Les àncores d'Askatel

Esdeveniment: les Àncores d'Askatel

20 de setembre de l'any 1 de l'Era dels Dracs - Ciutat de Darum.

Equip verd [DM: Isi]

Membres de l'equip: Mèrida de Rocabruna, Dana Barana, Sylvana, Viniara, (Mestre) Shao Lynn.

Les ombres són llargues, més llargues del que pertocaria, i els reflexos a les finestres, als bassals, a les fulles banyades de rosada, semblen ballar una dansa suau i lenta, com si alguna cosa mirés des de l’altre costat del vidre.

La missió: arribar al museu per recuperar una de les cinc Àncores d’Askatel. L’única pista que posseïen era que l’àncora era de vidre. Llàstima que estigués amagada al Museu de les Transparències Reflectides, un lloc on absolutament tot, des del terra fins als expositors, és de vidre. Sabien que en Mikely, el germà bessó de la Sylvanna, hi havia estat abans i havia deixat alguna pista amagada.

Els va rebre en Lazamir Tristenc, el recepcionista d'ulleres rodones, que deia representar al propietari: Iskar de l’Espill Etern. Segons el mateix Lazamir: “Ell... observa. Sempre observa. Fins i tot quan no hi ha ningú. Sobretot... quan no hi ha ningú.”.

Alguns membres del grup van pagar el preu excessiu d’entrada. Però la Dana i la Viniara van trobar un camí menys legal per accedir a l’edifici i estalvar-se uns quants dracs. Un cop a dins, van convèncer en Lazamir perquè els deixés sols, i van veure les rèpliques de les peces més poderoses del museu. L’original de cadascuna es conservava en cambres protegides. Van deduir que una d’aquestes peces havia de ser l’àncora que buscaven.

Van dirigir-se a investigar les cambres, cadascuna protegida per un enigma o trampa. Van començar a trencar relíquies, desmuntar calaixos i activant mecanismes que van enviar a la Dana a volar pels aires. Hi havia un diari que només podia llegir-se amb un mirall (O posant el paper a contrallum, si tens jugadors més llestos que el màster), i el Mestre Lynn va robar un anell màgic. Una de les relíquies, una espasa formada per vidres trencats, va ser extreta per la Viniara, fet que va provocar l’atac d’uns golems de vidre. El combat va anar regular: el Mestre Lynn perdé mitja mà, però van acabar guanyant. L’espasa ara està en mans de la Viniara.

En la tercera sala hi havia miralls parlants, que parlaven amb vuit veus alhora, utilitzant la pròpia veu dels oients, i pronunciant frases diferents. Alguns es van resistir, altres estaven confosos. Però la Sylvanna va reconèixer la veu del seu germà Mikely: estava atrapat allà dins. Malauradament, la Dana no va poder resistir l'encanteri. Una de les veus la va convèncer que qui havia assassinat la seva mestra era la Sylvanna. Quan va recuperar el control, es trobava amb les mans plenes de sang i la seva daga clavada al cos inert de la seva companya elfa. Amb en Mikely inconscient, van amagar els dos cossos en un passadís secret, preparant-lo com a via d’escapada.

En aquell instant, en Lazamir va aparèixer amb un nou membre de la companyia: el Dr. Sam. Amb l’excusa d’un interès acadèmic, el va deixar sol i es van reunir tots els llirers. Junts, entraren a l’última sala, on el poder de la reliquia els va absorbir. El Dr. Sam, el Mestre Lynn i la Viniara s’endinsaren, rebent dany mentre avançaven, sense poder-se aturar. Per sort, la Dana i la Mèrida no hi havien entrat i van poder disparar des de fora, destruint la relíquia i alliberant els seus companys. Llavors, tot va col·lapsar.

En Lazamir, conscient del que havien fet, va activar el protocol d’autodestrucció del museu. El grup es dividí: la Dana, el Mestre Lynn i la Mèrida van escapar pel túnel amb els cossos de la Sylvanna i en Mikely. Mentrestant, el Dr. Sam i la Viniara van anar a per en Lazamir. Quan el van atrapar, ell va demanar pietat, va donar la informació que demanaven... i la Viniara va haver de decidir si matar-lo o no. I no ho va fer.

Però els fils d’Askatel són traïdors, i la seva música de manipulació fa trontollar els cors més valents. Quan tot semblava acabat i els membres de la companyia del Lliri ja estaven lluny, en Lazamir es va treure les ulleres, les va netejar i va somriure. Perquè l’àncora que havien buscat amb tanta desesperació... no era altra cosa que les seves pròpies ulleres. Ulleres des de les quals Iskar de l’Espill Etern els havia observat tot el temps. Tal com havia dit, en metàfores, des del primer moment. Perquè en Lazamir era realment l'Iskar, i aquesta àncora... no va ser destruïda.

