Missió 54: El passatge del terror del Miquel el Ratolí

Diari de missió del Lliri, entrada 54 - 31 d'octubre de l'any 1 de l'Era dels Dracs - Rodalies de Darum, Gorumor.

El passatge del terror del Miquel el Ratolí

"El sol no ha tornat a sortir, i la ciutat, il·luminada només per llums tremoloses i l’espectral claror de la lluna, es debat entre la por i la resignació."

Jugadors: Nkthu Nktho, Xel, Eyra i Llentia. Dm: Isi

Introducció: La llarga nit continua.

La llarga nit continuava, i ja no es podia dir si havien passat dos dies o cinc. Tot i això, en Nkthu Nktho portava tot aquest temps a la seva habitació redact... Dibuixant la seva campanya electoral sense saber que portava dies sense menjar. Quan li va apretar la gana va baixar i la Llentia, preocupada per la llarga nit que no acavaba, li va explicar tot, mentre mirava retalls de diari sense trobar cap explicació.

Altre gent més benestant havia aprofitat per deixar-se engalanar pels plaers ocults i els vicis de la nit, i després d'un temps indeterminat, en Xel, va sortir borratxo d'una casa dels tres turons. De seguida va sentir la necessitat de pixar i va buscar un carreró proper on, la Eyra va resultar trobar-lo mentre seguia uns sons estranys que van resultar ser els plors d'una nena que venien de dins d'una de les cases, on es van conèixer, ja que tots dos eren novells a la Companyia del Lliri. En general, a tota la ciutat, hi havia un ambient tètric i fosc.

Al tornar a la companyia van trobar-se tots quatre, i es van encaminar cap a una botiga propera que oferia mostres de pocions gratuïtes, on van conèixer a l'Armin, qui els va donar una poció a cadascú i va acordar que els hi faria un preu especial als membres de la companyia si es tornaven clients recurrents. A part, al voltar per la ciutat els hi van passar diverses coses tètriques i que semblaven fer por, però al final tot semblava tenir una explicació, mentre que algun vianant els mirava atemorit o els hi deia coses que no tenien molt de sentit, però tot era fruit d'una por general deguda a la situació.

De sobte, una sèrie de fanals d’un carrer principal van començar a parpellejar de sobte, sumint-los en la foscor durant uns segons. Quan la llum va tornar, van trobar al Miquel, el Ratolí. Els hi va explicar que tenia una missió per a ells.

- Amics meus, tinc una oportunitat única! He comprat una nau antiga que, segons diuen, era un passatge del terror. - Els hi va explicar en Miquel. - M’hi vaig gastar tots els estalvis, però... no m’he atrevit a posar-hi els peus. Ves a saber què hi pot haver allà dins. Animals salvatges? Monstres? O pitjor… Okupes? No ho sé, però abans que comenci a restaurar-la per convertir-la en la millor atracció de Darum, necessito que hi feu una ullada.

La Casa del Terror

Després de tancar els termes, es van posar en camí cap a l'oest, a la carretera que portava cap a la Vall del Lliri, una via ampla però desgastada pel temps, que serpenteja entre camps baldats i boscos. La Llarga Nit ho cobria tot amb un mantell d’obscuritat trencat només per les llums tènues dels seus fanalets. A banda i banda del camí, les ombres es barrejaven amb els arbres, convertint branques inofensives en figures que semblaven estendre’s per agafar-los, i entre els camps un espantaocells desgastat semblava no treure'ls-hi els ulls de sobre.

Finalment van arribar a la mansió encantada abandonada. Rodejant la propietat, hi havia una reixa metàl·lica alta, oxidada i plena d’heura negra que semblava voler engolir-la. La porta estava lleugerament oberta, grinyolant al vent amb un so metàl·lic agut. L’estructura encara conservava alguns elements decoratius del seu passat com a passatge del terror. Hi havia gàrgoles de pedra, barrets de bruixa trencats i una gran lluna de cartró desgastada penjant per sobre de la porta principal. A terra, algunes màscares i figures trencades que semblàvem haver estat abandonades durant dècades. A un costat, un vell rètol de fusta amb lletres gastades que deia: “Casa del Terror: Atracció del Coratge”. Algú havia pintat a sobre amb carbó la paraula “Maleïda”.

