Missió 79: Vaixells, caos i platans!

Vaixells, caos i platans!

DM: Karen

Recomano escoltar això mentre llegiu el "resum": https://www.youtube.com/watch?v=cL5WTBUUPA8&list=RDcL5WTBUUPA8&start_radio=1

Personatges:

• Pancraci Cornamenta
• Loren Ipsum
• Eyra Arboç Negre
• Llentia Puigpardina
• Xarel·lís Espurnaire

Els nostres herois es trobaven a la taverna de la Seu del Lliri, ultimant els darrers detalls de l’equipatge abans d’embarcar cap a l’Illa Fantasia. En acabar, el gòblin encarregat de la taverna els va donar un grapat de passatges que es va treure de sota els pantalons per pujar al vaixell i els va dir que aquests passatges els havia entregat com a part del premi, Vail Von Stein. Quan els van llegir, hi deia: «Vàlid per a un viatge a bord del vaixell el drblt». La darrera paraula estava tan esborronada per la suor del gòblin que, amb dificultats, van aconseguir llegir que hi posava «Daurat»... o això pensaven.

Quan van arribar al port, van veure que hi havia tota mena de vaixells: alguns de pesca, d’altres per a travessies curtes, un que feia força mala pinta... i un altre tan polit i lluent que semblava d’or! Atrets per aquell vaixell esplèndid, s’hi van acostar i van veure com hi pujaven persones de tota mena, però totes vestides amb robes cares i posat distingit. Segurs d’ells mateixos, els nostres herois s’hi van apropar, van ensenyar els passatges als guàrdies i... Els van enviar a fer punyetes. Els guàrdies, amb cara de fàstic, els van assenyalar el paper i els van dir que en aquests passatges no posava pas «Daurat» ni «Or» (que era el nom del vaixell lluent), posava «Doblat», «Vàlid per a un viatge a bord del vaixell el Doblat».

Bocabadats i temuts del pitjor, van mirar al seu voltant... i aleshores tot va encaixar. Just al costat del luxós vaixell hi havia un altre atrotinat amb la pintura escrostonada. Diversos passatgers (clarament de classe baixa) hi pujaven carregats amb equipatges d’allò més variats: maletes, caixes, sacs... El capità d’aquell vaixell, amb una mà encara subjectant una ampolla de rom, va abaixar lentament la beguda i els va mirar fixament. Després els va fer senyals perquè s’hi acostessin, va demanar-los els passatges i... Efectivament: aquell vaixell tronat era el vaixell El Doblat.

El capità Plata i Marea, amb una forta olor d’alcohol, però molt segur de si mateix, va assegurar que el seu preciós vaixell era meravellós i que, si el temporal acompanya, no hi havia d’haver cap problema. Abans d’embarcar, però, els va preguntar si portaven alguna cosa perillosa als seus equipatges. Les armes estaven bé, però ni se’ls acudís pujar plàtans, que donen molta mala sort: quan es podreixen, poden ser molt perillosos! Els nostres herois es van negar, mentre el capità acariciava amb tendresa la fusta de l’embarcació i li xiuxiuejava improperis entre dents. Després es va girar, just per veure la cara de preocupació dels nostres herois i, per tranquil·litzar-los, els va dir que aquella mateixa nit hi hauria un sopar amb festa de benvinguda a la zona del restaurant, tot inclòs.

I així va ser. Després d’anar al seu camarot, els nostres herois es van presentar al sopar. La gran sala estava plena de taules i rialles, amb una banda tocant i, fins i tot, un sistema de ventilació que bufava just damunt d’una taula del fons. Diversos passatgers menjaven, d’altres esperaven a la barra, i alguns ja s’animaven a ballar. Llavors, en Pancraci Cornamenta i la Loren Ipsum van pujar a l’escenari per donar una “petita lliçó” a la banda. En començar a tocar, la seva melodia màgica va omplir la sala i, de mica en mica, tothom reia, ballava i s’ho passava d’allò més bé.

En acabar el petit concert, els nostres herois es van asseure a taula per sopar. Va ser aleshores quan en Pancraci Cornamenta va treure una ampolla amb un líquid verdós i, amb un somriure trapella, va dir que era “l’elixir de les fades”. Tot seguit va proposar jugar al joc de “Jo mai mai”.