Equip blanc [DM: Guillem]

Membres de l'equip: Eskarina Voralaigua, Helga, Sothus, Eyra Arboç Negre, Ithil Va Alderthil.

Tots els altres equips tenien destins clars, atorgats per les pistes que el Mag Aurelicus i l'Arzark havien trobat. Tot i això, restava per determinar la situació de la darrera àncora, encara coberta de misteri. L'equip blanc debaté sobre on buscar. A L'Ithil se li acudí buscar pistes en Khaffir, l'Eskarina tingué alguna pensada inversemblant mentre l'Eyra intentava fer provar a en Sothus, a l'Helga i la resta els seus beuratges experimentals.

Després de no trobar cap consens per dur a terme les seves indagacions, veieren baixar del seu despatx a l'Arzark, atrafegat, el qual s'havia de reunir amb el mag Aurelicus a les seves dependències. L'equip blanc li preguntà si tenia alguna pista i els respongué negativament, afirmant que els havia escollit especialment a ells per aquella missió perquè sabia que serien capaços de sortir-ne victoriosos. Sense saber si això havia estat una mentida piadosa, decidiren sortir de la seu per cercar el seu destí.

Primerament, es dirigien a la botiga dels germans Deema, on els atengué el burleta i pèl-roig Beema. Després d'intercanviar bromes i paraulotes, els nostres herois marxaren amb noves pocions curadores dins del sarró, retornant cap a la plaça de la Catedral. Mentre l'Eyra i l'Ithil conversaven sobre els anteriors successos de la catedral de l'Elíssium, escoltaren un esglai provinent de l'interior. L'aventura els cridà a endinsar-s'hi.

Entraren a la catedral corrent, mentre esquivaven als feligresos. L'origen dels crits era un pobre noi, jove i esparracat, que es lamentava incomprensiblement. Quan l'Equip blanc li preguntà què havia passat, aquest afirmà que una gàrgola de pedra li havia robat la seva última creació, amb la qual havia anat a la catedral de l'Elíssium per agrair que, per fi, li hagués sortit bé: es tractava d'una pedra filosofal. I el nom del jove, no era cap altre que el d'Al Ixir, l'alquimista novell.

A l'Eyra i l'Ithil se'ls glaçà la sang. De nou, les gàrgoles de pedra a la catedral? Si allò ja ho havien resolt mesos enrere. Ambdues començaren a investigar, amb la resta de l'equip als talons, fins que observaren que tots els espais per a les gàrgoles de l'interior restaven buits: tots, menys un. L'Ithil li disparà una fletxa que impactà a l'os d'una de les seves ales. La criatura deixà anar un renec i es llançà a l'aire, emprenent el vol en direcció la porta de la catedral: a les seves mans, guardava amb gelosia el que semblava una pedra.

Mentre la gàrgola fugia, l'Eskarina es plantejà engrandir-se per tractar de capturar la bèstia, però ho veié massa complicat. L'Helga s'armà amb la seva ballesta i disparà a matar, però la fletxa fallà. l'Ithil, però, apuntà a la pedra i amb una perícia magistral la fletxa encertà la diana, fent caure l'objecte de les mans de la criatura. Tot i això, la gàrgola s'abalançà sobre la pedra i aconseguí recuperar-la abans que caigués a terra. La pobra bèstia no pogué evitar estimbar-se contra el terra de la plaça de la Catedral, però quan l'equip blanc estava a punt de capturar-la esgrimí un somriure rònec i desaparegué. Tot i la desesperació inicial i el bullici de la gent, acabaren localitzant taques de sang que s'allunyaven de la plaça. En Rylo, el llop renascut de l'Ithil, ensumà la pista i tots plegats es disposaren a rastrejar l'estranya criatura juntament amb l'alquimista Al Ixir, el qual els implorà ajuda per recuperar el seu invent. Tot i que en Sothus sospità que aquell objecte no tenia res a veure amb la seva cerca, no semblaven tenir cap altra pista millor.

L'equip blanc corria mentre no podia deixar de xerrar. A tots plegats, els havia semblat com la criatura havia canviat de forma i color i el que, a primera vista els havia semblat una gàrgola ara els recordava més a un diabló. El rastre de sang els conduí fins al barri dels Tres turons; però lluny de visitar les cases pudents dels nobles de la ciutat de Darum, es trobaren amb l'accés de la ciutat subterrània: aquella on la guàrdia no s'atreveix a entrar i on impera el seu propi desordre.

