Missió 104: Ecos del passat

Diari de missió del Lliri, entrada 104 - 4 d'abril de l'any 3 de l'Era dels Dracs -

Un dia tranquil a Darum

L'aventura d'avui ha començat com qualsevol aventura del Lliri. A la seu hi havia el Malachite de Constantinapoliàtnia fent les seves oracions a la capella de la seu mentre que la Sanniang Hu tenia la vista perduda mirant la plaça de Dàrum, quan, de cop i volta, una criatura humanoide de proporcions descomunals (uns 2 metres i mig) ha entrat a la seu i ha anat cap a la barra a preguntar qui manàva per allí.

El Goblin Boblin li ha indicat que "el que manava" no hi era, però que per demanar informació podia remetre's a la noia del fons, la Sanniang Hu. Ha aprofitat per demanar un barril de cervesa i un senglar i anar a veure a aquella noia de trets orientals. S'ha presentat i li ha comunicat que volia demanar feina, que volia col·laborar a la companyia del Lliri, a la qual cosa la Sanniang li ha respost que genial, que estigués atenta que aviat podia haver-hi alguna missió.

Al mateix temps ha arribat un humà, vestit amb una armadura de cuir i una espasa llarga que s'ha presentat com a Cornèlius i que ha manifestat també interès a participar de les missions del Lliri.

Han fet un cop d'ull al taulell i les uniques fulles que semblaven penjar-hi han sigut la de que tocàva netejar la plaça de Dàrum i la llista de la compra de la seu.

Mentre decidien si agafaven una de les dues missions, però, la noia colossal que s'acabava de veure una gerra gran de cervesa, ha començat a sentir que dins seu alguna cosa es movia i ha hagut d'anar al vàter d'urgència a manifestar els seus sentiments interiors.

Un reflexe que els crida

Acabada la feina, de la qual no tenim més detalls, la noia s'ha rentat les mans per descobrir, astorada, com al mirall del vàter la seva imatge es transformava i una noia apareixia a l'altre banda del mirall. La noia intentava comunicar-se amb qui pogués, estava amoinada, molt nerviosa, i ha començat a demanar ajut. La semi geganta ha comunicat aquesta estranya sensació a la resta del grup que han anat cap al vàter per descobrir que qui hi havia a l'altre banda del mirall era una noia, anomenada Montse Rat.

La noia que hi havia a l'altre banda del mirall els ha explicat que era la component d'un grup de mercenaris anomenats els "espases trencades" que havien anat a fer una missió al barri de Benialaga. Havien d'entrar a un temple d'Ella i recuperar una estàtua de la deesa. Però la cosa s'ha complicat. Després de baixar a un soterrani, el seu grup de mercenaris ha arribat a una habitació amb dues portes de pedra. Una era oberta, per on ells han entrat i l'altre tancada. Al mig de l'habitació hi havia una espècie de botó. La Montse Rat l'ha premut i la segona porta s'ha obert. Els seus companys l'han travessat, però quan ella ha deixat de prèmer el botó, les dues portes, tant la que han entrat i com la que han fet servir els seus companys, s'han tancat.

Això va passar ahir a la tarda i la Montse els explica que per molt que ha intentat obrir la porta no ha pogut. Que a més ha sentit crits i cops a l'altre banda i que tem el pitjor pels seus amics, i que, si us plau, l'alliberin d'aquella estança.

El Malachite ha vist que darrera la noia hi havia una porta de pedra il·luminada per un tènue raig de llum de lluna. A la porta es podia veure el dibuix d'una lluna amb les punxes apuntant cap a la dreta.

També li han retret a la noia que qui era aquell grup de mercenaris de poca pena anomenats "espases trencades" i que perquè no s'havia ajuntat a la companyia del lliri. La Montse li ha dit que si l'ajudaven a sortir, s'apuntaria a la companyia, però que ara necessitava el seu ajut.

La noia gegantina, que finalment s'ha identificat amb el nom de Tylse, ha preguntat si allò ho farien gratis. Davant la seva pregunta la Montse li ha dit que podia donar-li tot el que tenia, 50 monedes d'or.

