Missió 116: El Festival de l'Escuma: Equip Cooperativa

Entrada extreta de la correspondència personal de Nel Ombraclara amb la seva mare:

Estimada mare:

No sé si he fet bé d'enrolar-me en aquesta Companyia de bojos...

Primer, és clar, les bones notícies: he acomplert amb èxit la segona missió que m'han assignat. Bé, tampoc vaig fer gran cosa... Només vaig prestar el meu ajut a en Kürt, la Lyriel Vesperina, l'Aldon i la Helga per cercar i rescatar el germà d'un pagès que havia caigut en mans d'una colla de bandits, els quals, per a més infàmia, duien a terme una tala d'arbres il·legal. Els meus companys van escarmentar els criminals –alguns van sucumbir a la fúria de la Helga, però ningú els trobaria a faltar– i el presoner es va retrobar amb el seu germà. Tothom content.

Els problemes vindrien després.

Quan vam tornar a la seu de la Companyia per celebrar la victòria, vam descobrir que les reserves de cervesa de la taverna s'havien exhaurit per sempre més. El baró Turiol Dammia, empresari cerveser i el nostre proveïdor principal, havia mort. Arrossegats per la set d'en Kürt, ens vam llençar a la recerca d'alguna altra taverna on festejar... Però a tot arreu hi faltava el preuat beuratge. Finalment, en vam descobrir el motiu: la celebració anual del Festival de l'Escuma, que tenia lloc al pla de Benilaga, havia esgotat les existències de cervesa de tota Darum.

Gràcies als nostres coneixements sobre déus, l'Aldon i jo vam saber que el festival era en realitat un ritual màgic en honor de Dirian. Això explicava que els organitzadors de l'esdeveniment, una congregació de mitjarols dirianites, donessin cervesa i menjar de forma gratuïta.

Qui més qui menys, tots ens vam anar contagiant de l'esperit festiu que ens envoltava. Era, sens dubte, per influència del ritual. Jo volia fugir del xivarri circumdant i trobar un racó on posar-me a llegir La Terra en Espiral, de manera que em vaig dirigir cap al concurs de tastadors de cervesa, que era l'indret menys bulliciós. L'Aldon em va seguir. Tinc entès que no té gaire simpatia pels servidors d'Ella; suposo que cercava un lloc tranquil on estudiar els seus conjurs. Tanmateix, sense saber ben bé per què, tots dos ens vam acabar posant a la cua per participar en el concurs. Jo vaig escopir la cervesa que m'havien donat i vaig obtenir la pitjor puntuació possible. L'Aldon, en canvi, es va coronar com a guanyador.

Una comparsa de mitjarols borratxos ens van empènyer fins als nostres companys, que havien participat en una altra competició del festival. En Kürt, assistit per les fetilleries de la Lyriel, n'havia resultat vencedor.

Tot d'un plegat, un pagesot mitjarol, fornit i pèl-roig es va apropar a nosaltres. Es deia Marçal Pastanaga. No em va agradar la mirada de menyspreu que em va llençar en veure'm, però els meus companys van voler accedir a la seva petició: formar un equip que participés en el gran esdeveniment esportiu del Festival de l'Escuma en representació de la Cooperativa de Pagesos de Pratsplans. El premi era un barril de cervesa que rajaria durant tot un any sense esgotar-se.

La sorpresa, però, ens la vam endur en descobrir que l'equip contrari estava format per altres mercenaris del Lliri. Concretament, en Tità i la Tati, la Nim de Valdecamps, en Grosth i la Mèrida de Rocabruna.

L'esdeveniment esportiu aviat es va convertir en una batalla campal. Vaig tenir l'audàcia d'atacar –amb una arma encoixinada– a la Nim, que em va estomacar de valent. En Kürt va entrar en fúria i es va transformar en un monstre esfereïdor. Alguns companys van estar a punt de morir, com ara la Lyriel, que per poc és cremada viva per la Tati, i en Tità, que va ser objecte dels atacs letals d'en Kürt. Horroritzat, vaig voler fer entrar en raó a la Mèrida de Rocabruna, a qui ja coneixia d'abans, però aquesta va sofrir un atac d'angoixa que la va deixar paralitzada. Mentre corria sense saber què fer, la Tati, que havia adoptat la forma d'una bèstia, em va ferir.

En aquest punt, els àrbitres, que havien estat cegats durant una bona estona, van decidir que el partit es resoldria en funció dels membres de cada equip que quedessin drets. Com que estàvem empatats, vaig trair als meus i vaig provar d'atacar a l'Aldon. La meva espasa encoixinada no el va arribar a tocar. Així i tot, la Helga es va enfurismar –l'animadversió que espurnejava en els seus ulls, però, no era fruit de la meva traïció; era causada pel fet que jo servís a Ella– i em va estabornir d'un sol cop. Així va ser com l'equip contrari es va endur la victòria.

¿La part bona de tot això? Que la Companyia del Lliri va obtenir un barril de cervesa inesgotable.

Mentre em recupero de les meves lesions, em plantejo d'abandonar aquesta Companyia de bojos. L'única cosa que em fa enrere és no haver tingut l'oportunitat de demostrar-li a Ella la meva valia i el meu coratge.

Que La dama de les tombes et colgui de benediccions i et cuidi tant com tu m'has cuidat a mi,

Nel