Khaffir

El meu nom és Khaffir i sóc un membre de l’ancestral poble Tabaxi, el que vosaltres coneixeu com la gent gat.

El meu clan és originari de les salvatges terres de Selvaria, molt lluny, més enllà del mar. Vaig passar els meus primers anys de cadell corrent i jugant entre frondoses jungles i evitant els pantans d'aigües tèrboles, ja que eren territori dels ferotges homes cocodril.

L’alçament del nou rei cocodril Krakatua va començar una terrible guerra que va provocar que la meva gent hagués de fugir, emigrant fins a arribar a la gran ciutat de Darum, on ens hem refugiat des de llavors.

Aquí hem sobreviscut com hem pogut, pidolant, fent mala vida i renunciant a l'orgull del nostre poble. Agraïm l’hospitalitat de Darum d'acollir-nos, però sabem que no som del tot benvinguts. Potser el recel que se'ns té està d’alguna manera relacionat amb la nostra afició per arreplegar tot allò que ens crida l’atenció, sense tenir en compte si ja té algun propietari. No és pas avarícia, ja que ràpidament perdem l’interès per aquests petits tresors… Però la nostra curiositat és tan irresistible que hi ha qui diu que acabarà causant el nostre final… bajanades.

Jo he après a fer d’aquesta afició una forma de vida. Sempre hi ha algú a la ciutat disposat a pagar algunes monedes a canvi que els aconsegueixis alguna cosa que a ells els ha cridat l’atenció. I la veritat és que és quelcom amb el que hi tinc especial traça.

Algunes persones creuen que els gats negres som portadors de mala fortuna, però la veritat és que a mi les coses m’han anat prou bé fins ara… Només he estat apunyalat un parell de vegades, he aconseguit que no em falti mai menjar al plat i he cridat l’atenció de la fèlida amb el pèl més llustrós del clan, amb qui ens hem rebolcat entre les herbes als prats sota la llum de la lluna.

Va ser degut a aquestes rebolcades que Najheera, la bellesa felina de pèl llustrós, va quedar prenyada de la que seria la ventrada més nombrosa vista entre el clan. Set cadells!

Entre els Tabaxi, una ventrada nombrosa es considera un presagi de bona fortuna i el número set, un número de la sort. Però ningú t’avisa que la fortuna i la sort no porten el dinar a taula.

Amb l’explosiva crescuda del nucli familiar les petites feinetes que feia fins ara ja no són suficients per omplir 9 plats a casa, així que m’he enrolat a la Companyia del Lliri per tal de buscar-me jo mateix la fortuna.