Missió 106: Papa, he encongit als mercenaris!

Diari de missió del Lliri, entrada 106 - 21 de maig de l'any 3 de l'Era dels Dracs - Darum

Aventurers: Pancraci Cornamenta “Pan”, Agna, Mèrida, Lyriel, Agapio i Kuyen. DM: Isi.

Primer és només una vibració de fons. Després arriba el so: un esgarrapar de potes contra la fusta, una respiració humida, uns xiscles aguts que reboten contra les parets. Una rata gegant irromp al passadís com una bèstia sortida d’un malson. Té el pelatge brut, eriçat, ple de pols i engrunes.Les dents, llargues i grogues.

I, davant seu, sis mercenaris. La rata salta. Durant un instant no hi ha sortida. Una urpa cau a tocar del Pancraci Cornamenta. La fusta esclata. Veiem en primer pla la cara del Pan, amb ulls com plats. Es congela la imatge, i una veu en off, diu: "Segurament us preguntareu com hem arribat a aquesta situació".

Unes hores abans...

La jornada va començar a la seu de la Companyia del Lliri amb una escena que, probablement, cap bard voldrà cantar mai amb massa solemnitat: alguns membres de la companyia tornaven d’una tasca tan humil com necessària, fer la colada.

L'Agapio, la Mèrida, la Lyriel i l'Agna van entrar carregats amb roba neta. La Mèrida venia especialment contrariada per haver hagut de fer feines domèstiques, acompanyada del seu porc senglar, en Rialles, i del camaleó Pascal. La Lyriel havia perdut un dels seus guants, cosa que deixava més exposades les seves urpes no humanes. La Mèrida, per la seva banda, havia perdut una pinta, i l'Agapio trobava a faltar un anell amb valor sentimental. També es parlava d’una pipa desapareguda, i aviat va quedar clar que diverses petites possessions de la companyia havien anat desapareixent misteriosament.

Mentrestant, en Boblin cuinava amb la normalitat de sempre: havia agafat una rata que corria per la sala i l’havia afegida al putxero, convençut que al brou només li faltava una mica de llorer.

La tranquil·litat relativa es va trencar quan va aparèixer la Kuyen, una semi-orca robusta i amb cara de pocs amics, que venia buscant missions, diners i una mica d’acció. No va trigar a descobrir que la Companyia del Lliri potser no era el millor lloc per fer-se rica, però sí un espai ideal si el que volia era embolicar-se en situacions absurdes i perilloses.

Poc després va arribar en Pancraci Cornamenta, completament xop i encara arrossegant la ressaca d’una nit de festa. Recordava haver fet xupitos amb en Boblin, haver ballat damunt d’una taula en una taverna del port, haver provocat una colla de gent i haver acabat fugint pels carrerons fins caure a un canal de Darum. Entre aquells records confusos, però, n’hi havia un d’estrany: una veu infantil que li preguntava si era músic.

Quan en Pan va veure que li havien rentat peces de roba que encara conservaven, segons ell, olors importants i records sentimentals de l'Arzark, va esclatar en un drama considerable. Entre retrets, roba trepitjada i el descobriment que molts objectes havien desaparegut, la companyia va començar a sospitar que hi havia alguna cosa més que desordre.

L'Oriol

El grup va trobar un rastre de petites petjades fangoses que conduïa cap al pati interior de la seu. Allà, prop del rierol, van trobar un nen d’uns set anys assegut a terra. Es deia Oriol, duia roba una caputxa i roba massa gran i jugava amb diversos objectes desapareguts: una pinta, una pipa, un guant, un anell i altres petites possessions dels mercenaris.

L'Oriol assegurava que no havia robat res, sinó que simplement estava jugant. Deia venir d’un bosc, i semblava especialment interessat en Pan. També es va fixar en Lyriel i en els seus ulls de colors diferents, afirmant que allà d’on venia ell hi havia més gent així, amb trets semblants i urpes, un lloc on hi havia fades.

