Missió 93: Al rescat d'en Rialles!

Diari de missió del Lliri, entrada 93 - 20 de desembre de l'any 2 de l'Era dels Dracs - Illa Fantasia, Mar Esmolat.

Una tranquil·la sobretaula al menjador de la Palmera Trempada

El sol de la tarda incipient acaricià càlidament les instal·lacions de la Palmera Trempada. Tot i el sol, a fora hi feia un fred inusual. La humitat calava els ossos d’una manera que la llum no era capaç d’esvair.

És per això que aquell dia hi havia més gent de l’habitual al menjador interior de la Palmera Trempada. Un gran foc central escalfava l’estança circular, la qual era aprofitada pels cuiners per fer carns i peixos a la brasa. Tot i això, aquella tarda la cuina ja era tancada i només se servien cafès, infusions i altres beuratges espirituosos.

Prop del foc, L’Agna, l'exploradora empolsegada, i l’Alzack Lem, el lluitador de Darum, seien junts a uns bancs de fusta amb una taula d’unes condicions caduques. Tots dos parlaven monosil·làbicament fent la sobretaula, tot esperant que una cambrera els hi dugués els cafès. La Yeni aparegué de sobte per veure que la tensió es podia tallar amb un ganivet. La trobada acabà de pressa, (El màster va planificar que s'asseurien junts però no sabia que els pj es cauen fatal 🥴) ja que tot i els intents d'entaular una conversa de l'Alzack, l'Agna l'avorria amb desídia. Sense cap dilació, l'Agna agafà el seu cafè i marxà a la cerca d'una altra taula amb llirers que li caiguessin millor.

Justament a una altra taula, al cantó oposat del menjador, la Mèrida de Rocabruna, l'exploradora presumida, consolava en Kornut Catúfol, el bàrdbar, que plorava desconsolat per haver perdut la seva destral durant la seva travessia fins a l'Illa Fantasia. En Kornut li explicà a la Mèrida que la seva destral és la seva ànima i que sense ella ell no és res de res: a part que la recuperi o aconsegueixi trobar la destral del seu germà caigut: en Carcant Catúfol. Ella intentà l'impossible per tractar d'animar el seu company, però semblava obstinat a no deixar d'estar trist. Llavors, l'Agna, encuriosida per l'escena, s'apropà fins a la taula per observar la magnitud del drama: i després de presentar-se, totes dues afronten la colossal tasca d'animar el semiorc. Sense èxit.

D'altra banda, l'Alzack, que s'havia quedat sol, restava moix i pensatiu pel fet que encara coneixia a pocs llirers (i amb la majoria dels que coneixia o els hi resultava un estrany o no hi acabava d'estar ben avingut). De sobte, davant seu hi aparegué la Loren Ipsum, la barda i pintora (muda), amb la qual intentà iniciar una conversa (sense massa èxit). Després que ella li fes aparèixer les seves respostes escrites i que tots dos s'identifiquessin com a mercenaris del Lliri, decidiren començar una aferrissada partida de cartes.

Retornant a la taula del nostre ploraner Kornut, la Mèrida i l'Agna continuaven tractant de consolar el seu company. L'Agna, sobrepassada, tractà de buscar algun altre llirer a la sala que els pogués ajudar a calmar-lo (o a escapolir-se'n ella). D'entre totes les taules, al final, aconseguí albirar a l'Arzark, segon líder de la Companyia del Lliri, el qual es prenia un cafè tot sol i que, en trobar la seva mirada amb la de l'Agna, esbufegà cansadament.

«CAAAAAAAAP!», cridà l'Agna.

