Missió 66: A la cerca de la Pipa de Pedra!

Diari de missió del Lliri, entrada 66 - 26 d'abril de l'any 2 de l'Era dels Dracs - Darum, Gorumor.

L'encàrrec de la brigada antiestupefaents

Un matí primaveral ben assolellat, la Seu del Lliri restava ben buida, car la major part dels seus membres eren fora atenent encàrrecs aliens o els seus quefers. Aparentment, només l'explorador mitgerol Tup i en Bòblin, el gòblin que atén la taverna de l'Avern si algú ho recorda, hi eren presents.

El primer bevia generosament mentre maleïa la seva derrota a les eleccions com a segon líder de la Companyia del Lliri, tot enumerant els defectes de l'Arzark i les manifestes bondats pròpies. Darrere la barra, en Bòblin l'escoltava i servia sense esma ni interès fins que, com passa ben sovint, algú picà a la porta.

Sense esperar el permís de ningú, un elf d'aspecte esquàlid però elegantment uniformat entrà a la seu. Demanà pels valerosos membres del Lliri i en Tup s'alçà per tal d'atendre i saber de la proposta. El visitant es presentà com a Quer, el cap de la brigada antiestupefaents de la guàrdia de Darum. Afrontant la manca d'efectius de la guàrdia i la pèssima d'eficàcia de la majoria de companyies mercenàries de la ciutat, acudí al Lliri amb la següent oferta:

"Tenim indicis per creure que a Benilaga s'hi amaga una instal·lació des d'on es distribueix una part substancial dels estupefaents consumits a Darum. Aquesta zona de la ciutat es troba majoritàriament habitada per mitgerols i infiltrar-vos-hi si no ho sou, us resultarà pràcticament impossible. Recluteu un grup de mitgerols, determineu la situació de les instal·lacions i retorneu amb la informació: nosaltres ens ocuparem de la resta. Només així sereu recompensats."

A en Tup se li encengueren els ulls en sentir-se líder i assumí amb decisió la missió. Aprofità també per negociar la recompensa amb en Quer, el qual assumí recompensar amb 200 dracs per cap a aquells que integressin aquest equip d'infiltració.

L'elf girà cua enarborant la seva capa, tot esperant que la Companyia del Lliri fes honor al seu nom. Abans de marxar, però, recomanà a en Tup que comencessin la cerca a LEscarabat Lluminós, ja que tenien indicis que allà s'hi amagava alguna cosa. Tan bon punt marxà, en Tup es disposà a cercar els mitgerols de la Companyia, tot adonant-se que tota l'escena havia estat contemplada per l'Agapio', el paladí semiorc, que esmorzava silenciosament amb certa estupefacció.

Ignorant les recomanacions d'en Quer, en Tup no s'ho pensà dos cops i oferí a l'Agapio enrolar-se en la missió. Tots dos s'equiparen pel destí que els esperava i, quan just es disposaven a marxar, la porta sonà de nou. De forma totalment inesperada aparegué un mitgerol: en Xarel·lís Espurnaire, fetiller.

Acabat d'arribar d'unes vinyes llunyanes -i horroritzat per brutícia de la ciutat- anuncià que era allà gràcies a les indicacions d'una persona que semblava un matoll. Amb l'oferiment de cobrar 200 dracs, en Tup el reclutà (tot i que ell no sabia massa res de qui eren: ni ells ni els diners). I així, finalment, tots tres emprengueren camí cap a Benilaga.

El bard del pont

Tocat el migdia, tots tres -i en Tupet, el llop company animal d'en Tup- travessaren la plaça de la catedral de Mandaekkara tot dirigint-se cap al pont que connecta ambdues bandes de la ciutat. Quan estaven arribant al punt central del pont, s'adonaren de la presència d'un mitgerol tocant audaçment una balalaica. Amb un gripau a l'espatlla i amb un aspecte ben esparracat, al grup els va semblar clarament un captaire que, ben segur, dominaria amb mestratge l'art del consum d'estupefaents. El grup hi conversà per tal de conèixer si sabia del lloc que buscaven i, tot i dur unes quantes drogues al damunt, no semblava conèixer-lo pas.

De nou, l'impulsiu d'en Tup li prometé 200 dracs a aquell roda-món a canvi d'ajudar-los en la cerca; i aquest, entusiasmat, acceptà amb el mateix frenesí. Així va ser com el bard Kanuj, natural de Darum, s'uní a la Companyia del Lliri: i tots quatre decidiren continuar avançant cap a l'Escarabat Lluminós a la cerca de nova informació.

L'Escarabat Lluminós brilla menys al mig-dia

Després de travessar el pont seguiren els carrers de Benilaga de baix, vorejant un camp assilvestrat, el qual sovint s'enfanga i embruta els espais adjacents quan la pluja es digna a caure. Avui, però, la pluja no faria pas acte de presència: eren pràcticament les dues del migdia i queia un sol de justícia quan per fi arribaven a l'Escarabat Lluminós, taverna de la qual es diu que era de les preferides d'en Thortrek, el primer líder de la Companyia del Lliri.