A l'entrar es van trobar un vestíbul gran, amb esquelets de cartró i maniquins vestits amb capes i màscares. Algunes de les figures semblaven massa realistes, i en Xel s'hi va acostar... I es va dur un ensurt! Mentre en Nkthu feia el mateix, i li passava el mateix, amb un altre maniquí. l'Eyra va explicar-lis que era un mecanisme simple, quan t'acostaves a algun dels maniquis aquests feien un moviment programat. A l'inspeccionar més detingudament els maniquis es van adonar que tenien ungles reals i trosos de pells i cabells enganxats. Al costat dels maniquis, que semblava ser el lloc on la gent havia de fer cua, hi havia un cartell, amb el següent text:

"Aquesta llar de malsons et convida a entrar,

On l’ombra dansa i la llum es perd.

Segueix el foc de la passió si no ets un covard,

Segueix el color del mar si no pots parar de tremolar.

Però recorda, ho has de tenir ben clar

aquí els crits mai ressonen en va."

I, tot seguit, les portes es van obrir, donant lloc a un passadís fosc. Tots ells van llençar els seus conjurs i en Nkthu va il·luminar tots els objectes que tenien a l'abast, però al entrar la llum màgica es va apagar de seguida, deixant només el fanalet per acompanyar-los, mentre es tancava la porta d'entrada d'un cop.

La sala era un passadis de miralls que deformaven l'aspecte dels mercenaris de formes diferents a cada ocasió, cosa que podia semblar divertida als primers, que els feien més alts o amples, però de sobte es va tornar més tètric com més s'endinsaven, amb miralls que reflexaven sombres que no estaven darrere d'ells o els hi canviava les cares per calaveres. I, de sobte uns miralls van caure de la part superior deixant aïllats als aventurers. Per sort, l'Eyra va ser prou ràpida per situar-se amb la Llentia i quedar juntes a un passadís diferent.

Amb el grup separat cadascú va anar avançant pel laberint com va poder, en Nkthu guiat per la flama del seu fanalet, degut al seu vincle amb aquest element, va poder avançar pel camí correcte, anant bastant del xill. Per la seva banda, en Xel no va tenir tanta sort i es va perdre en la foscor, fins que va anar per un camí que no tocava i li van caure tot de màscares i disfresses, creant confusió i por en ell, qui va començar a sentir una por real a dins que havia retingut fins al moment.

Al centre del laberint, l'Eyra i la Llentia van trobar que hi havia algú, esperant per emboscar-los. Intel·ligentment van ser elles qui el van sorprendre, i el van reduir. Per a sorpresa de l'Eyra era en Dastan, un antic company de feina, un caçatressors, que els hi va explicar que tenia molta por i que feia temps que s'havia quedat atrapat al laberint, que tot allò era terrorífic i que anesin amb compte amb els morts, i a aquella sala també hi van arribar els altres dos companys, reunint al grup de nou.

Més endavant van trobar una altre sala amb cinc llànties de diferents colors: VERD, BLAU, GROC, VERMELL I NEGRE. Unes inscripcions a la paret deien:

“Només la llum del foc pur pot mostrar el camí. Tria amb saviesa, l’errada es pagarà cara.”

Després d'una estona van resoldre l'endevinalla, relacionant-ho amb el poema de l'entrada, i van saber que si engegaven la blava podrien sortir a l'exterior, si engegaven la vermella podien seguir endavant fins al final del passatge. El Dastan va marxar corrents per el camí blau i els mercenaris es van endinsar cap al següent passadís, el qual semblava tenir algunes trampes que la Eyra va desactivar fàcilment.

Els Ulls del Passat i la Fúria Final

A l'arribar a la sala final la Llentia va obrir la porta de cop abans que l'Eyra la pogues revisar, i un maniquí va despenjar-se del sostre donant un ensurt i quedant-se a dos centímetres de la seva cara. I en aquell moment l a Llentia va conèixer els ulls humans que algú havia enganxat a sobre del maniquí, eren d'un forner de La Vall del Lliri, d'on ella venia i que no quedava gaire lluny de la mansió. Un home que havia mort durant l'atac de l'escolopendra gegant de feia un parell d'anys, on ella havia perdut també a la seva família i altres coneguts.