Quan li van reclamar els objectes, l'Oriol va respondre que havia vingut a comprovar si realment eren tan valents com es deia. Per posar-los a prova, va treure una petita arpa feta de branques i fils, i va demanar a Pan que reproduís una melodia. El bard la va tocar i va reconèixer la cançó. Era una melodia infantil, gairebé una cançó de bressol, però també li resultava estranyament familiar, com si l’hagués sentit molt temps enrere entre arbres i rialles.

Quan va acabar de tocar-la, el vent es va aixecar. Les fulles van començar a girar al voltant dels mercenaris, els arbres i les pedres semblaven créixer, i l'Oriol també es va fer immens davant seu. Però la veritat era una altra: no era el món que creixia, sinó ells que s’havien fet petits, fins a la mida d’unes miniatures. L'Oriol va fugir amb els objectes i els va dir que, si volien respostes, l’haurien de trobar a la biblioteca de la seu, que ara es trovaba a un món de distància.

Creuant el pati de la seu

Reduïts a la mida d’unes figuretes, el pati de la seu es va convertir en un territori immens i perillós. El rierol que normalment hauria estat una simple corrent d’aigua ara semblava un riu descomunal, i tot i que l'Agapio va patir, van aconseguir travessar l'obstacle. Durant el trajecte, la Kuyen va intentar robar la insígnia que Pan duia enganxada al mugró, el distintiu de la Companyia del Lliri, sense èxit.

Travessant l’herba alta del pati, que ara semblava una selva, els mercenaris van ser atacats per insectes. Una formiga, una vespa, una marieta i una mantis es van convertir en criatures enormes i perilloses. La Mèrida va demostrar el seu talent amb els animals intentant calmar la marieta i convèncer-la que anés a buscar pugons. L'Agna va disparar amb la ballesta, la Lyriel va liquidar a la formiga, i l'Agapio va rebre l’atac brutal d’una mantis que va respondre amb un cop i va destrossar a la mantis. En Pan, per la seva banda, va carregar contra la vespa amb les banyes per donar-li el toc de gràcia.

Després del combat, el grup va aprofitar la marieta, ja calmada, com a muntura improvisada. Gràcies a ella van recórrer en poca estona un trajecte que a peu els hauria costat hores. La marieta els va portar fins al graó d’entrada de la seu, que per a ells s’havia convertit en un mur colossal. Amb cordes, empentes, escalades i molta poca dignitat, els mercenaris van aconseguir pujar el graó i entrar de nou a l’edifici.

El meteogat adormit

Un cop dins, van topar amb el meteogat, que normalment era una mascota coneguda i simpàtica de la seu, però que a la seva mida actual semblava un drac pelut capaç de fulminar-los.

El grup va debatre si passar d’amagat o fer alguna bestiesa, la Kuyen volia matar al gatet, pero no la van deixar. En Pan va utilitzar la seva música per calmar-lo i fer-lo ronronejar, mentre alguns núvols i llampecs diminuts ballaven al voltant de la criatura. Semblava que tot aniria bé, fins que una pifia va provocar un soroll: el terra vell i podrit de la seu va cedir sota en Pan, que va caure per un forat.

El meteogat es va despertar, envoltat de núvols foscos. Els mercenaris van haver de reaccionar ràpidament i es van llançar cap al forat, emntre l'Agna llençava un conjur per enmaranyar al gatet. Gràcies a l’embolic del terra malmès, van acabar sota les fustes de la seu, en un espai fosc ple de pols, brutícia i esquerdes.

Allà sota, l'Agapio va trobar una moneda estranya. No era un drac corrent: tenia un símbol vinculat a Mandaekkara, la deessa de la forja. El paladí la va inspeccionar i hi va reconèixer les inicials G. F., associades a Gàlric Forjaviu, un antic mestre seu. En tocar-la, la moneda va emetre una llum groga i va concedir-li un poder temporal: la capacitat d’ajudar algú a tirar amb avantatge abans que acabés la partida. Aquella troballa va deixar Agapio pensatiu, ja que no sabia com una peça relacionada amb el seu mestre havia acabat sota el terra de la Companyia del Lliri.