Els tres mitgerols i el semiorc entraren a dins, tot esperant el bullici que atorga la nocturnitat. Malauradament, no podien anar més errats. La gran sala central de la taverna era en gran part buida, ocupada només ancians del veïnat que dinaven afablement un bol de brou amb escudella i un bon got de vi especiat.

En Roc, el semiorc propietari de la taverna, saludà a en Tup al qual ja havia vist en algunes ocasions per allí. En veure'l, l'Agapio hagué de reprimir un malestar profund, intentant esbrinar la naturalesa d'aquell semiorc desconegut. Tot i això, sentí en ell una grisor on la bondat era més perceptible que el mal, tranquil·litzant-se ràpidament. Un cop asseguts, una cambrera amb presses i poca paciència els antengué: només demanà dinar l'Agapio; en Tup i en Kanuj cervesa i en Xarel·lís, amb cert menyspreu per les preferències etíl·liques dels seus companys, demanà vi.

La beguda despertà la gana al fetiller, les habilitats del qual restaven desconegudes per la resta dels seus companys. Observà la barra i hi va detectar un petit recipient amb cacauets salats. Amb uns gestos precisos i des de sota la taula, va aconseguir fer levitar els cacauets fins a la taula evitant, aparentment, que el detectessin.

Després de xerrar i aquesta entremaliadura, cap dels presents tenia massa idea com trobar pistes en un moment tan insípid. És en aquest moment quan, de nou em Xarel·lís s'interessà per la porta que donava a la cuina de la taverna i, amb tot el sigil del qual disposà, intentà travessar la barra on Roc es trobava. Malauradament, quan s'aproximà a la porta just sortí la cambrera que els havia atès i tots dos col·lisionaren, tirant les begudes que portava per terra.

"Què coi hi fots darrere la barra, pallús?", esgrimí la cambrera; i després d'esbroncar-lo l'envià cap a la taula on la resta dels seus companys seien. En Roc, mentre netejava gots, els esgrimí una mirada intimidant que advertí a tot el grup que no es toleraria cap altra afronta de l'estil.

Llavors, aprofitant maldestrament la situació, en Kanuj preguntà a en Roc si podia venir a tocar a aquella tarda a l'escenari de la taverna. En Roc el posà a prova i, per a sorpresa de tots, va dur a terme una interpretació de balalaica sorprenent: el bo d'en Roc li digué que l'esperava a les 7 de la tarda o algun altre dia si, finalment, volia tocar alguna cosa.

Després d'aquesta terrible, però benaventurada pensada, en Kanuj recordà que coneixia un roda-món mitgerol del barri anomenat Dan Samsó (Fusió i adaptació improvisada d'en Homer Simpson amb en Dan Castellaneta, el seu actor de doblatge en anglès.) al qual podien preguntar sobre la localització d'aquestes instal·lacions desconegudes d'estupefaents. A part d'anar a interrogar el pobre Dan, el grup també acordà dividir-se en dos per maximitzar la cerca per Benilaga: en Kanuj i en Tup anirien a interrogar al pobre roda-món i l'Agapio i en Xarel·lís buscarien per la zona a veure si localitzaven pistes.

El grup es acordà que es trobarien de nou a les 6 de la tarda a lEscarabat Lluminós' i passà a la barra per pagar. Un cop desembutxacats els dracs, en Roc avisà a en Xarel·lís que, el pròxim cop que volgués cacauets, només els havia de demanar.

El "programa mitgerol"

En Kanuj guià en Tup guià pels carrerons de Benilaga fins al lloc on usualment s'acostumava a deixar veure en Dan Samsó. Finalment, el trobaren per allí ajagut prop d'una cantonada. Abans que poguessin traçar un pla, en Kanuj assaltà el pobre Dan, inventant-se que formaven que treballaven en un "programa mitgerol" de reinserció de persones sense llar. Entre tots dos el van intentar convèncer diverses vegades, però cada cop desconfià més d'ells fins que, arran de la insistència, s'escapà. Fou llavors quan en Tup ordenà a en Tupet capturar en Dan, tot saltant-li al damunt mentre volia fugir.

Amb el llop apressant el roda-món, els nostres mitgerols l'interrogaren sobre el lloc de distribució d'estupefaents, però ràpidament quedaren convençuts que s'havien acarnissat amb la persona equivocada: en Dan no sabia res i, finalment, el deixaren marxar.

Desanimats, en Kanuj i en Tup retornaren a carrers més cèntrics del barri de Benilaga. Enfilant-se cap a un dels pocs turons d'aquesta part de la ciutat, escoltaren a un parell de joves mitgerols:

"Què et sembla si després anem a fer una pinta a El còdol rodant? A veure si avui, amb sort, sí que ens hi deixen entrar".

"Shhht no cridis, burro!"

En Tup i en Kanuj, previnguts amb aquesta nova pista, esbrinaren la localització d'aquesta taverna i s'hi dirigiren, tot esperant que aquest cop sí tinguessin quelcom entre mans.