L'Arzark s'alçà i carregar totes les seves pertinences per tal de trobar-se amb els seus camarades d'armes. D'entre totes les bosses i objectes que duia, en destacava un sarcòfag de fusta. En sentir el nom de l'Arzark, en Kornut s'alarmà; i quan el clergue ja a tocar de la taula s'afanyà a preguntar-li sobre el seu germà. El pobre li digué que estava molt afligit perquè el seu germà Carcant li havia explicat les seves gestes epistolarment i començava a pensar que el seu germà li havia estat mentint, ja que tots els llirers amb els quals parlava no el coneixien. Llavors l'Arzark l'intentà consolar:

«T'hi assembles molt, al teu germà. Si us plau, no ploris més, perquè tot allò que t'explicà a les seves cartes ben segur és cert. Prego, però, que perdonis a aquest feble líder, que massa sovint és incapaç de protegir els seus: en Carcant va morir lluitant valerosament per defensar de la mort als seus companys de la Companyia del Lliri. I d'ençà que ens va deixar, les nostres nits i els nostres cors són més freds, perquè el caliu de les seves històries i dels seus titelles no ens tornaran a reconfortar.

Però tu deus estar més afligit que tots nosaltres. Ara mateix només et puc donar el meu sentit condol i un lloc a la Companyia del Lliri».

En sentir això, els plors d'en Kornut retronaren per tota la sala i es llençà a abraçar a l'Arzark. De les mans del clergue en sorgí una energia blanca, la qual tractà d'orientar al tristíssim semiorc:

«El teu germà abraçà la fe d’Artíssia, però resta enterrat a la cripta del Lliri. Quan tornis a Darum, busca’m: visitarem la seva tomba junts i t’hi explicaré algunes de les històries que no vau poder viure junts. Estic segur que ens escoltarà des d’on sigui ara».

Un cop en Kornut s'hagué calmat, l'Arzark es dirigí cap a l'Agna amb un to solemne:

«Agna, la ĸŋ m’ha parlat de tu i de la teva perícia. Em vas defensar a bord del vaixell fantasmal mentre era inconscient contra el combat amb en Tibald. Gràcies a les vostres accions i determinació vam ser capaços de desterrar a l'Askatel i te n’estic molt agraït. Accepta aquestes tretes que ara t’entregaré, i que espero que et siguin útils. Vaig ajudar a crear-los juntament amb els ferrers d’Armeries Pascual».

L'Agna agraí l'entrega d'aquella munició de gran qualitat i amb una benèvola aura màgica, tot i que no semblava tenir clar el seu paper en tot aquell rebombori. Finalment, l'Arzark examinà la Mèrida. Tot i que no la coneixia, l'Arzark trobà sospitós que una exploradora amb cicatrius a la cara dugués un pentinat i unes ungles tan ben arreglades. «Mèrida, sento que no tinguem el plaer de conèixer-nos i... sembla que tens alguna cosa a amagar. Però no soc aquí per descobrir-ho. Digueu-me, heu vist algun altre llirer a la sala?». L'Agna, a recança seva, indicà que l'Alzack es trobava a una altra taula del gran menjador; i tots plegats s'aixecaren per anar cap allà. Quan el lluitador veié al segon líder aproximar-se cap a la seva taula quedà garratibat per l'emoció. Però encara ho estaria més a escoltar les seves paraules i veure les seves accions:

«Alzack, sé de tu que vas haver d’afrontar lluitar contra l'Askatel tot just enrolar-te. I no has fugit cames ajudeu-me després d’experimentar tot això. És per això que també mereixes ser recompensat, tot i que ara mateix no tinc res preparat. Bé, un moment, veig que aquesta llança és molt important per tu. Me la deixaries un moment?».

L'Arzark agafà la llança i de les seves mans n'aflorà un poder màgic blanc que començà a canviar la forma de l'arma. Quan l'Alzack l'empunyà de nou, notà com la qualitat de la llança havia canviat per passar a un nou nivell. No podia estar més agraït. Però allà, amb el lluitador, hi havia algú més:

«Loren? No sé pas qui ets, però a tu que t’agraden tant els colors, potser això t’agradarà. Jo no crec que me'l posi mai més, aquest jersei».

