Missió 84: La Conjuntura

Diari de missió del Lliri, entrada 84 - 8 de novembre de l'any 2 de l'Era dels Dracs - Illa Fantasia.

Un nou dia a l’Illa Fantasia

Una gavina volava tan tranquil·la per sobre l’Illa Fantasia mentre, al resort de la Palmera Flàcida, els membres de la Companyia del Lliri gaudien d’unes merescudes vacances. Tot i que les instal·lacions eren lluny del luxe que se’ls havia promès, l’ambient era relaxant i tranquil, perfecte per desconnectar del conflicte amb Askatel de feia unes setmanes. El Dr. Sam Arthur, la Llentia, el Tudurri, l’Agna i l’Àrdua es van trobar a la popular guingueta de la platja del Cocoloco, buscant picar alguna coseta. La cambrera Yeni els va deixar anar quatre comentaris mig sarcàstics mentre els va servir les begudes, de mala gana però amb certa gràcia natural. Els herois van aprofitar per posar-se al dia, comentant com havien arribat fins a l'illa. Just llavors, van aparèixer el Koi i la Zamui, dos guàrdies tribals vestits amb roba tradicional i amb cara de tenir un bon problema entre mans. Sabent de les gestes de la Companyia, els van suplicar ajuda amb una “situació complicada i secreta”, oferint una recompensa i agraïment etern. Els herois, com sempre, van acceptar. Van anar a equipar-se i els vigilants els van convidar a pujar al seu carro.

Una cúpula enmig de la jungla

Resseguint el camí que vorejava tota la costa, els guàrdies els van fer cinc cèntims del que consistia la missió: Feia unes setmanes havia aparegut al mig de la jungla una espècie de cúpula misteriosa de kilòmetres de diàmetre, coneguda com “la Conjuntura”, que s’anava expandint uns centímetres cada dia que passava. El seu objectiu era entrar-hi, intentar aturar l’expansió de la cúpula i trobar els membres del primer equip d’investigació que va entrar-hi i va desaparèixer sense rastre. Els guàrdies van conduir el carro fins a dins de la jungla, sota els peus del Gran Volcà, i van guiar els herois fins a una torre d’observació al mig de la selva. La zona estava plena de guàrdies com el Koi i la Zamui, i els van guiar fins dalt de la torre d’observació, d’uns 10 metres d’alçada. Allà van conèixer a la general de la Guàrdia Ancestral de l’Illa Fantasia, la Kalea Topukili. La líder els va ensenyar la Conjuntura més de prop: van veure que era una mena de bombolla gegant translúcida, com una cúpula que vibrava suaument i reflectia els colors de l’arc de sant martí. En aquell moment van conèixer també a la castanyera Maria, una misteriosa recol·lectora de castanyes que vivia a una cabana molt a prop de l’epicentre de la cúpula. La dona els volia acompanyar perquè es coneixia la zona i s’hi sentia atreta, però els va advertir fredament que “alguna cosa de dins” els observava.

L’última abraçada

Finalment, els herois van travessar la selva i van entrar a la Conjuntura. Van sentir una sensació estranya quan van travessar la barrera translúcida, i de sobte tot es va anar tornant cada cop més estrany. L’aire semblava vibrar, el cel era totalment rosat i semblava líquid, i els arbres i flora semblaven respiraven lentament. Els sons es repetien amb eco, però un eco que sovint arribava massa tard o massa aviat. Per les copes dels arbres els va sorprendre veure ocells recorrent les branques a quatre potes, fent servir les seves ales i potes de darrere; i a més a més, les seves ales semblaven acabar amb textura de les mateixes fulles dels arbres.

Entre arbres d’arrels en direccions impossibles, van trobar un home completament fusionat amb un tronc, amb la boca oberta i saba degotant-li com baves. El Dr. Sam Arthur i la Llentia van sentir com molt subtilment, l’home semblava murmurar “mateu-me” amb un fil de veu. L’Agna i el Tudurri van notar unes palpitacions dins els mateixos troncs, com de batec de cor. A tot això, ningú es va fixar com l’Àrdua, embriagada per tota aquella natura que semblava tenir vida i consciència pròpies, havia sentit la crida de la natura i es va acostar perillosament fins a un dels arbres del costat. Seguint un impuls que no va poder frenar, i sense haver vist el cos fusionat amb l’arbre, va decidir abraçar l’arbre que tenia al davant. En un estat d’èxtasi i felicitat que mai havia conegut, l’arbre va començar a absorbir-la. El Tudurri va sentir-ho, i va alertar al grup.