L'home misteriós abandona Benilaga

D'altra banda, l'Agapio i en Xarel·lís Espurnaire localitzaren un home francament sospitós en les seves anades i vingudes entre els carrerons de Benilaga. Malauradament, aquest sembla disposat a marxar de la zona i els nostres companys decidiren seguir-lo. Travessaren de nou el pont de Darum i, amb tot el sigil del qual disposaren, el seguiren fins a la plaça de la catedral de Mandaekkara. Des d'allà, l'home misteriós es dirigí cap als Tres Turons.

En un creuant, però, en Xarel·lís i l'Agapio el perderen de vista. En un intent de localitzar-lo, de sobte, l'home els assaltà encastant contra la paret en Xarel·lís. "Per què coi em seguiu, vosaltres? No us conec de res: deixeu-me en pau!". En veure la situació, ambdós tractaren d'explicar les seves demandes i la cerca d'aquest lloc secret: així i tot, no el van convèncer per xerrar. Llavors, l'Agapio, imponent, intimidà el desconegut per tal que deixés anar en Xarel·lís i els digués allò que sabés. El transeünt, disgustat i sense ganes de jugar-se la vida contra aquells dos, els digué que trobarien el que buscaven a El còdol rodant; i abans que li poguessin preguntar res més l'home fugí cames ajudeu-me.

Satisfets amb la nova pista, i veient l'hora que era, l'Agapio i en Xarel·lís tornaren cap a Benilaga i acudiren a l'Escarabat Lluminós a l'hora acordada. Tot i això, no hi trobaren els seus companys. Esperant el temps just per poder justificar la seva marxa, decidiren posar rumb cap a El còdol rodant, tot esperant que els seus amics també hi aconseguíssim arribar pels seus mitjans.

A El còdol rodant hi ha gat amagat

Després de diverses indicacions, en Xarel·lís i l'Agapio arribaren fins a El còdol rodant a les 6 passades: una taverna de decoració rústica ben notable, amb acabats de fusta exquisits tant a la sala com en el seu mobiliari. En entrar, es trobaren a dins a en Kanuj i en Tup, fent una bona pinta de cervesa: el grup es reuní a la fi, no sense abans intercanviar alguns retrets dels primers per no haver acudit a l'Escarabat Lluminós tal com havien acordat.

Un cop asseguts i tots ben servits, s'adonaren que tota la taverna era destinada només a mitgerols, havent d'ocupar l'Agapio un banc sencer de la taula on seien. Compartiren la informació que havien aconseguit i la seva procedència i es dedicaren a observar l'establiment. La gent semblava normal: famílies i grups d'amistats bevent i rient. De sobte, veuen com una taula s'aixeca i es dirigeix cap a una porta al fons de l'establiment. Aquests la colpegen i el visor s'obrí per deixar entreveure uns ulls mitgerols. Després d'uns murmuris que cap dels presents és capaç d'identificar, la porta s'obrí i el grup entrà.

Passà l'estona mentre observaven i el grup no sortí. Al cap d'una estona, arribaren els mitgerols que en Tup i en Kanuj havien escoltat anteriorment. S'apropen a la porta i de nou, es duu a terme el mateix procediment. Aquest cop hi paren major intenció i el grup aconsegueix discernir unes paraules:

"La Pipa de Pedra."

Finalment, decideixen acabar-se les pintes i aventurar-se a repicar aquella misteriosa porta. Una veu ronca sona des de l'altra banda, tot demanant-los una contrasenya als nostres lliris. La Pipa de Pedra, digueren: i la porta s'obrí. Tot i això, en entreveure l'Agapio el mitgerol els negà l'entrada. "Aquí només hi poden entrar mitgerols!", els digué. D'alguna manera (Que el DM no recorda hehe ajuda.), Tup i companyia sé les enginyaren per justificar l'entrada d'Agapio. Així fou com entraren en una sala adjacent a la cuina, la qual comunicava amb un magatzem. Al fons d'aquest, unes escales baixaven a una fresquera. Al centre d'aquesta hi havia una part buida, on el mitgerol que els havia obert la porta llança virulentament un tros de carn que carregava a una bossa. De sobte, una boca enorme emergí de la paret, juntament uns ulls rogencs que es clavaren en els nouvinguts. El mímic que s'acabava de revelar es transformà ràpidament en una porta que donava pas, ara sí, a una altra sala.

"Heu de deixar totes les armes que dugueu aquí. Si no, us he de convidar a marxar", els digué. Tan bon punt els membres del Lliri acceptaren, el mímic es tancà i el mitgerol els acompanyà, escales avall, fins a una nova petita sala, copsada d'humitat i excavada a la mateixa roca. "Jo us esperaré aquí, continueu caminant i us trobareu el vostre majordom". Mentre caminaven cap al final de l'habitació notaren com travessaren una mena de portal. El que ara trepitjaven semblava que fos immediatament davant, però en realitat, no era sinó a un altre lloc a les profunditats de la terra, ocult de les tafaneres mirades foranes. Per fi, havien arribat a les portes de la Pipa de Pedra.