Missió 80: El secret del vaixell màgic que va sol: Ni va sol, ni és màgic

Diari de missió del Lliri, entrada 80 - 12 d'octubre de l'any 2 de l'Era dels Dracs - Rodalies de Darum, Gorumor.

En Cornut arriba a la ciutat en busca del Carcant

Les campanes de la catedral d’Elissium repiquen com feia molt de temps que no ho feien. El sol es reflectit sobre els canals de Darum, i la ciutat sencera s’ha engalanat per a la festa. Avui, a diferents indrets de Sepròlia, Dimàsia i Gorumor se celebra el Dia de la Pàtria, en record de la formació del Triimperi de Sepròlia ara farà exactament un any, aquell mateix que compta amb Vail von Stein entre els seus fundadors. Però aquí, a Darum, la gent commemora una altra fita.

Banderoles blanques i violetes dansen al vent des dels balcons; als carrerons, els músics omplen l’ambient amb melodies, i l’olor de pa dolç i de fum d’espècies flota sobre la multitud. Avui, el poble celebra el nou nom de la seva plaça més gran: la Plaça del Lliri, en honor a la Companyia que va alliberar la ciutat del diable de les il·lusions, Askatel. La gent canta, brinda i clama els noms dels herois: alguns amb devoció sincera, d’altres simplement aprofitant que avui l’hidromel és barat.

A un racó de la plaça, un grup de nens s’ha reunit, rient i mirant expectants. Un d’ells alça un petit cartell fet amb fusta: “L’Espectacle de titelles d’en Carcant!”.

Però el Carcant no arriba.

En el seu lloc, entre la multitud, un jove amb una destral a l’esquena i el rostre desconcertat intenta obrir-se pas, sense saber del tot per què és allà. I, casualment, en Cornut Catúfol es troba amb l'Sven... Vull dir, l'Svinotxo, i en Kael, que venien de comprar el pa per preparar el seu viatge, i aquests li han de donar la notícia: El seu germà, en Carcant, va morir com un heroi defensant la ciutat d'Askatel.

Bèsties a la cripta

Van portar al Cornut a la seu, perquè pogués veure la tomba del seu germà. Allà van trobar a la Dana amagada entre la foscor, com de costum, i a la Mèrida mig adormida i amb molta ressaca. Tots plegats van anar a la cripta, on van ensenyar la tomba al Cornut, i on van trobar que hi havia paneroles per tot arreu. Van donar les condolences tant al Carcant, amb qui en Cornut va fer un ritual tallant-se a ell mateix, com a la Ithil, a qui la Mèrida va llegir un poema anomenat "Mare nostre" i l'Svinotxo, després d'acceptar la caiguda en batalla de la Ithil, va assegurar als seus companys que ella estava al Valhalla, i tot seguit va tornar a ser l'Sven que tots coneixem.

Però no estaven sols. Una respiració pausada es va sentir, i d'entre la foscor els ulls d'una bèstia miraven als llirers amb atenció. L'Sven s'hi va acostar i quan la llum de la seva costella il·luminada per un encanteri va arribar al fons de la cripta, va poder veure la figura d'un senglar que semblava portar allà amagat un temps, alimentant-se de paneroles i acompanyant la tomba més antiga de la cripta: La de l'Oleguer Orelles, doncs aquest senglar era en Rialles, el company animal del druida que va caure en batalla ara fa ja tant de temps. La Mèrida primer el va voler caçar per poder menjar senglar, però en lloc d'això va donar-li uns aglans i va establir una petita amistat amb ell i, tot i que durant diverses ocasions d'aquest viatge van plantejar-se rostir a l'animal, al final van establir un bon vincle.

Rumb a la Illa Fantasia

Ens estem oblidant del més important! I és que... La Companyia del Lliri se'n va de vacances a l'ILLA FANTASIA!

Després de pair la notícia i de reclutar al Cornut, tots cinc es dirigeixen al port a agafar el transport, que és el vaixell màgic que va sol que fa temps que la companyia fa servir al que simplement se li ha de donar una mica de gra o fenc per a que funcioni. És tot un luxe i comoditat.