La Loren es posà el jersei nadalenc horrible a desgana. (Després, quan l'Arzark no mirava, la Loren li va encolomar el jersei a la Mèrida 👕) Un cop repartits tots aquests presents, el grup s'assegué a la taula per xerrar una estona. Li preguntaren a l'Arzark si algun llirer havia caigut en batalla a l'Illa Fantasia i aquest els confirmà, afligit, que sí: l'Àrdua Tosca havia traspassat engolida per un arbre i l'Sven havia mort a conseqüència de les accions d'un membre de la Companya, les quals, assegurà, que no quedarien impunes. L'Agna i l'Alzack li digueren que, durant el viatge cap a l'Illa Fantasia, la Nim de Valdecamps havia mort heroicament durant el lamentable naufragi del Creuer Lluent a causa dels Octowais. Tot i això, l'Arzark s'afanyà a desmentir-ho: la Nim era viva i ja feia temps que corria per l'Illa. Era ben estrany que fins ara no s'hi haguessin creuat.

Un cop conclòs la situació vital dels membres del Lliri a l'Illa, l'Arzark els indicà que se'n tornava cap a Darum i que el seu vaixell no tardaria a salpar. Els explicà que al sarcòfag de fusta hi duia les restes de l'Sven, les quals enterraria a la cripta del Lliri per tal que pogués reposar al seu estimat Valhalla. Alhora, no confiava que estar tant de temps fora fos bo per la Companyia del Lliri (i tampoc havia pogut descansar com li hagués calgut a aquesta maleïda Illa).

Finalment, mentre carregava les coses per marxar, els recordà que l'endemà era el solstici d'hivern i que seria prudent ser respectuós amb la Natura i el seu equilibri en aquestes dates tan assenyalades per la deessa Artíssia. Alhora, donà una poció de curació petita a la Mèrida, ja que ell no en faria ús. Mentre s'allunyava, recordà una cosa «Per cert, per aquí fora he vist un porc senglar sol i esporuguit. Què en sabeu res, vosaltres?». (Arzark tio ets pesadíssim juga la teva pròpia partida, va (ah no, que ja n'has jugat 20))

De sobte, els ulls de la Mèrida s'il·luminaren:

«ÉS EN RIALLES!»

Rastrejant en Rialles per la rodalia del resort

Instintivament, la Mèrida sortí corrents fora del gran menjador. Ella, amb en Kornut, el difunt l'Sven, la Dana i en Kael van trobar-se el senglar Rialles a les profunditats de la cripta del Lliri, al costat de la tomba del seu primer amo: l'Oleguer Orelles, el primer caigut del Lliri. En Rialles es va fer amic de la Mèrida i aquest el va seguir fins al vaixell, on van embarcar junts. Tot i això, en arribar a l'Illa Fantasia només el va perdre de vista un moment i el pobre senglar devia desaparèixer, esporuguit.

Mentre la Mèrida explorava per fora de la sala, la Loren la seguí, encuriosida. Allà es trobaren en Ramon, un mitgerol encarregat del manteniment. Mentre escombrava, els explicà que de vegades ha escoltat sorolls d'una bèstia desconeguda i trobava rastres estranys. L'exploradora buscà desesperada a l'animal per allà al voltant, sense èxit. Llavors ambdues retornaren a buscar els seus companys, que encara xerraven tranquil·lament a dins, per tal de demanar-los la seva ajuda en la cerca. Tot i els dubtes inicials i el nerviosisme de la Mèrida, finalment els convencé i emprengueren el rastreig de l'animal.

Intentant-se posar en la pell del senglar i la seva cerca d'aliment, la Mèrida proposà al grup anar fins a l'estable per veure si en trobaven alguna pista allà. Tot el grup la seguí i, probablement per pura diversió, la Loren conjurà so fantasma darrere de l'edifici. La Mèrida arrencà a córrer fins allà sense trobar-hi res de res. La seva frustració en augment l'empenyé a intentar-se esmunyir a dins dels estables, on es trobà al mitgerol Lluís, el seu responsable.

La Mèrida, nerviosa i angoixada, tractà d'explicar-li que buscava un senglar amic seu; però en Lluís li indicà que a l'Illa no n'hi havia, de senglars. I que en cas d'haver-n'hi, no hi serien pas allà, on només hi havia farratge pels cavalls. La Mèrida insistí en el so que havia sentit i en Lluís insistí també en el fet que no hi havien de ser, allà: i que se'n podien anar a buscar el que sigui que fos a un altre lloc. Malgrat fer-los fora, no tot fou en va. En Lluís els digué que fora de les cuines del resort, on deixen les escombraries, algú o alguna cosa hi havia estat furgant i deixant rastres estranys.