Mentre reien i brindaven, una olor dolça i estranya va començar a estendre’s per la sala. Al principi ningú hi va fer cas, però aviat es van adonar que els passatgers s’estaven... descontrolant una mica. El capità ballava com un boig al mig de la sala, els mariners feien piruetes, alguns passatgers es petonejaven als racons, i altres... bé, simplement s’havien deixat anar del tot. "Sí que està animada la gent, avui!" van comentar entre rialles. Però al cap d’una estona, la cosa es va tornar encara més estranya: dins del restaurant volaven lloros, i cadascun dels herois sentia un lloro diferent, xiuxiuejant exactament el que estava pensant. Després una figura de fusta a la paret amb forma de peix els va picar l'ullet descaradament, i alhora la gent seguia cada cop més eufòrica: gent tirada a terra, un home mig despullat corrent entre les taules i, en un racó, un grup d’homes parlant... amb un geni que sortia d’una urna!

Els herois, desconcertats, van començar a mirar Pancraci amb sospita. "Per tots els déus, què collons hi has posat en aquesta ampolla?!" li va cridar la Llentia. Però fins i tot ell semblava massa confús per respondre. Tot i que l’“elixir de les fades” podia explicar moltes coses... no explicava per què tothom semblava afectat. Així que es van apropar al grup d’homes i van veure com el pobre geni intentava respondre cent preguntes alhora, suant i balbucejant respostes sense sentit. Finalment, el van rescatar i van decidir sortir a prendre l’aire i veure les estrelles.

De camí a la coberta, en Pancraci i en Xarel·lís van ensopegar amb una parella que s’estava petonejant apassionadament a les escales. Després d’una petita (però, segons Pancraci, “encantadora”) confusió, la parella va fugir corrents cap al seu camarot. Els nostres herois, encara mig rient i mig incrèduls, van sortir finalment a la proa, on l’aire fresc semblava una benedicció després d’aquell deliri col·lectiu. Però a la proa també hi passaven coses estranyes: llums misterioses a l’aigua, sorolls inquietants i la figura de la sirena del mascaró de proa picant-los l’ullet. En Pancraci, fumant herba amb una pipa i passant-la, va córrer cap a ella sense dubtar-ho, caient en la seva “seducció” i quasi caient per la borda també. Per sort, els seus companys el van agafar a temps i van decidir tornar al restaurant per evitar més perills.

Va ser aleshores quan van sentir un crit provinent dels camarots: la parella que abans s’estava petonejant a les escales va explicar que, al seu camarot, hi havia un mort! El capità, molt nerviós, gairebé va suplicar als nostres herois que esbrinessin què passava, dient-los que, si ho solucionaven, els donaria un amulet de la sort molt valuós.

Així doncs, els nostres herois es van posar en marxa i van emprendre el camí pel passadís dels camarots a la recerca de l’habitació del mort. Però, en arribar-hi, tot semblava donar voltes: cada pom els ballava a les mans i els números dels camarots es veien borrosos o canviants. Després d’un parell de voltes i d’entrar per error a l’habitació d’una dona que intentava arreglar una finestra trencada amb crema antiarrugues (mentre cridava que sentia veus que l’insultaven i es produïen diversos malentesos), finalment van trobar el camarot del mort. A dins, hi havia una taca groguenca amb una olor dolça i estranya sobre la catifa i, més enllà, un cos sense vida amb crostes groguenques a la pell, estirat al llit. Després de remenar-ho tot, trobar una etiqueta mig trencada amb el text “Prova 23-B-G” i fins i tot xerrar amb el fantasma del difunt que s’amagava a l’armari, van decidir continuar la seva recerca per esbrinar què estava passant.

Buscant més pistes, van entrar al camarot d’un cambrer amb un tic nerviós que parlava amb una safata de fruita. Després d’una curiosa conversa, van descobrir que tenia una factura de càrrega signada pel “Dr. Gaspar Von Tropic” i que havia sentit al moll: “Ningú sabrà què hi ha dins les caixes… si no les obren.” Els herois van saber que aquestes caixes eren a la bodega, juntament amb l’equipatge dels passatgers, i que la clau era al camarot del capità. El cambrer també va dir que hi havia vist algú amb sabates grogues dins la bodega, que no semblaven de cap treballador del vaixell.