En arribar al port per agafar el vaixell, van tenir algun contratemps: Una senyora que buscava al Panxut, el seu gat perdut, uns nens que estaven fascinats amb veure l'Sven al reconèixer a l'esquelet com a membre de la Companyia del Lliri i a un guàrdia del port que els hi demanava documents que no tenien, però que unes monedes van convertir en innecessaris per accedir al vaixell. El que no van veure a causa de les males tirades de daus dels jugadors va ser com un home encaputxat mirava de lluny a un dels membres del grup, sospitant que no era qui deia ser.

En pujar al vaixell i haver-lo desamarrat, es van adonar que en Panxut era a bord! L'Sven va intentar convèncer al Cornut que el llences al port ara que encara eren a temps, però ell no es va voler arriscar i es van veure obligats a endur-se al gat per no haver de quedar-se al port una llarga estona més fent maniobres.

El secret del vaixell

Cada membre va assumir el seu paper a bord: la Mèrida, com a navegant, guiava el rumb; el Kael, el vigia, observava l’horitzó; el Cornut, l’alimentador, s’encarregava de que el vaixell tingues aliment; la Dana, la timonera, mantenia el vaixell ferm sota el vent; i l'Sven, responsable del manteniment, corria amunt i avall amb eines a la mà. Tanmateix, abans de res, hi havia una prioritat indiscutible: construir un vàter a la vora d’una barana, a l’exterior del vaixell. Una obra d’enginyeria modesta però essencial per a la supervivència en alta mar.

Alguna cosa no va anar bé, doncs pot ser el gra estava malament o al vaixell no li agradava el pa, i el vaixell es va ressentir, fent que només algun rem funciones i que comencessin a fer cercles sense sentit. Preocupats, van deduir que el menjar atorgat al vaixell no era l'adequat, i alguns van optar per donar al gat (Al qui en Cornut va canviar el nom a "Conill") de menjar al vaixell, posant-ho a dins del compartiment on normalment hi posaven el fenc. En Cornut va oposar-se fermament i, quan el compartiment va tancar-se i en obrir el gat ja no hi era, ell s'hi va posar a dins mentre deia "Vaig a buscar-lo!". I el vaixell es va cruspir al Cornut.

Mentre els seus companys assumien ràpidament la mort del camarada caigut, en Cornut va ser el primer a descobrir la terrible veritat sobre el funcionament del vaixell. Gràcies a la seva visió en la foscor, va poder veure allò que cap dels altres havia gosat imaginar: a l’interior de l’embarcació hi havia gòblins. Gòblins esclavitzats, amb la pell pàl·lida com la cendra per la manca de llum solar, les cames atrofiades, encadenats i obligats a viure sobre els seus propis excrements. Tenien els ulls i la llengua arrencats, i devoraven qualsevol engruna que caigués des de la coberta superior.

Quan en Cornut va descendir fins allà, estaven a punt de devorar el gat i a ell mateix, però va poder escapar, arrossegant-se fins a la superfície i salvant així també el Conill, abans de sortir del mecanisme. Furiós, es va plantar davant dels seus companys i va declarar que la Companyia del Lliri era un niu d’esclavistes i monstres.

Al principi, ningú no entenia les seves paraules... fins que ell els va relatar tot allò que havia vist amb els seus propis ulls. I llavors, en Cornut va jurar que alliberaria aquells gòblins quan arribessin a l’illa.

Capgrossos

Mentre discutien, ningú estava a la torre de vigia. El mar va començar a canviar de color: del blau profund a un verd opac i dens com una sopa. L’aigua va començar a bombollejar... De sota, en van emergir unes criatures amfíbies deformes: capgrossos de la mida d’un gos petit, amb dents desmesuradament grans i potes curtes però sorprenentment àgils. Cada cop que saltaven, feien un “blop!” i deixaven rere seu un rastre de baba salada que lluïa al sol com una cicatriu líquida sobre el mar.