Així doncs, tot el grup es dirigí cap a les cuines de la Palmera Trempada on, al seu exterior, es trobaren a l'humà Fransuà encabint la brossa a uns contenidors de fusta. Fumant una cigarreta, el cap de cuina del resort reconegué a l'Alzack, un dels llirers que l'havia proveït de marisc fresc arran d'un petit deute. Mentre el saludava, la Mèrida li passà pel davant a correcuita per preguntar-li si havia vist un senglar per allà. En Fransuà es reiterà en el fet que allà no hi havia senglars, però sí que alguna bèstia semblava haver furgat per allà, deixant rastres de deixalles per terra. Aquest cop, l'Agna i la Mèrida aconseguiren trobar rastres del suposat senglar que s'enfilaven pujol enllà. En Fransuà els indicà que cap allà, tot sortint de l'espai del resort i ja a tocar de la selva, hi havia la zona de compostatge, on tiraven finalment totes les escombraries. Els avisà, però, que últimament endinsar-se a la selva des d'allà era perillós, ja que un grup de simis que l'habitaven des de feia molt de temps s'havien tornat especialment violents.

Tot i aquest avís, els nostres llirers s'acomiadaren d'en Fransuà i emprengueren la ruta fins a la zona de compostatge, tot sortint del recinte del ressort i aproximant-se a la selva. I ho feren seguint el rastre de les peülles que havien trobat i que els guiava exactament fins allà.

Excavada a terra hi trobaren una mena de deixalleria de residus, la qual es trobava estratègicament allunyada de la Palmera Trempada per evitar les possibles molèsties per les olors. Més enllà, veieren un home talant arbres selvàtics a una zona que semblaria servir per a una futura ampliació de l'espai de compostatge. Aquell home era en Joan. (No me'n recordo quin nom em vaig inventar. Ara és diu Joan)

En veure'l, en Kornut se li apropà per tal de meravellar-se amb la seva destral, sense poder evitar emocionar-se i envejar-lo perquè ell sí que posseïa la seva ànima. En explicar-li la seva història, i tot i no comprendre les seves creences, en Joan li oferí la seva destral, la qual acceptà tot i una negativa inicial. No li calgué ni agafar-la, perquè de sobte començà a levitar al seu costat.

Sense poder esperar més, la Mèrida li digué a en Joan que havien seguit el rastre d'un senglar fins allà i si tenia alguna informació al respecte. I, per fi, algú els donava alguna informació afirmativa:

«No sabia què era perquè no n'havia vist mai cap, però sovint em trobo una bèstia com la què descriviu menjant rebolcant-se per les deixalles del compostatge. Avui a la tarda era per aquí, però el crit d'una criatura l'ha espantat i ha fugit cames ajudeu-me cap dins de la selva. Però per favor, no hi aneu. Potser ja us ho han dit, tanmateix, últimament els simis que viuen més endavant s'han tornat molt violents. Us podeu endur quelcom més que un ensurt».

Els llirers, no obstant això, no van pensar ni un moment en fer-se enterra. Havia arribat el moment d'aventurar-se a la selva.

Explorant la Selva dels Simis

De mica en mica, el nostre grup s'anà endinsant a la selva. La tarda que havia iniciat tranquil·lament s'anà convertint en un crepuscle, preludi dels mals auguris dels quals ja els havien advertit. Però el pobre Rialles devia ser allà perdut i, per a ell, podia ser qüestió de vida o mort.

La vegetació cada cop s'anà tornant més frondosa, i els llirers hagueren de desembeinar les seves armes per anar-se obrint camí. La destral prestada d'en Kornut anà tallant les lianes i bardisses mentre flotava sobre l'aire. S'estaven endinsant a una selva verge que ben segur no havia estat trepitjada des de feia temps per la civilització. De sobte, la Loren i l'Agna perceberen un so; però només la primera s'avançà a la resta, intentant esbrinar de què es tractava i donant-los indicacions d'esperar.