Així doncs, van posar rumb cap a la bodega sense cap dubte. Per què coi necessitaven una clau? TRENCARIEN LA PORTA SI FOS NECESSARI! Però el camí fins allà encara era confús: tot continuava donant voltes, lloros volaven per tot arreu distraient les mascotes dels nostres herois i sons estranys sortien de darrere algunes portes. Finalment, gràcies a les hàbils mans de l’Eyra, van aconseguir obrir la porta. Un cop dins, van capgirar-ho tot fins que van trobar unes caixes a nom d’en Gaspar Von Tropic, adonant-se que a l'etiqueta que van trobar abans sortia la G del seu nom. Però, quan la Loren va obrir la primera, un gas groguenc la va fer caure enrere i va omplir tota la bodega. De dintre la caixa va sorgir una figura enfurismada, feta de pells de plàtan i vapor groc: ERA UN ELEMENTAL DE PLÀTAN!

Va començar el combat més surrealista de les seves vides, mentre la criatura llançava onades de vapor tòxic que cremaven la pell i feia relliscar tothom amb pells de plàtan. Finalment, van aconseguir tornar-la a empresonar dins la caixa i tancar-la amb força. Però el núvol tòxic, que els marejava cada cop més, s’escampava per la bodega i la resta del vaixell, ja que havien deixat la porta oberta! Calia ventilar-ho tot i llençar les caixes al mar abans que fos massa tard!

Mentre arrossegaven les caixes pel passadís i sentien crits cada cop més forts provinents del restaurant i d’algunes portes tancades, van passar davant de l’habitació del capità, on hi havia tres quadres d’ell mateix: un jove, un vell i un exactament igual que ara, que discutien sobre qui era el veritable capità. El capità els amenaçava amb un ganivet com si fossin culpables de tot, mentre cridava i els insults sortien a banda i banda. També van veure una altra habitació on un mariner en monocicle feia malabars amb copes de vi.

Els herois van decidir ignorar aquella bogeria i es van dedicar a obrir totes les finestres possibles. A poc a poc, recuperant el seny, van arribar al camarot del Gaspar Von Tropic, que sí o sí havien d’empresonar després de tota la catàstrofe. En Gaspar, amb el típic aspecte de científic boig i unes sabates grogues, s’estava enrotllant amb un plàtan mentre caminava d’un cantó a l’altre, dient: “Tot és per la ciència! Els plàtans són el futur de la intel·ligència orgànica!” Darrere seu hi havia una incubadora de vidre amb un plàtan emetent gasos psicotròpics a través d’una tuberia connectada al sistema de ventilació (just damunt de la taula del restaurant on havia mort el passatger). Després d’una ridículament fàcil gesta per reduir en Gaspar i ventilar-ho tot, van descobrir que injectava un líquid psicotròpic als plàtans, i quan aquests es podreixen, alliberaven gasos capaços de fer al·lucinar centenars de persones!

Quan van tornar pel camarot del capità, ja no hi havia tres quadres, només el d’ell, trencat amb ganivetades, i el capità, confós, els va agrair tot el que havien fet. Els va regalar un amulet de la bona sort a cadascú i més passatges per futurs viatges abans de marxar a agafar el timó. Els herois no van perdre l’oportunitat de capgirar tot l’escriptori en cerca de diners, ja que l’amulet no era suficient, és clar.

Quan van pujar les escales i van passar pel restaurant, semblava que hi havia hagut una batalla campal sense morts ni sang: gent tirada per terra, alguns mig despullats, ampolles per tot arreu, taules trencades, cadires apilades i una pudor d’alcohol que feia enrere. La nit havia estat molt llarga, però amb els primers rajos de l’alba van llençar les caixes al mar i van arribar finalment a l'Illa Fantasia, on els esperaven els guàrdies de seguretat. Van detenir en Gaspar Von Tropic per tràfic platanil al crit de: “Una altra vegada, senyor Gaspar?”.

I així, amb el vaixell ja en calma i els plàtans fora de perill, els nostres herois es van mirar entre ells, rient de tota la bogeria viscuda i dubtant de quines coses havien estat reals i quines no. A la llunyania, irònicament, el vaixell que semblava més segur (el lluent del port) estava mig encallat i fet pols, amb signes d’un atac. El capità Plata i Marea els va somriure i, amb un sospir de satisfacció, va afegir:

"Tothom recordarà aquest dia com el dia en què QUASI reina el caos a la mar! Cantaran cançons sobre vosaltres!"