Seguint la sang s'endinsaren als foscos carrers de la ciutat subterrània, mancada de la llei que impera a la superfície. Botigues, paradetes i negocis de dubtosa provinença i legalitat es presentaven arreu, així com les olors aclaparadores que desprenien. Aquí els orcs, gòblins i altres races considerades malvades es movien amb tranquil·litat. Tot i que en Rylo va perdre el rastre en endinsar-se en aquest paratge, l'Eyra va ser capaç de localitzar el rastre de sang, que anà canviant a mesura que avançaven. Primer a terra, i després per les parets, el diabló anà intentant dissimular la sang que li brollava de les ferides.

A mesura que s'endinsaven pels carrerons tallats en pedra o les coves de la ciutat subterrània, cada cop hi trobaren menys gent i d'aspecte més dubtós. El rastre els conduí fins a una mena de cova, d'aire clos. En aquesta cova estreta hi trobaren un sensellar, que l'habitava. L'Equip blanc li preguntà si havia vist passar algú per allà últimament, a la qual cosa respongué que no, que allà era on s'estava i no per voluntat. Sí que afirmà, però, que els últims dies havia sentit uns sorolls estranys provinents de les profunditats de la cova, on hi ha un passadís estret i sinuós del qual brolla aigua natural, però al qual no s'ha acabat d'endinsar mai. En sentir-ho, els Lliris s'acomiadaren no sense abans oferir-li allistar-se a la companyia, on sempre tindria un plat a taula i un llit calent.

Després de passar el brollador d'aigua, s'endinsaren per l'estreta cova que tenien al davant. Ho feren, però, sense que el silenci destaqués entre les seves virtuts, discutint-se per quin era el millor ordre del grup si, de sobte, es trobaven en combat. Entre giragonses i canvis de posició, els Lliris s'obriren pas fins a una sala circular on, al bell mig, hi havia un petit estany que semblava submergir-se. Al damunt, no es veia el sostre de la cova, però sí una estalactita que s'ubicava just sobre l'estany.

L'Equip blanc es disposà a inspeccionar l'espai, restant al final de tot l'esporuguit Al Ixir. Diversos lliris conjuraren màgia o prepararen enginys per crear llum en aquell fosc paratge, tot i que d'altres podien veure-hi perfectament a la penombra o a la foscor. L'Ithil s'aproximà amb en Rylo a l'estany per tal d'examinar-lo i, en apropar-s'hi, hi trobà taques de sang. El diablons era allà i, quan tractà de dir-ho a la resta, 7 bestioles com les que havien trobat es llançaren des de les altures de l'estalactita contra el nostre grup.

Quatre dels diablons s'abalançaren flanquejant a l'Helga i l'Ithil, i els tres restants es plantaren davant de l'Eskarina, en Sothus i l'Eyra. Tots armats amb dagues, atacaren els lliris. S'oblidaren, però, que en Rylo protegia l'Ithil i els dos junts lluitaren contra aquestes criatures diabòliques. En Sothus i l'Eskarina tractaren d'atacar els monstres, però foren incapaços de ferir-los, mentre aquests reien frenèticament. L'Eyra eliminà el diabló que l'atacà i, amb una acrobàcia mortal, es posicionà darrere del diablons que acorralava l'Eskarina i amb el seu punyal segà la segona vida. Les fletxes de l'Ithil i els ullals d'en Rylo també segaren les vides dels dos diablons contra els quals lluitaven. L'Helga, en canvi, es trobava acorralada i els seus poderosos, però lents atacs no aconseguiren ferir a cap dels seus enemics; mentrestant, però, els diablons l'anaven apunyalant entre rialles. Es trobava en una situació a vida o mort.

En Sothus, decidí curar als seus aliats canalitzant energia positiva, tot excloent els seus enemics. l'Eyra acudí en ajuda de l'Helga matant un dels diablons que l'acorralaven mentre l'Eskarina patinà i caigué sobre un dels cadàvers de les bestioles. Ara, el diabló que lluitava contra en Sothus l'obvià per concentrar-se en l'Helga i tractar de matar-la, però els esforços combinats de tots plegats aconseguiren eliminar els dos enemics restants, sent el darrer eliminat pel cop iracund de la mateixa Helga.

Finalitzà així el combat, i l'alquimista novell Al Ixir s'afanyà a recuperar la preuada pedra filosofal que ell mateix afirmà crear. Els lliris el convenceren que anés amb ells a la seva seu i es quedés allà, si volia evitar que li robessin de nou aquelles bèsties diabòliques que, ben segur, no eren soles. El jove alquimista assentí i tots plegats es disposaren a marxar. Tot i això, allà hi havia alguna cosa que no quadrava.