La rata gegant

Encara sota les fustes, els mercenaris van sentir una vibració. Després, un esgarrapar de potes, respiració humida i xiscles aguts. Una rata enorme va aparèixer i va començar a perseguir-los. Els mercenaris, diminuts, van correr desesperadament mentre una rata gegant els seguia. (Sí, amics, aquí és on vam començar la missió i en pan deia: "Segurament us preguntareu com hem arribat a aquesta situació"). Van fugir entre forats i escletxes, fins escapar a una zona on la rata no podia arribar.

A partir d’allà, van haver de decidir si continuar avançant per sota la seu, amb el risc de trobar més rates, o sortir a la sala principal, on qualsevol mercenari normal els podia trepitjar sense adonar-se’n. La solució va arribar en forma de porc senglar.

Quan en Pan va treure el cap per una escletxa, va veure el nas immens del Rialles, va baixar de nou amb por i va fer pujar a la Mèrida. Després d’aconseguir que el porc la reconegués, ella i els altres van pujar al seu llom. L’escena va derivar en una cavalcada descontrolada per la seu, amb el grup intentant dirigir al Rialles cap a la biblioteca mentre altres mercenaris voltaven per la sala i en Boblin anunciava xupitos gratuïts.

La biblioteca i el mapa

En Rialles va córrer cap a la biblioteca, però la porta era tancada. En plena cursa, la Lyriel va utilitzar mà de mag per obrir-la just a temps, i es va adonar que funcionava com si l'haguès fet servir sent gran. El porc va entrar, va frenar de cop i els mercenaris van sortir disparats, caient damunt d’un vell mapa estès a terra. Al voltant del mapa hi havia tots els objectes desapareguts: l’anell, la pinta, la pipa, el guant i la figura de fusta. També hi havia un cercle marcat al mapa, disposat com si l'Oriol hagués preparat aquell espai expressament per al final del seu joc.

L'Oriol va aparèixer, satisfet que haguessin arribat fins allà. Va explicar que només volia comprovar si Pan era realment l’heroi de qui li havien parlat. La seva mare, Nieria, li havia dit que en Pan era un heroi.

Quan en Pan va preguntar qui era aquella Nieria, és va começar a intuir la seva identaitat. L'Oriol venia de la Clariana del Crepuscle (Com en Pan), tenia banyes (Com en Pan) i tenia 7 anys i era fill de la Nieria (La fada que en Pan havia conegut 7 anys enrere en una nit de passió). En Pan semblava més trasbalsat pel nen que per qualsevol rata gegant, vespa o meteogat. Després de recuperar els objectes i desfer l’encanteri, els mercenaris van tornar a la seva mida habitual.

Un nou... habitant de la Seu del Lliri

Un cop tot va tornar a la normalitat, L'Oriol va quedar-se voltant per la seu de la Companyia del Lliri. Pan, assumint la paternitat d’una manera molt discutible, li va donar de fumar Ullal de Cel segons les seves pròpies tradicions de la Clariana i el va enviar a córrer per la seu.

La resta del grup va discutir què calia fer amb el nen. Algú va proposar portar-lo a un temple de Mandaekkara perquè aprengués disciplina, propòsit i ofici. Pan, en canvi, rebutjava completament tornar al bosc o fer-se càrrec de cap responsabilitat convencional. També es va comentar que potser l'Oriol hauria d’anar amb les fades del bosc, tot i que el nen ja semblava prou integrat en el caos de la Companyia.

La Kuyen, després d’haver sobreviscut a una jornada absurda, va rebre la benvinguda formal a la companyia: En Pan li va donar la seva xapa del Lliri!

Després de la missió, l'Agapio va recuperar la moneda de Mandaekkara. En Boblin, en veure-la, va comentar que aquella moneda era la que buscava feia tant de temps l’antic líder de la companyia, en Thortrek, a qui li havia caigut la moneda entre les escletxes de la fusta una nit de borratxera.