Els herois van córrer cap a l’arbre, i només podien veure les cames de l’Àrdua sobresortint del tronc. Van intentar tallar, empènyer, estirar… res semblava funcionar. La Llentia va córrer a buscar la castanyera, que semblava aliena a tota aquella situació, observant la fauna i la flora del voltant com hipnotitzada. Finalment, la castanyera va arribar fins a l’arbre de l’Àrdua i va posar-hi una mà al tronc. L’arbre de sobte va deixar anar anar les cames de l’Àrdua, però el tronc superior havia desaparegut. Lentament, van observar com la silueta de la seva amiga gnoma, somrient i feliç, es dibuixava a l’escorça de l’arbre. L’Àrdua havia mort, i no hi havia res a fer.

Veient la situació, el grup es va posar molt nerviós. La Llentia i el Tudurri van exigir respostes a la castanyera, però la dona no semblava sentir-los del tot. Per la seva banda, el Dr. Arthur va recuperar un diari mig desfet del primer cadàver fusionat que havien trobat, on hi havia informació sobre el primer grup d’investigació. Segons els textos confusos i la seva experiència, la sensació general era que tot estava desordenat, barrejat… la vida mateixa creixia caòticament sense seguir cap patró.

Crits en la foscor

Seguint a la Maria, poc a poc es va anar fent de nit. Sota un gran arbre castanyer, van trobar-hi un foc de camp de color blau i una figura que semblava descansar al seu costat, estirada. Els herois van acostar-se i van descobrir a un altre membre de la Companyia, el Cornut Catúfol. No sabia on era ni com havia arribat al bosc, només recordava com havia arribat al resort. Mentre xerraven amb ell, l’Agna va observar com les ombres del terra es movien soles, i va sentir un crit que s’acostava… però no podia ser. Semblava l’Àrdua.

En aquell moment va aparèixer una criatura enorme, feta de molsa, músculs i branques. El seu cap era un crani dividit per la meitat, obert, i des d’on en sortia una llum estranya que feia un so molt estrident. Entre el so estrident, el grup va identificar ornaments d’alguns membres de la guàrdia ancestral mig fusionats amb la carn de la criatura, mentre continuaven sentint els crits de l’Àrdua. El grup va enfrontar-se a la bèstia, que finalment va acabar fugint i perdent-se de nou pel bosc.

La cabana de la castanyera

Confusos, cansats i atemorits; els membres de la Companyia del Lliri van seguir fins arribar a la cabana de la castanyera, al costat de la paret rocosa del volcà i un petit estany. La Llentia i el Tudurri van entrar-hi, seguint a la Maria, mentre els altres van quedar-se investigant els voltants. Els de la cabana van trobar castanyes sobre la taula que, quan les van obrir, tenien petits cervells palpitants. En aquell moment, la Maria va començar a comportar-se d’una manera inquietant: els va començar a imitar amb moviments com si fos un titella, movent les seves articulacions antinaturalment.

Els de fora van descobrir una estranya entrada a la roca darrere la cabana, d’on en sortia una llum tènue i multicolor. El grup sencer es va reunir a fora, i la Llentia i el Dr. Arthur els van explicar que la Maria estava fent coses estranyes. Just llavors, la castanyera va quedar-se’ls mirant des de la porta de la cabana, sense roba. Va obrir la boca més enllà del que podria la seva mandíbula, i fent un so molt anguniós que no van reconèixer, va posar-se a quatre grapes d’esquena, va començar a enfilar-se per la façana de la cabana i va desaparèixer per darrere.

Davant d’aquella escena tan impactant i espantosa, els herois van tenir una sensació estranya, com si s'haguessin despertat d’un somni. Van fixar-se en els seus cossos i van adonar-se que ells també havien començat a mutar: L’Agna tenia una cama que enlloc de carn estava feta d’arrels, branques i flors; la Llentia tenia plomes sobresortint de les seves orelles; el Dr. Arthur tenia una mà completament de pedra, però funcional; el Cornut tenia teranyines entre els dits en forma de membrana; i al Tudurri li començava a caure la pell, per revelar que els seus músculs s’estaven tornant de fusta.

Decidits a posar fi a tot allò que ja feia perillar la vida de no només ells, sinó tota l’illa, van endinsar-se a la cova que havien trobat el Cornut, l’Agna i el Tudurri darrere la cabana.

El cràter

Entrant a la cova, ràpidament van observar com les parets eren fetes d'un mineral negre molt brillant, que reflectia tons de tots els colors coneguts. Una espècie de llum semblava bategar a ritme constant, enviant feixos de llum que resseguien el túnel fins a les profunditats. El Cornut es va arrepenjar a la paret i per la seva sorpresa, la paret va obrir un parell d’ulls. Fixant-s’hi millor, el grup van reconèixer en la paret de roca la silueta de la Maria la castanyera. No podia parlar, i semblava que amb la mà dreta intentés escriure alguna cosa. El Dr. Arthur va arrencar un tros de pergamí i li va deixar una de les seves plomes més preuades, amb les que la castanyera els va escriure el següent:

“No és màgia. No ve de… Mirathil… Ve de les estrelles.