Abans de tornar, i un cop lliures de tota amenaça, l'equip blanc decidí inspeccionar millor la cova. L'Eyra, investigant, localitzà una mena de mecanisme el qual, un cop prement-lo, obrí una porta just a l'altra banda des d'on havien entrat. Seguiren la nova cova que s'obria davant seu fins a una estança antròpica, il·luminada mitjançant pedres màgiques, on hi havia un pedestal: i sobre seu, un cofre.

L'equip se'l mirà i l'Eyra es disposà a obrir-lo. Malauradament per ella i per tots els Lliris que no tractaren d'investigar-lo, el cofre resultà ser un mímic. Però no un mímic qualsevol: un mímic de cristall, l'àncora d'Askatel que restava per esbrinar. Tot i els reflexos aguts de l'Eyra, aquests no van ser suficients perquè la bèstia li amputés la mà esquerra d'una mossegada. Després, tots plegats, van lluitar contra el monstre fins a matar-lo, explosionant en mil bocins de cristall i alliberant una energia per la qual no estaven preparats.

Retornaren, ara sí, cap a la Seu del Lliri, esperant conèixer els resultats de la resta d'equips. L'Eyra, per la seva banda, donà la seva mà amputada al Meteogat, la seva mascota felina elemental, per tal que li preservés de la putrefacció a l'espera d'un miracle que li permetés recosir-la.

En Sothus, però, sospitava que les conseqüències de destruir les àncores no eren les que fins ara preveien...

Equip negre [DM: Dídac]

Membres de l'equip: Alambí Consurgens, Corman, Aldon, Algimantes de Montagur, ĸŋ.

Equip rosa [DM: Orni]

Membres de l'equip: Anir, Agapio, Xel, Sanniang Hu, Kael.

Equip violeta [DM: Jordi]

Membres de l'equip: Alzack Lem, Agna, Kwai, Llentia Puigpardina, Malachite de Constantinapolitània.

El mag Aurelicus, després d'informar a tota la Companyia del Lliri de la situació amb Askatel, va agafar un petit grup d'aventurers al pati de la seu. Ells eren l'Alzack, l'Agna i el Kwai, nouvinguts a la companyia, i la Llentia i el Malachite, més veterans. La seva missió era localitzar i destruir una «àncora» maligna detectada per última vegada a la botiga d’antiguitats del carreró del costat. Després de demanar-li una recompensa al mag amb no gaire bon resultat, els aventurers van dirigir-se cap a la botiga. Un cop a fora van adonar-se que l'ambient a la ciutat era enrarit, i no totes les botigues havien obert.

Finalment, van caminar fins a la botiga d'antiguitats i van parla amb la propietària, Àgati Crista. Els va comentar que no sabia res de res sobre cap objecte màgic sospitós, i va ser allà on se'ls va presentar el Robert Llandó, un especialista en simbologia antiga i criptografia que estava buscant el mateix que ells. Els va explicar tot el que sap d'Askatel i les àncores i es va oferir a ajudar-los. Després de regirar la botiga, els aventurers van adquirir alguns objectes: El Malachite va comprar un ceptre rastejador de màgia infenal, i la Llentia la misteriosa llàntia del Geni Immortal. Ah, i un llibre de receptes culinàies de la mare de l'Àgati. Finalment, el grup va peguntar-li si havia vist algú sospitós el dia anterior i l'Àgati els va parlar d'un Comte anomenat Orlok, que el dia anterior havia comprat una joia amb forma d’aranya. Els va explicar també que vivia al Castell de les Tenebres Espectrals. El grup va decidir partir en aquell mateix moment, acompanyats del Robert Llandó.

Van travessar la porta oest fins arribar als boscos. Allà l'Alzack va trobar una esquerda a la paret de roca del penyasegat, que portava a un camí subterrani en direcció el castell. Després d'enfrontar-se a uns ratpenats gegants que van atacar per sorpresa, van sortir de la cova en un camí excavat a la paret del penyasegat. El paisatge era estrany però, ja que malgrat ser les 10 del matí, ea de nit i una lluna enorme il·luminava tota la zona amb una llum tènue i pàl·lida. Distret per aquella visió, en Kwai va caure pel pecipici. En un ràpid moviment, l'Agna i el Robert Llandó van poder rescatar-lo. Va ser allà on el gup va observar els misteriosos poders del Robert, que podia transformar el seu cos en una espècie de boira. També allà, el Kwai va revelar als seus companys que tenia en el seu poder una relíquia misteriosa, relacionada amb Askatel, que s'escalfava com més a prop notava l'energia del diable. Havia sigut aquella pedra la que l'havia fet perdre les forces i caure pel precipici. Aquí la Llentia va decidir fregar la llàntia del Geni Immortal, i per la seva decepció, va sortir una espècie de fantasma de la mida d'una ungla i la veu molt aguda, que concediria 3 desitjos. La Llentia en va gastar un per demanar-li al Geni que els ajudés si entraven en combat.

