emergir de cop de la piscina del temple, trencant la superfície de l'aigua amb un gran esquitx de color vi i agafant una glopada d'aire desesperada. El seu cos pesava, estava completament xop d'aquell líquid dens, però la febre i l'angoixa que l'havien rosegat durant dies havien desaparegut per complet. Es va agafar a les escales de pedra, respirant amb força a la sala ombrívola i silenciosa.

Mentre l'aigua fosca lliscava per la seva pell verda, en Mardak va sentir una forta coïssor al centre del pit, com si un ferro roent l'hagués marcat. Es va mirar el tors i va veure que el líquid color sang s'havia filtrat sota la seva pell, dibuixant una nova i estranya cicatriu. No era com les ferides de Frostheim; les línies d'aquesta marca eren d'un vermell fosc i fosc, gairebé negre, i s'entrecreuaven formant el patró geomètric d'uns fils enredats que convergien cap al seu cor, recordant-l'hi el seu deure com a protector i segador d'ànimes.

Al seu costat, recolzada a la vora, la llança Lia brillava amb una lleu resplendor daurada i fosca a la vegada. En Mardak s'havia endinsat a les aigües del temple sentint-se un monstre espantat pel seu propi destí, però n'havia sortit transformat: ara era un guerrer amb una fe en el seu cor, el guardià de la Companyia i el pastor de les ànimes de la Dama de les Tombes.