Així que el grup decideix anar-se'n cap al barri de Benialaga per ajudar a la noia a sortir d'aquella habitació. La noia els reclama que s'afanyin, i que no la deixin sola, per la qual cosa li diuen al gòblin Boblin que li faci companyia. El pobre gòblin agafa el mirall com pot i el porta a la barra del bar per poder fer la seva feina al mateix temps que està pendent de la noia.

La sorpresa del barri de Benialaga.

El Malachite guia els seus companys per Darum i els porta al barri, ja que ell sap, aproximadament, on cau. Però en arribar-hi, la sorpresa és monumental. El lloc on el Malachite creia que hi havia el temple està destruït i ensorrat. I, a més, la cosa és que aquesta destrucció, clarament, no és recent. El forat que hi ha al barri sembla que fa temps que hi és. El Malachite fa memòria i recorda que és possible que hagi sentit alguna història sobre aquell esfondrament i que, la companyia del Lliri, potser hi va tenir alguna cosa a veure.

El que està clar és que allí hi falta una part important del barri i que si hi havia un temple, ara és tot ensorrat. Tenen el dubte de si potser hi ha un altre temple i aquest s'esvaeix en parlar amb una dona que passa per allí i que sembla que ve del mercat.

La dona els confirma el que el Malachite recorda. Que fa dos anys el barri es va esfondrar i que va quedar així de malmès, i des d'aleshores ningú s'ha preocupat de recuperar-lo, a l'hivern perquè fa fred, a l'estiu perquè fa calor, la cosa ha anat quedant pendent.

Els diu que l'únic temple que hi havia allí, dedicat a Ella, efectivament era emmig del que ara és l'esboranc. Que és ben difícil baixar fins allí, si ho volen anar a veure.

A la pregunta si algun equip de mercenaris s'hi ha presentat darrerament, la dona diu que no, que no ha vist ningú per allí excepte dos vailets que sempre juguen per les runes.

També li pregunten si fa dos anys va passar un grup de mercenaris i la dona els tracta una mica de ximples "com voleu que recordi si fa dos anys va passar algú per aquí"

El que sí que recorda és que l'explosió del barri va ser per aniquilar una plaga que hi havia al subsòl de la ciutat, no en té gaires més detalls, però sembla que va ser necessari actuar d'urgència per evitar un mal pitjor. Xifra els morts en uns 200 persones, "el normal a Dàrum en un dia qualsevol"

Investigant al temple

Baixar per l'esboranc sembla complicat, però un parell de vailets que estan jugant per allí, els diuen que per 5 dracs els poden acompanyar, que ells saben com arribar al temple. Després d'intentar regatejar amb en Nin i en Ton, (ni ho aconsegueixen ni ho podien aconseguir) accedeixen i els dos nois els acompanyen facilitant que no hagin de fer escalades ni altres ximpleries, fins a l'entrada (o el que queda de l'entrada) del temple. Allí amb prou feines hi ha un forat minúscul que els pot permètre entrar. L'equip fa una mirada ràpida i ja sembla evident que l'única que pot intentar-ho és la Sanniang, però que la Tylse difícilment entrarà per aquell forat tant petit.

Malgrat tot, i contra tot pronòstic, en Malachite, demostrant una estranya habilitat, també entra pel forat i tots dos comencen a investigar aquell petit forat fins arribar al que un dia va ser la nau central del temple.

Mentre la Sanniang i en Malachite son dins, la Tylse intenta moure les pedres per poder obrir un pas fins a l'interior del temple. En Cornèlius, pel seu compte, fa una mirada pels voltants i buscant, buscant, troba una estàtua d'Ella mig enterrada a la que ningú sembla haver fet cas. La desenterra una mica però decideix no moure-la d'allí.

Al mateix temps, dins del temple, molt ensorrat i amb dificultat, els altres dos personatges aconsegueixen trobar una porta que la Montse els havia narrat, darrera l'altar, entre dues estàtues ara caigudes i baixar per les escales de cargol que els porten, suposadament, a l'habitació on pot estar tancada la Montse.

La Sanniang comença a sospitar que el mirall, a més de connectar amb ells en la distància, també ho ha fet en el temps, que la comunicació de la noia era de fa dos anys i que quan arribin a l'habitació, només trobaran les restes de la Montse Rat.