Arribats al castell els va rebre el majordom Frank Einstein i els gossos Ullal i Queixal, les mascotes del Comte. Poc després va aparèixer el Comte Orlok, un home pàl·lid, prim i amb una presència inquietant. L'Orlok semblava tenir una relació estranya amb les aranyes, ja que totes lse decoracions del castell representaven aranyes. El doctor Llandó, sospitant que el Comte podia ser un vampir seguidor d'Askatel, va separar-se del grup per investigar i trobar la joia pel seu compte. Finalment, amb el Comte i el Robert desapareguts, el grup va descobrir un accés subterrani que potava a un celler: van esquivar unes trampes, fins arribar a un pou molt sospitós. D'allà en va sortir la Ringui Pous, la vigilant personal del Comte i una fan de la Companyia del Lliri. Investigant però, van descobir que tenia marques d’ullals al coll, i semblava estar afectada.

La pròpia Ringui els va guiar per un camí secret travessant una gran bota de vi, fins arribar a una sala subterrània amb un gran viver d'aranyes darrere un vidre. El Robert Llandó estava amenaçant al Comte, que estava cridant-li des de terra espantat. Després d'intentar aturar l'elf que els havia acompanyat fins llavors, finalment aquest va revelar la seva veritable naturalesa: era un vampir que pretenia localitza l’àncora per al seu "amo" Askatel. De sobte, els gossos Ullal i Queixal i la Ringui, que havien sigut mossegats pel vampir real, van atacar. Els herois van enfrontar-se en un combat final contra el Robert i els seus vampirs. Durant el combat van intentar fer sortir el Geni Immortal perquè els ajudés, però aquest només va observar la situació i els va dir que el Robert era l'enemic. Després de la decepció, els aventurers van lluitar amb totes les seves forces, debilitant els gossos, la ringui i finalment, el Robert Llandó. Derrotat el Robert, la Llentia va agafar la joia que el Comte tenia amagada a la jaqueta, i decidida va agafar un mall i la va destrossar. De sobte però, en va sortir un remolí de fum negre amb espurnes escarlates que va sortir cap al túnel, desapareixent de la seva vista. El Robert, expiant el seu últim alè, va posar-se a riure, afirmant que el seu amo sempre tenia un pla.

Equip Rossinyol [DM: Isi]

Membres de l'equip: Alambí Consurgens, Kwai, Kael, Malachite de Constantinapolitània, Rita.

Mentre esperaven noves instruccions, els llirers restants corrien pels passadissos de la Seu de la Companyia del Lliri, ocupats amb les seves tasques i recuperant-se de les ferides del matí. Però de sobte... foren atacats! Uns suposats soldats de la ciutat van irrompre a la seu, però van ser ràpidament vençuts en un final desastrós per a ells.

De l’escorcoll i l’interrogatori a l’únic supervivent, van descobrir que servien a Iskar de l’Espill Etern, qui havia sobreviscut al matí i mantenia intacta la seva àncora. Els soldats duien símbols de l’aranya d’Askatel marcats al pit, i tot indicava que Iskar encara conservava control sobre certes faccions militars de Darum.

Guiats per la informació, van anar al port, on van trobar el seu cau: una estructura fosca de pedra negra militar. Els murs, inclinats cap endins, estaven esculpits amb símbols imperials... però d’un imperi que mai no ha existit.

Després de valorar diverses opcions, van endinsar-se a l’interior. La primera cambra era rectangular, llarga i nua. Murs negres, sense torxes ni símbols. La llum, difusa i suau, semblava brollar del sostre mateix. I sobretot: silenci. Les portes es van tancar darrere seu, i tot l’espai es va transformar en una sala de miralls infinits, sense entrada ni sortida visibles.

Avançant amb cautela, en Kael va descobrir unes escales amagades, només visibles quan tocava els reflexos amb la seva llança. Les escales descendien a una cambra amb pudor d’òxid i sang resseca, il·luminada per una llum verda malaltissa. Al centre, una estàtua desconeguda... i d’entre la brutícia van sorgir criatures fastigoses que, en morir, deixaven anar un gas tòxic. Superat el combat, unes noves escales es van obrir rere l’estàtua.