El visitant ens estudia. Ens imita. No entén l’ordre natural de les coses.”

Sense entendre bé què podien fer ni com podien salvar a la castanyera, van seguir fins al fons de la cavitat per on caminaven. Van arribar fins a una caverna amb gran forat al sostre i un cràter d’uns 3 metres a terra. Dins aquest, una roca del mateix mineral negre brillant que recobria totes les parets, i flotant sobre aquesta, una espècie d’esfera líquida de mil colors, movent-se i girant al centre del cràter. Allà la Llentia, que anava al davant, va veure com la castanyera nua, la de la cabana, entrava dins l’esfera desfent-se en una espècie de líquid de carn, sang i ossos. Just llavors, de dins l’esfera en va sortir un líquid negre, que va formar davant de la Llentia una forma humanoide sense cara, de la seva mateixa estatura que ella i imitant tots els seus moviments. Davant d’aquella situació tan estranya, el grup no sabia si atacar o intentar interactuar-hi. De sobte van aparèixer més humanoides, col·locant-se davant dels altres membres i imitant la seva estatura i moviments. En Tudurri i el Cornut es van posar nerviosos, i sense voler van atacar a una de les criatures. Es va sentir un estrident so que quasi els deixa sords, i les criatures van començar a atacar-los. La criatura de davant de l’Agna va agafar-li el cap amb les dues mans, i la nana va començar a notar com el seu cervell li bullia, i quasi es movia. El poder psíquic d’aquella criatura (o criatures) era molt poderós, i el combat va ser desolador.

Un acte de fe

Creient que la criatura no era hostil, la Llentia va prendre una decisió molt arriscada. Va despistar el visitant que tenia al seu davant, i va desfer-se dins l’esfera del centre. El Dr. Arthur va intentar transformar-se amb una de les seves pocions, però res semblava funcionar: imitaven tots els seus moviments i els hi retornaven encara més fort. El Kornutt va perdre el seu braç esquerre, tallat per una de les criatures; i desesperat, va decidir seguir el camí de la Llentia.

Dins l’esfera, la Llentia es va despertar flotant en un espai de llum, sense formes. No duia res a sobre, ni roba, i va veure com la seva cama ja no era de fusta. En aquell moment, el visitant se li va aparèixer davant. Sense rostre, només es comunicava amb gestos erràtics. La Llentia no sabia ben bé què volia, però després de fer-li entendre que no eren enemics, però que no podia seguir fent allò que estava fent, el visitant de les estrelles va revelar-li que si s’unia a algú ell estaria satisfet. En Kornutt va aparèixer llavors, flotant darrere la seva companya, i sense entendre res del que passava. La Llentia, traient tot el coratge que li quedava i sense saber si el visitant acabaria amb la Conjuntura, va decidir oferir-se com a receptacle. La criatura va abraçar-la, i poc a poc es va anar fusionant amb ella.

Retorn al campament

L’Agna, el Dr. Arthur i el Tudurri van veure com l’esfera de la caverna es feia cada cada cop més petita, i finalment, implosionava en una forta explosió que els va llançar per les parets de la cambra. Quan van tornar a obrir els ulls, van veure com la Llentia i el Kornutt restaven immòbils al mig del cràter. Els seus companys els van preguntar què havia passat, i la Llentia els va dir que ara tot estava bé; però que era molt difícil d’explicar. Els seus ulls havien canviat de color; ara de color mèl i amb reflexos platejats movent-se com líquid. El Kornutt els va ensenyar el seu braç esquerre, tot fet del mineral negre brillant que els envoltava feia uns minuts.

Sense entendre ben bé com s’havia acabat tot aquell malson, el grup va començar a caminar cap a la sortida. Les parets eren de roca normal i corrent. La castanyera de la paret ja no hi era. Les castanyes de la cabana eren normals. A l’arbre on l’Àrdua havia estat engolida ja no hi havia cap rastre. El grup va marcar-hi una tomba en record a la seva companya, i van dedicar-li unes paraules.

Retornats al campament de la Guàrdia Ancestral, la general i la resta els van rebre feliços, però preocupats. Havien estat fora una setmana, i els herois tampoc portaven bones notícies pel que feia l’equip d’investigació o la castanyera. Els membres de la guàrdia no només els van recompensar, sinó que els van aconseguir un lloc al Resort de la Pinça d’Or, el més luxós de tota l’illa.

Quan el grup va marxar, l’Agna va retornar a l’arbre de l’Àrdua, i hi va deixar unes robes tribals que la gnoma havia demanat com a recompensa. Va tocar l’escorça eixugant-se una llàgrima, i va seguir el seu camí.