Un espai buit

Però en acabar de baixar les escales i arribar a l'habitació es troben una altra sorpresa. D'entrada, la porta de la lluna, la que havien vist pel mirall, és oberta. Poden accedir perfectament a l'estança i allí no hi queda res de res. Si fa dos anys hi havia algú tancat, va sortir sense deixar rastre.

Primer mostren interès amb el botó que hi ha al mig de la sala. El Malachite posa el seu escut a la porta per evitar que aquesta pugui tancar-se i prepara la seva daga per bloquejar el botó. Finalment la Sanniang el prem i, per sorpresa seva, allí no passa res. Cap porta es tanca ni s'obre.

Després el Malachite s'acosta a la porta i s'adona que hi ha alguna cosa diferent al que ell havia vist al mirall fa una estona. Al mirall veia que al voltant de la porta hi havia 7 marcs buits, i ara, en aquests marcs, hi ha 7 tauletes de pedra amb diferents dibuixos de fases lunars.

El primer que els crida l'atenció és que no estan correctament ordenades. I el primer que intenten fer és ordenar les fases segons com creuen que ha de ser correcte. Però en treure la primera tauleta, la porta comença a tancar-se (i no ho fa del tot perquè el Malachite abans ha posat l'escut bloquejant l'acció.

Fan diverses proves movent i canviant les tauletes, però no aconsegueixen res. La porta va pressionant l'escut que comença a defallir fins que tornen a posar les tauletes com estaven a la posició inicial.

Mentre fan aquestes accions, noten uns cops al sostre i alguns fragments de sorreta cauen manifestant algun problema estructural al qual no fan gaire cas.

A fora continua la festa

Aquests cops i el moviment del sostre es deuen, possiblement, a que la Tylse, cansada de moure pedres, ha decidit començar a saltar, sense que quedi clara quina és la seva intenció, si fer més gran el forat i poder entrar o ensorrar-ho tot amb els nous companys a dins... No sembla que ni ella ho hagi pensat massa.

Mentre, el Cornelius investiga una mica pels voltants i descobreix una altra entrada. Aquesta està bloquejada igual que la primera, però li permet accedir a una vella estanteria d'on en pot recuperar un llibre. Un diari en molt mal estat, amb la tinta correguda i les pagines fetes miques. Allí pot descobrir una ilustació on apareix el dibuix de la porta de la lluna amb la inscripció "combinació" sense més explicacions.

D'un repàs del diari per sobre, n'extreu alguns fragments que diuen "El temple és la presó del monstre" "Guardeu-vos d'entrar-hi" "El Monstre hi és tancat". En Cornelius es queda especialment intrigat pel dibuix de les llunes quan, de sobte, arriba el gòblin Boblin, l'encarregat de la taberna del Lliri.

Els ve a dir que la dona del mirall cada cop es posa més nerviosa i que reclama el seu ajut, que cada cop sent sorolls més horrorosos a l'altre banda de la porta i que tem per la seva vida. La Tylse li diu que entri pel forat i que vagi a avisar els que hi ha a baix mentre ella decideix tornar a la seu a buscar el mirall. Arribar-hi no li costa gaire, agafar el mirall tampoc però té tanta mala fortuna d'entrebancar-se i esmicolar el mirall en centenars de fragments just abans que la Montse Rat li torni a demanar ajuda. Per sort, sembla que el mirall no ha perdut les aptituds màgiques de comunicació i recull un fragment d'aquest on pot veure, més petita, la imatge de la noia.

Retrobament

Després de parlar amb el gòblin Boblin, el Malachite i la Sanniang conclouen que no tenen més a fer a aquella sala i tornen a sortir. A fora el Cornèlius els mostra l'estàtua que ha trobat i la Sanniang queda meravellada i pensa que cal guardar-la perquè té un gran valor. Potser encara podran guanyar alguns dracs gràcies a aquella troballa. Al cap de poc arriba la Tylse portant el que queda del mirall i aconsegueixen recuperar la comunicació amb la Montse Rat.