A la següent sala: columnes daurades, terres de marbre amb vetes d’or, i una llum càlida i acollidora. L’aire feia olor de mirra i vellut antic, i sons de monedes queien. Les parets estaven plenes de retrats de nobles amb els ulls arrencats o les boques cosides, i al centre, una estàtua resplendent de Kazadar, el Senyor de l’Avarícia, coberta de joies brillants, un dels vuit arxidiables. Els va oferir riqueses i poder a través de la seva veu temptadora dins el seu cap. Però cap dels llirers va caure en la seva promesa: ni en Kael, ni la Rita, ni en Constantinapolitania, ni en Kwai, ni l’Alambí. Els cofres daurats es van tancar, i van avançar cap a la següent prova.

Allà, un perfum floral impregnava l’aire. Miralls decoraven la sala, però reflectien mentides. Velshara, la Princesa de les Enganyifes, els hi va presentar tres miralls, tot dient que només un els duria al seu destí. La Rita va tocar el primer: va ser absorvida i va apareixer en una vida falsa, de retorn amb la família Santmartí, com si mai haguès marxat del palau. El mirall intentava retenir-la. En Kael, al segon mirall, va ser condemnat a enfrontar-se als seus errors, temptat a rendir-se i abandonar la lluita contra Askatel. En Constantinapolitania va tocar el tercer mirall, que va fer apareixer a tots cinc a la següent sala.

D'aquesta sala... La censurarem, perquè hi ha menors a la companyia. Només sabem que era presidida per Vortigen, el Senyor de la Luxúria, i que allò que hi va passar quedarà com un secret entre els llirers presents. Pregunteu-li a en Kael al bar de la seu... si s’atreveix a parlar-ne. Això sí, en Kwai s’endugué una mostra d’un elixir desconegut.

Després van arribar a la cambra de Draziel, el Guardià dels Secrets. Un llibre obert els reptava a escriure-hi. Després de diversos intents fallits, en Kwai deduí l’enigma: no calia revelar un secret, sinó escriure una mentida convincent. Va explicar una història que fins i tot el master va dudar de si era certa o si el personatge l'estava inventatn, i només així van poder avançar cap al següent repte.

Davant seu: la sala gelada de l’Arfrak, el Senyor de la Traïció. Les parets de glaç translúcid mostraven siluetes humanes atrapades, cridant en silenci. Al centre, una figura congelada amb una daga a l’esquena i una clau a la mà. La inscripció deia: “Els que confien, moren. Els que dubten, sobreviuen.”.

Al terra, Sir Milligan, moribund, demanava ajuda... però sabien que era una trampa. En enfrontar-lo, les parets esclataren i emergiren morts vivents amb rostres coneguts: en Rufus, la Llúmia, en Talion, la Màscara... i després, més figures caigudes: l' Oleguer, l'Oggus, en Carcant, la Lilly... i un a un, tots els llirers caiguts en combat. En Constantinapolitania va veure com en Kwai, en Kael i la Rita queien davant seu... i llavors ho va entendre: era una altra il·lusió.

Velshara mai hauria ofert un camí cert. Tot allò viscut des de que ell va tocar el mirall era una mentida elaborada per Askatel. Amb un crit de voluntat, Constantinapolitania trencà el mirall de la realitat i va fugir d’aquell engany. En despertar-se a la sala dels miralls, trobar en Kwai i l’Alambí al seu costat. Però la Rita i en Kael encara estaven atrapats dins el mirall.

I just llavors... aparegué Iskar.

Amb veu suau i mirada gèlida, va intentar negociar. Si volien veure vius els seus companys, havien d’acceptar la derrota, lliurar la ciutat i servir Askatel. Però Constantinapolitania, ferm com una espasa, va fer una contraoferta: ells alliberarien Darum i deixarien viure Iskar... si ell marxava per sempre i alliberava els presoners.

I així es va pactar. Iskar, sabent que no era prou fort sense destruir la seva àncora, va acceptar. Va alliberar els companys atrapats als miralls, i amb un somriure final, s’endugué les seves ulleres, on encara hi havia una part de l’ànima d’Askatel.

Va abandonar Darum sota la força d’un pacte que l’impedeix tornar mai més.

Equip Cavall [DM: Guillem]

Membres de l'equip: Agna, Dr. Sam, Aldon, Sanniang Hu, ĸŋ.