De seguida es va afanyar a revisar els altres maniquis de la sala, el primer no el va reconèixer, però al seu costat, un petit maniquí que media poc més d'un metre la va deixar en shock, ja que tenia enganxat amb grapes part de la cara del seu fill Cigrus que havia mort feia temps i que ella creia enterrat al cementiri, així com part dels cabells o altres parts del cos. Totes les criatures, de sobte, es van activar, amb intenció clara d'atacar a la Llentia, qui encara estava en shock, mentre tots els companys es van preparar per lluitar.

El combat va ser limitador per alguns d'ells, ja que no semblaven tenir els punts dèbils que la Eyra aprofitava tant ni podien ser controlats pels encanteris de manipulació de'n Xel, el qual es va disposar a fer servir la seva katana (Ja que el seu pal va sortir volant quan va intentar atacar amb ell). Quan la Llentia va recobrar la compostura, va enfrontar-se als maniquis que l'envoltaven, però no va tenir cor per atacar al que tenia les parts del seu fill enganxades. Per la seva part, en Nkthu va fer-se valdre com a membre més veterà del grup i va començar a llençar encanteris de foc que van resultar ser molt efectius.

El combat es va allargar mentre els maniquis intentaven agafar als aventurers i ferir-los, fins que, en el moment just que un d'els enemics va caure derrotat després de molts impactes, tots els maniquís restants es van girar cap a la Llentia i la van atacar, deixant-la inconscient. Tot i que van fer servir un parell de pocions que havien adquirit i es va aixecar de nou, el que va passar després va acostar-la a la mort de nou: Una sola mole de maniquí s'havia format amb els trossos dels restants, fent una única criatura deformada amb pell, cabells, ungles i ulls barrejats amb la fusta i les extremitats dels maniquis. La criatura va donar un fort cop a terra que va impactar en tots els presents, deixant de nou a la Llentia inconscient i situada just a sota dels seus peus. Tot semblava perdut, però per sort els tres companys van seguir atacant sense treva al monstre mentre intentaven treure d'allà a la companya caiguda abans no fos massa tard i finalment el monstre va caure mort.

A la sala es va obrir un cofre on només hi havia la següent nota:

Oh, aventurers intrèpids!

Enhorabona per haver sobreviscut a la primera experiència immersiva de la meva Mansió del Terror! Sou els pioners testejadors d’una obra mestra de l’horror, una atracció única a tot Gorumor!

Tranquils, tot estava perfectament sota control (bé, més o menys… Però per a uns aventurers com vosaltres haurà estat un agradable passeig per un camp en primavera!). Cada racó, cada crit i cada criatura han estat dissenyats per fer-vos vibrar de por i emoció! Espero que hagueu gaudit del vostre viatge pels passadissos més esgarrifosos mai creats i que la vostra valentia sigui llegendària entre els vostres coneguts.

Ara, per favor, recomaneu-me a tothom! Parleu de la Mansió del Terror, però no reveleu tots els seus secrets, o bé els vostres amics no podran gaudir-la al màxim. Això sí, tingueu en compte que totes les idees, dissenys i estructures d’aquest passatge del terror estan protegits per drets de propietat intel·lectual. Qualsevol intent de reproduir aquesta experiència sense el meu consentiment serà perseguit segons les lleis de Gorumor (i pel meu advocat, el temible Gremloc Dobleclau).

Aquest passatge ha estat possible gràcies a la col·laboració amb la prestigiosa constructora Necromurs “Qui donen una segona utilitat als cossos abandonats”, liderada pel reconegut Pro (El Profanador Eureko, expert en experiències immersives i un emprenedor i visionari que veu negoci o altres només hi veuen tristor i dol). El meu agraïment més sincer a tot l’equip de Necromurs, que ha fet realitat aquest somni aterridor!

Moltes gràcies per participar i recordeu: en Miquel el Ratolí sempre té una sorpresa preparada!

Ens veiem a la pròxima!

M.R.

Tot seguit, la Llentia va explicar la situació i entre tots van calar foc a la casa, sabent que això podria voler dir no cobrar la recompensa.

Al tornar a Darum van voler buscar al Miquel, però només van trobar al seu advocat, Gremloc Dobleclau, qui els hi va dir que sabia que havien cremat la casa i que no els hi anaven a pagar, i que si feien mala fama d'ells els hi arribaria una demanda. Valorant que no seria en els tribunals on es resoldria això, els mercenaris del Lliri van acceptar el tracte de no parlar-ne més, no sense abans aconseguir la direcció del local que volia obrir en Miquel a Darum, on la Llentia va dir que faria guàrdia buscant la seva venjança.