És aleshores quan s'adonen que la porta tancada que té al darrera, no té les lloses de les llunes. Li pregunten si veu per alguna banda aquestes lloses i ella confirma que sí, que al terra hi ha diverses lloses amb fases lunars. Ella cada cop està més nerviosa perquè té la sensació que a fora tot s'està enfonsant i si no l'ajuden ràpid, quedarà soterrada, però els nostres herois creuen tenir la solució.

Li diuen a la Montse Rat que posi les lloses als marcs de la porta tal i com han vist quan han baixat a l'habitació, creient que la porta s'obrirà tal i com han investigat que funcionava.

Ella ho fa però... la porta no s'obre. Alguna cosa han fet malament.

I aleshores un dels nostres herois se n'adona. La lluna de la porta del mirall està orientada cap al cantó contrari per l'efecte mirall. La dreta és l'esquerra. La solució és dir-li a la Montse Rat que canviï els signes de cantó per, irònicament, posar-los ben posats.

Ella ho fa, la porta finalment s'obre i pot escapar de la presó sense més dificultat.

Han salvat la Montse Rat! O més ben dit, la van salvar fa dos anys!!!

De Montse a Monstre

I és en aquell moment que, per darrera seu apareix la Montse Rat. Els ve a donar les gràcies per haver-la ajudat a sortir d'aquella presó.

Encara amb un posat de no acabar d'entendre el que passa, la Montse es transforma en Monstre. La seva pell es torna gelationosa i translúcida, les seves mans es converteixen en urpes i els seus cabells en fils tentaculars.

"He hagut d'esperar-me dos anys a que m'alliberéssiu per assegurar-me que no trencava cap línia temporal abans que ho féssiu. Dos anys amagada esperant aquest moment i ara puc començar el meu regnat de destrucció. La meva tasca de destruir Dàrum amb els fongs subterranis es va veure frustrada per uns ineptes de la vostra companyia, pero ara pagareu tots pel que van fer i per assegurar que no em tornareu a aturar."

I tres monstres que fins aquell moment havien estat inertes inicien un atac contra els herois de la companyia del lliri.

La batalla és molt desigual. L'experiència del Malachite i la Sanniang té petits cops de mala sort, que contrasten amb la duresa dels atacs de la Plaga, l'individu que acompanya el Monstre. Els seus impactes semblen proferir dany i bloquejar el moviment del Malachite que se les veu i desitja per acabar amb ella.

En Cornelius comença malament i després d'un atac directe, amb els nervis i la suor a les mans l'únic que aconsegueix és que li caigui l'espasa.

I mentre tots noten com una àuria d'energia negativa els recorre el cos provinent del ceptre del Monstre i veuen com els sagnen ulls, orelles i orificis del cos amb un dolor insuportable.

La Tylse prova un atac en embestida que, malauradament, no aconsegueix el seu objectiu. Tot sembla perdut. Cada cop que el Monstre conjura energía negativa, els nostres herois senten com la vila se'ls escola per dins.

La Sanniang aconsegueix donar uns quants cops amb encert, el Malachite s'encarrega de guarir la Tylse i en Cornelius, que està a les acaballes i el Monstre, veient que pot ser derrotada, decideix escapar aprofitant l'embolic de la batalla.

Quan els nostres herois acaben amb els quatre esbirros, veuen que el Monstre marxa per darrere unes cases. La Tylse la persegueix per intentar una darrera escomesa, i tot i que arriba a repartir un parell de cops, el Monstre la destrossa amb la seva canalització d'energia negativa. Queda inconscient i si no traspassa és, possiblement, perquè el Monstre ha esgotat la seva capacitat de lluitar i prefereix fugir.

Final

La companyia se n'ha sortit pels pèls aquest cop. La seva confiança amb la noia que es reflexava al mirall ha sigut massa gran i no els ha passat factura per ben poc. Tornen cap a la seu amb l'estàtua d' Ella que han recuperat, i que segons la Sanniang té un gran valor, malgrat que Malachite proposava que el millor era destruir aquella imatge impía.

La sensació d'haver resolt l'enigma no compensa que ara hi ha un Monstre, en hores baixes, recorrent Dàrum i que en qualsevol moment pot tornar a atacar-los.