Mentre tots els equips s'organitzaven a la Seu de la Companyia del Lliri per anar a cercar els lloctinents d'Askatel, l'Arzark s'apropà als integrants de l'Equip Cavall. Els desitjà sort per superar les amenaces que els esperaven a la tarda i es disposà a marxar, no sense abans explicar-los que havia rebut, misteriosament, una carta d'en Raven, el malcarat inquisidor de la Mà Blanca de la Companyia.

Aquesta havia estat escrita a correcuita, relatant que estava investigant l'aparició fantasmagòrica d'un vaixell, prop del port de Darum. Quan començava a incidir en els detalls, però, la carta acabava a mitja oració amb un gargot indesxifrable. Patint per en Raven, l'Arzark es disposà a marxar sol i demanà a l'Equip cavall que, quan estigués preparat, l'anaren a cercar al port. Finalment, els explicà que el cavall era un dels animals preferits de la Mà Blanca per la seva perseverança en el treball i la victòria i que per això mateix, també n'era el seu: confio que la vostra força unida, de més veterans i més novells, us acabarà guiant a la victòria!

L'Arzark marxà i la ĸŋ, la Sanniang Hu, l'Aldon, l'Agna i en Dr. Sam debateren sobre què havien de fer mentre s'acabaven d'equipar i remeiar les ferides del matí. Decidiren anar a la botiga dels germans Deema, on els atengué el pèl-roig Beema, el qual ja havia estat treballant al matí. Sorprès per la constant afluència de membres de la Companyia del Lliri durant tot el dia, només els demanà que intentessin evitar un nou cataclisme a la ciutat, que no feia tant que havien patit la nit eterna. Mentre compraven pocions, el Dr. Sam no pogué evitar sobreanalitzar la màgia alquímica de les pocions de la botiga dels germans, iniciant una conversa feréstega que els seus companys d'equip trobaren (i en especial Agna) trobaren inaguantable.

Equip Escarabat [DM: Dídac]

Membres de l'equip: Alzack Lem, Sothus, Helga, Xel, Viniara.

Equip Cérvol [DM: Orni]

Membres de l'equip: Mèrida de Rocabruna, (Mestre) Shao Lynn, Llentia Puigpardina, Ithil Va Alderthil.

Equip Toixó [DM: Jordi]

Membres de l'equip: Anir, Dana Barana, Corman, Algimantes de Montagur, Eyra Arboç Negre.

La Companyia del Lliri es va retrobar a la seva seu, marcada pel cansament i la desesperança. Havien cregut derrotar Askatel, però el seu acte heroïc, la destrucció de les àncores, havia alliberat en realitat el diable. Darum s’enfonsava en el caos: criatures sorgides de la seva corrupció atacaven els carrers, i el cel s’envermellia amb un presagi apocalíptic. En aquell moment, Arzark, el líder, va encomanar a tothom una última missió: investigar les llums infernals que s'estaven dibuixant sobe sobre la ciutat. Seguint les directrius del seu líder, un petit grup de la companyia format per l'Anir, la Dana, el Corman, l'Algimantes i l'Eyra, van sortir en direcció a un Temple d’Artíssia, al barri d'Springgrasp. Abans de marxar però, els va demanar que trobessin l’Sven, un company desaparegut, que en sentir que el mal havia arribat la ciutat, havia marxat a enfrontar-s'hi tot sol.

Després d'intentar comprar pocions de vida an travessar els carrers glaçats de Darum fins arribar a Springgrasp, entre els murmuris dels veïns i el so dels porticons de les finestres tancant-se. Els carrers eren totalment deserts. Finalment, el grup va pujar unes últimes escales i va arribar al Temple d'Artíssia. Una columna de llum vermella sortia dels núvols negres i descendia fins l'edifici, envoltant-lo per complet. Just al costat de les escales, uns pocs veïns discutien, tancats rere portes mig caigudes. Els herois van entrar-hi i aquests els van parlar del que havia passat al temple: amb l'arribada de la llum del cel, part del temple, i alguns infants del barri van deixar el que estaven fent i van dirigir-se com hipnotitzats cap al seu interior. Els herois van avançar fins al santuari, i després d'esquivar una il·lusió que simulava una sacerdotessa del temple i descobrir que algú els observava des de dins, van entrar-hi. L'interior era ple de sacerdots caiguts per l'explosió, un enrome forat decorava el soste i tot semblava mig derruït. En sentir uns sorolls, la Dana va descobrir a una gnoma anomenada Enriqueta amagada dins un gerro. Era una ajudant del temple en el seu primer dia, i els va explicar tot el que havia passat. Va acabar informant-los que els infants s'havien dirigit al soterrani, i el grup va posar rumb cap allà. El rastre de passes i sang els va guiar fins a una porta que duia a unes escales misterioses. Als peus de l'escala, van acabar davant d’una estàtua d’Artíssia que li semblava faltar alguna cosa. L'Anir va posar-hi un fil de teranyina fent de corda de l'arc de la deessa, i aquesta es va apartar mostrant el forat d'un pou, com si els convidés a baixar a les entranyes de la ciutat.