Sigil·losament, la Loren es trobà amb cinc simis, quatre d'aquests malferits, mentre el cinquè es dedicava a curar-los amb remeis i ungüents feréstecs. La barda pensà que aquella imatge distava de l'agressivitat que els havien descrit a la Palmera Trempada i decidí aproximar-s'hi. Mentre ho feia, conjurà parlar amb els animals, però llavors fou vista pel simi sa. Amb l'aparença d'un goril·la jove, aquest carregà contra la Loren i la tirà a terra, apressant-la pels braços mentre li rugia. Però amb les mans pogué articular una resposta amb imatges que va fer comprendre al simi que no era la seva enemiga.

Començà així una conversa entre la barda muda i el jove goril·la, que transcorria entre imatges flotants i paraules primitives. L'animal afirmà anomenar-se Pitec, i era el fill del cap de la bandada de simis que habitaven aquella zona de la selva de l'Illa Fantasia. Estaven ferits perquè una bèstia terrible d'aspecte simiesc a la qual anomenaven Floquet de Neu havia aparegut a la selva i els estava atacant implacablement, matant i ferint a molts dels seus. La seva mare ja era morta i el seu pare era buscant el monstre per tal de derrotar-lo.

En escoltar el desenvolupament de la situació, la resta del grup s'apropà cautelosament. En Pitec s'alarmà, però la Loren se les empescà per demostrar-li que hi podia confiar, utilitzant el símbol inequívoc de l'amistat:👍👍👍

Llavors, el grup parlamentà la situació i decidiren continuar buscant en Rialles mentre cercaven també el pare d'en Pitec. El jove goril·la embogí d'alegria en saber que aquells éssers forans l'ajudarien a salvar als seus. El viatge continuava.

Per fi apareix en Rialles... i en Floquet de Neu!

El grup, amb en Pitec al capdavant, avançava a bon ritme per la selva. L'Agna i la Mèrida controlaven la posició, però la llum crepuscular era cada cop més tènue i l'aire salvatge tenia una olor marcida. En Kornut seguia prou de prop el jove goril·la, obrint pas amb la seva destral. Descuidadament, però, es ferí amb unes ortigues verinoses que li feren més mal del que en un inici es podia arribar a pensar.

Tot i la densitat de la selva, finalment arribaren a una mena de clariana amb diversos arbres de grans dimensions i un estanyol central. Les exploradores llireres, que restaven atentes a la situació, foren les úniques en percebre que just davant seu els matolls i bardisses eren sacsejades per una criatura: i que un so colpidor s'aproximava cap al grup.

Abans que ponguéssiu dir res, el so va esdevenir obvi per a tothom. De sobte, escoltaren el xisclet terroritzat d'un senglar que sortí a tota velocitat de la vegetació. Era en Rialles, que corria com si li hi anés la vida: i l'instint no el traïa. Instants després, la vegetació es trencà per donar pas a una bèstia monstruosa, d'un pèl argentat amb taques de sang fresca que brillaven encara més amb les últimes llums del crepuscle. Tots els llirers entengueren de sobte, que es tractava d'en Floquet de Neu.

Semblava un goril·la, però era més gros que el més poderós dels simis i posseïa quatre braços que l'aproximaven més a un monstre que a un animal. En veure'l, l'Agna recordà haver llegit sobre una bèstia màgica amb una descripció similar. Es tractava d'un Guiralló, un dels depredadors més agressius de la jungla: i tot i que tenia l'aparença de ser un espècimen jove, no per això seria menys perillós.

En Floquet de Neu, en adonar-se de la seva presència, deixar anar un rugit terrorífic que hagués paralitzat a qualsevol persona normal. En Pitec, en veure la sang que tacava la bèstia, patí pel seu pare, però superà el terror i respongué audaçment amb un altre crit. Els llirers desembeinaren les armes i es disposaren per al combat.