Van lluitar amb destresa per expulsar les criatures del vaixell... Alguns amb més destresa que altres. El Kael va demostrar la seva habilitat amb la llança, abatinent capgrossos amb moviments precisos i fluids, mentre l'Sven, reticent al combat, s’hi va veure arrossegat per l’esperit que sempre l’acompanya, una força invisible que el va arrossegar a la batalla (Literalment). La Dana, va tenir problemes desenvainant la katana i va intentar contribuir de la millor manera possible, però la seva tècnica no va brillar aquell dia. En Cornut, per la seva banda, colpejava amb la destral els capgrossos que li pujaven pel braç, esquitxant el pont amb sang verda, transparent i espessa. Mentrestant, la Mèrida disparava les seves fletxes amb determinació, tot i que només una de cada sis trobava la seva diana.

Finalment, després d’una breu però intensa escaramussa, les bèsties van ser vençudes, inclosa una de més grossa i agressiva que semblava la líder de l’escamot. El mar, poc a poc, va tornar a calmar-se, mentre el silenci només era trencat pels batecs accelerats dels herois exhausts.

El vaixell del Tiimperi

El sol s’anava enfonsant lentament a l’horitzó, tenyint el mar de tons ataronjats i daurats, mentre el vent canviava de direcció. De sobte, Kael va veure un moviment al mar. A la llunyania, entre les onades tenyides de llum, va aparèixer una silueta majestuosa: un vaixell molt més gran, elegant, amb veles blanques i daurades que brillaven amb l’últim alè del sol. Les veles portaven un estendard daurat amb tres estrelles, i els coneixedors de la història van reconèixer aquell símbol: el del Triimperi de Sepròlia.

Quan ja era prou a prop, els aventurers van distingir uniformes blaus i blancs: mariners i soldats imperials, disciplinats i solemnes, acompanyats d'un parell d'Escates Negres que rodejaven al que semblava el líder: Un semi-orc d'armadura platejada que estava somrient amistosament des de la coberta. I, a mesura que la llum canviava, es va poder veure amb més claredat el símbol de la bandera de Telduar: Una espasa blanca amb dues esferes, sobre fons blanc, groc i vermell. En veure això, la Mèrida es va voler amagar aixecant les sospites dels companys de que estava fugint per alguna cosa.

El semiorc es va presentar com el Sargent Baluart, oficial del Triimperi, i va intercanviar unes paraules amb el grup mostrant un interès prudent però amable pel destí dels Llirers. La Mèrida, incapaç de contenir la curiositat, li va preguntar si buscaven algú de Telduar relacionat amb la família reial. Baluart va arrufar les celles, i el seu ajudant, un home d’avançada edat i de gestos metòdics va començar a remenar uns documents com si intentés comprovar alguna dada que no hauria d’haver sortit a la llum.

L’atenció es va trencar de sobte quan un dels Escates Negres es va treure el casc i, amb un gran somriure, va saludar efusivament en Kael. Assegurava que havien servit junts a Miratge, feia molts anys, com a soldats. Però Kael no va correspondre a la cordialitat. Primer va intentar enganyar-lo, dient que ell no era cap Kael, però la mentida no va colar. I aleshores li va dir que haver-se unit a les Escates Negres significava vendre l’ànima. El soldat, Grubulus, va quedar glaçat. El seu somriure es va esvair i es va posar el casc de nou. Sense dir res més, va donar mitja volta i va posar fi a la conversa. Tot i aquell intercanvi incòmode, Baluart va mantenir la cortesia. Va permetre als Llirers continuar el seu viatge, assegurant-los que si necessitaven res, ells també estarien uns dies a la mateixa illa.

Els dos vaixells es van separar lentament sobre el mar daurat pel capvespre. Però l'Sven va notar com l’home gran que acompanyava el sargent mirava un dibuix mentre mirava alhora el vaixell dels Llirers. Finalment va dir alguna cosa a Baluart, assenyalant directament la Mèrida. Però... segur que no era res important! Al cap i a la fi, esteu de vacances, oi?

A l’horitzó, una muntanya fumejant començava a alçar-se entre la boirina marina. Poc després, les platges daurades, les palmeres, els camps de vòlei, els micos juganers i els bungalous de fusta van aparèixer a la vista.

Un altre grup de la Companyia del Lliri havia arribat a l'Illa Fantasia, on els esperava el fantàstic resort de La Palmera Trempada!