Àrdua Tosca

És usual pensar que els gnoms són éssers divertits i enjogassats. No és el cas d'Àrdua Tosca.

Pel que sembla, va néixer al bosc dels cirerers. I si diem, pel que sembla, és que, realment, no queda massa clar. Es destil·la d’algunes cròniques que al bosc dels cirerers hi ha una de les comunitats de gnoms més esbojarrades de tot Mirathil. El cas és que, possiblement, Àrdua Tosca va néixer en aquest indret, però amb una dificultat: La manca d’empatia.

Ja de petita, els seus companys destacaven d’ella que sempre estava enfadada. Però no era realment això. A l’Àrdua li costava Déu i ajut entendre les bromes, els comentaris sarcàstics i els dobles sentits de les trapelleries dels que compartien amb ella l’existència.

I d’aquí s’extreu que, un capvespre, quan un dels carros que duien cireres a un convent del bosc a Portdeguia, es van trobar amagada entre les caixes una innocent i joveníssima gnoma que devorava les quatre cireres a les quals podia arribar mentre mirava amb ulls trists els seus nous acollidors.

Els clergues, que van fer mans i mànigues per tornar a l’Àrdua amb la seva família, no van aconseguir trobar ningú que reconegués aquella donzella com a familiar seva. Potser perquè els seus pares ja se n’havien desentès o potser, senzillament, perquè no acabaven d’entendre la seva forma de viure la vida tan diferent com la seva. La nostra protagonista va acabar essent una òrfena accidental i fou acollida dins els murs d’un convent de Portdeguia dedicat a Galitheron.

Així que, podem dir, que la infància de l’Ardua no va ser del tot feliç, bàsicament, perquè ella no acabava d’entendre el concepte de felicitat en si mateix. El que sí que podem dir és que tampoc va ser fàcil.  Els aprenentatges que rebia sobre Galitheron li eren dualment difícils d’entendre.

En la part de la bellesa tant en les arts visuals, musicals, es va tornar una gran experta, amb una capacitat crítica i una devoció cap a aquestes característiques per damunt de la resta dels seus iguals. El problema va començar amb la part de la venjança justa davant les traïcions en l’amor. Àrdua va començar a donar problemes a la comunitat on es trobava per culpa de les seves reaccions cada vegada que hi havia un desencís amorós. El problema principal, però, venia del fet que quan van detectar aquesta especial reacció de l’Àrdua, molta gent s’aprofitava d’ella i li explicaven històries d’amors trencats, alterant la realitat, per fer caure la ira d’Àrdua sobre les persones a qui volien causar danys.

I va ser en aquest procés, que un dels clergues de la comunitat, Abram Claramunt, va decidir fer d’ella el seu projecte personal, i la va educar en el camp de la comprensió i l’estima als altres, fent-la una poderosa protectora de la veritat i la justícia durant tota la seva joventut.

Abram era un clergue errant, i quan va arribar el moment de marxar l’Àrdua va decidir acompanyar-lo. No durant gaire temps, amb prou feines un parell de setmanes. Una tarda, entre eren a Matinada, l’Àrdua va conèixer un dels components de la companyia del lliri qui li va presentar la comunitat, potser, amb un relat massa eufòric. La idea de participar d’una companyia que defensava la justícia i la gent més desvalguda va ser prou motiu per acomiadar-se de l’Abram i fer cap a Darum, amb única intenció de fer justícia i de protegir la bellesa.