Sense alternativa, van descendir pel pou de pedra. Era estret i ple d'arrels i roca, i tot haver-ho advertit al principi, l'Enriqueta va relliscar i va fer caure a la majoria que baixaven per una corda fins a un llac subterrani, a l'infrafosc. Una llum blava i misteriosa il·luminava una allargada cambra subterrània amb un petit illot al mig. L'aigua seguia fins perdre's en la foscor, al final d'un ample túnel. Nedant fins la costa de l'illot, els herois van ser emboscats per un grup de Kuo-Toa, uns humanoides mig peix que van intentar eliminar-los, cridats pel poder d'Askatel. Després de derrotar-los, l'Enriqueta els va explicar que aquest pou per on havien baixat era una llegenda al temple, i si aquest era real, potser els rumors sobre els Extints també. Els Extints havien sigut un grup de sacerdots d'Artíssia que, moguts per idees terroristes, havien decidit declarar la guerra a totes les espècies conscients de Mirathil, a qui creien responsables de la destrucció del planeta. D'un ensurt, van descobrir un dels sacerdots del temple que havia anat a buscar els infants, mort. Al seu costat, per sorpresa, van trobar una calavera parlant: L'Eyra i l'Algimantes van reconèixer el seu company d'aventures, l'Sven. Aquest els va explicar que s'havia enfrontat a un poderós dimoni, però que l'havien atacat per l'esquena i ara no sabia on eren les altres parts del seu cos. Això sí, va confirmar l'existència d'un temple en runes més endavant. L'Enriqueta ho va tenir clar: havia de ser el temple dels Extints.

Amb l'ajuda d'un bot, els herois van posar rumb al temple, avançant per les aigües profundes i la foscor. Finalment, van arribar a l'altra banda, fins al temple que buscaven. Després de que l'Algimantes trobés el tors de l'Sven, la Dana va inflitrar-se per un forat a la paret ple de trampes que els va conduir a tots fins a una sala gran al fons d'un passadís ple de torxes. Era un espai vast i silenciós, una catedral invertida sota la ciutat, plena de lava i roca volcànica per tot arreu. Allà, van trobar un últim sacerdot d'Artíssia, el Venceslau, que abans de morir els va alertar dels enganys dels infants. Apropant-se a l'altar de la sala, negre i brillant, van sentir els crits d'ajuda dels infants, encadenats a un racó de la sala. L'Eyra no va poder evitar els seus instints, i s'hi va llançar de cap. Tot plegat però era un engany, i en tocar un dels grillons, els herois van quedar encadenats al lloc dels infants. La Lily, una dels infants que semblava liderar-los, va fer un pas endavant i va explicar-los que els seus intents per intentar aturar-los eren fútils. Llavos va vomitar una sangonera llefiscosa i negra, que en caure va començar a transformar-se i a créixer poc a poc, deixant a la Lily inconscient. La criatura va créixer fins arribar als 3 metres, convertint-se en una criatura espantosa de tentacles negres, però amb la part superior de dona, pàl·lida i amb una màscara plena de punxes daurades. La lloctinent d'Askatel, s'havia revelat per fi.

Ja en plena batalla, l'Eyra, la Dana i l'Anir van aconseguir lliurar-se de les cadenes i van començar a atacar els tentacles de la criatura infernal, mentre observaven com la sala s'anava omplint de lava poc a poc. El Corman i l'Algimantes van quedar-se enrere, també lluitant amb tentacles, mentre l'Sven els animava darrere una roca, segons ell, encara ferit. El Corman va deixar enrere el seu pacifisme i va començar a atacar seriosament, i finalment, esquivant les llances de la bèstia, va aconseguir arribar fins a un objecte que brillava dalt d'una roca elevada: la llegendària espasa dels Extints. Va llançar-li l'espasa a l'Eyra, que juntament amb els atacs combinats de la Dana, l'Anir i l'Algimantes, van aconseguir ferir el suficient a la bèstia per rescatar els infants i accedir a un guèiser dins una paret de roca amagada, abans que la lava arribés als seus peus.

Van despertar-se a la superfície, al costat de les fonts del temple. Els infants semblaven estar bé i els veïns van abraça-los emocionats, agraïnt el seu acte heroic.