En Kornut i l'Alzack es posicionaren a l'avantguarda per tal de frenar la bèstia, mentre en Pitec s'enfilà a un arbre esperant la seva oportunitat i l'Agna i la Mèrida obriren foc amb la seva ballesta i arc, respectivament. La Loren i Kornut van dur a terme el mateix conjur per ajudar el grup a tenir èxit en els seus atacs. I finalment, en Rialles, en veure la Mèrida, va esprintar per llançar-se als seus peus, tremolós. S'havien reunit per fi!

El Guiralló es llançà cara a cara contra en Kornut i l'Alzack, atacant-los amb dos cops de puny bestials a cadascú. Tot i esquivar-ne algun van quedar significativament ferits, en particular el semiorc. L'Agna i la Mèrida dispararen les seves tretes i fletxes les quals, tot i impactar, semblaren no fer-li res. En Pitec, per part seva, es posicionà darrere d'en Floquet de Neu i intentà atacar-lo, sense èxit.

En Kornut atacà amb el seu puny de pedra, però el seu atac fou bloquejat amb una de les mans nues del Guiralló. L'Alzack, per part seva, li clavà la seva nova llança a les costelles, infligint-li molt de mal. La Loren intentà distreure la bèstia amb un conjur, sense èxit i la Mèrida i l'Agna continuaren el seu atac a distància amb resultats similars. El Guiralló, d'altra banda, repetí l'atac, malferint a l'Alzack i deixant a en Kornut a les portes de desmaiar-se. Però aguantà.

Amb el seu últim alè, en Kornut decidí atacar a en Floquet de Neu amb el seu puny. Aquest cop impactà, però la seva força de voluntat no fou suficient per suportar les ferides i es desmaià. Alarmades, la Loren es preparà per curar-lo i l'Agna i la Mèrida per cobrir-los de nou, esperant tombar la bèstia d'una vegada.

Aquest cop, el Guiralló concentrà tots quatre cops de punt en l'Alzack. La sang de tots plegats es glaçà. Però l'Alzack mantingué la calma i en un acte prodigiós, esquivà un cop rere l'altre. En Floquet de Neu, ja malferit, optà per intentar-se retirar i aquesta fou la preciosa oportunitat que el lluitador de Darum necessitava: amb una velocitat sorprenent assestà un cop fulminant al Guiralló què li travessà el cor, caient desplomat en l'acte.

El retorn a la Palmera Trempada

Un cop passat el perill, la Loren curà a en Kornut, que recuperà la consciència pensant que havia estat ell, el que havia derrotat al Guiralló. Tots plegats es felicitaren per la victòria i observaren la felicitat del retrobament de la Mèrida i en Rialles, que s'abraçaven desconsoladament.

D'altra banda, en Pitec marxà més endavant de la selva, trobant-se el cos sense vida del goril·la que fou el seu pare. El jove simi el plorà desconsoladament i es prengué el seu temps per acomiadar-lo.

Mentrestant, els nostres valerosos herois, discutien sobre com endur-se el cos del Guiralló per tal de vendre'l. Després d'un intens debat, finalment en tallaren un dels braços i el cap per tal de veure si en feien fortuna.

En Pitec retornà amb el grup després de plorar el seu pare i els guià a través de la selva, ara ja de nit, fins a l'espai de compostatge que afronta amb la selva. Allà s'acomiadà dels seus amics amb uns bons 👍👍👍, per a després reemprendre el seu camí amb la resta de goril·les.

En Kornut, d'altra banda, deixà la destral d'en Joan clavada a una soca prop d'on li havia donat.

Finalment, els nostres llirers es trobaren amb en Fransuà, al qual li explicaren tota la història i amb el qual regatejaren perquè els hi comprés les restes del Guiralló. Després d'un bon estira i arronsa, cada un dels nostres herois s'embutxacà 200 dracs i, de nou, la cuina de la Palmera Trempada tenia un nou producte exòtic per a oferir als seus comensals.

Des de llavors, la Loren explica a cada persona que troba al resort amb imatges flotants que els simis de la selva són bons i que no eren els responsables dels atacs als illencs.