Làpida

Filla de la mort

Quan vaig arribar al món ho vaig fer sense plorar. Sense respirar. Sense vida. La meva mare, Najira, princesa tabaxi exiliada de Selvària, em va estrènyer contra el pit mentre les llevadores abaixaven el cap. El meu pare, Khaffir, qui més tard seria conegut com el Traïdor, no va saber què dir ni què fer.

Però la meva àvia sí. Zika, sacerdotessa de la Jungla, es va negar a acceptar la meva mort. Explica la llegenda que va seguir el meu esperit fins a les portes del regne d'Ella, la Caçadora Infal·lible, la Mort. Aquella que mai falla la seva presa. I allà, entre ombres i ullals, la meva àvia em va arrabassar de les seves urpes abans que Ella em pogués reclamar.

No sé si va ser un miracle. No sé si va ser un error. Només sé que vaig obrir els ulls. I des d'aquell instant vaig sentir que una part de mi s'havia quedat a l'altra banda.

Els apartats

Jo vaig ser la darrera d'una gatada de set. Donzella, la presumida. Rebuig, l'esquifit. Misifuet, el golafre. Fama, l'artista. Soldat, el valent. Silvestre, l'assalvatjat. I jo, la Funesta. Tot i que ningú no em deia així encara.

Dels set, el Rebuig era qui menys encaixava. Havia nascut dèbil. Petit. Malaltís. El nostre pare mai va ocultar la decepció que li provocava. Quan mirava al Soldat, hi veia força. Quan mirava a la Donzella, hi veia elegància. Quan mirava a la Fama, hi veia talent. Quan mirava Rebuig… Sovint no hi veia res.

Els nens són cruels quan aprenen dels adults. Alguns dels meus germans van acabar tractant-lo com una càrrega. Com algú destinat a quedar enrere. Jo l'entenia. No perquè fos dèbil, sinó perquè també era diferent. Ell era el gatet que ningú esperava que sobrevisqués. Jo era la nena que ja havia mort una vegada. Entre marginats no calen gaires explicacions. Ens vam trobar sols en moltes ocasions i vam decidir estar sols plegats.

Entre tombes i xiprers

Vam créixer a Benilaga de Baix, un dels barris perifèrics de Darum. Entre els refugiats fèlids supervivents d'una guerra que semblava no acabar mai. Encara era només un cadell quan vaig començar a escoltar les veus per primera vegada. Al principi pensava que tothom les sentia. Murmuris darrere les parets, paraules que arribaven quan no hi havia ningú. Consells, mentides o advertències.

Aviat ho vaig entendre. Eren els morts qui em parlaven. De vegades m'ajudaven, d'altres s'entretenien confonent-me. Vaig aprendre ben aviat que els difunts són tan imperfectes com els vius. Només una mica més estàtics. Ancorats a allò que no han sabut deixar enrere.

Quan intentava explicar el que sentia, la majoria de gent em mirava amb recel. Alguns pensaven que mentia. Altres que estava maleïda. Però el Rebuig mai em va jutjar. Potser perquè ell també sabia què era ser observat com si hi hagués alguna cosa defectuosa dins teu.

Molts adults em trobaven inquietant. La veritat és que jo els trobava a ells molt més inquietants. Els morts almenys no fingien ser res que no eren.

Mentre els altres nens corrien pels carrers i les teulades, jo gaudia de passar el temps entre mausoleus i passejos de xipres. M'agradava llegir els noms gravats a les tombes, imaginar qui podien havien estat aquelles persones i conversar amb els qui encara volien explicar les seves històries.

De vegades, el Rebuig m'acompanyava. No perquè li agradessin especialment els cementiris, sinó perquè allà ningú no es reia d'ell. Ens asseiem entre les tombes i jo li explicava les històries que escoltava dels esperits mentre ell fingia que no s'espantava. A vegades parlàvem durant hores. Era curiós, la majoria de la gent considerava aquells llocs tristos o terrorífics. Per a nosaltres eren dels pocs llocs on ens sentiem segurs.

Tot canvia

Ara farà poc més d’any i mig del dia on tot va canviar. El dia en què la meva família es va trencar per sempre i la meva vida mai tornaria a ser igual.

El meu germà Soldat va arribar a casa amb una ampolla estranya. Encara recordo la seva expressió. Orgullosa, curiosa, innocent. No tenia ni idea de què portava entre les potes, però el pare li havia dit que li portés al Rebuig.

Quan l'ampolla va ser destapada va esclatar en mil llampecs. La mare va resultar ferida i el Rebuig va morir a l’acte. No vaig plorar només per la seva mort. Vaig plorar per la injustícia. Perquè ell havia passat tota la vida sent aquell a qui ningú valorava. El fill que el pare menyspreava. El germà que molts consideraven massa feble. I, tot i així, ell era qui tenia més bondat de tots nosaltres. Mai va tornar la crueltat que rebia, mai va respondre amb odi. Només intentava trobar un lloc on encaixar.

Les veus el van portar fins a mi abans que enterréssim el cos. Ell tenia por. Jo també. Em va preguntar si creia que algú el trobaria a faltar. La resposta era evident “Jo sí”. Jo el trobaria a faltar més del que mai vaig saber explicar-li. No vaig perdre només un germà, vaig perdre l'única persona que comprenia què significava sentir-se diferent.

Exili

La mare va sobreviure. El seu cos va sanar, però la seva ment no. Alguna cosa dintre seu es va trencar per sempre. Poc després, la nostra "tieta" Ithil i el "tiet" Mestre Lynn ens van portar a tots Portblanc, on la mare va ingressar al Sanatori de la Mà Blanca on encara hi resta. No he deixat de visitar-la. Encara que cada vegada em reconegui una mica menys.

Aquella tragèdia només va ser l'inici. Aquell mateix any, el meu pare va mostrar al món la seva veritable naturalesa. Khaffir el Traïdor va assassinar el meu avi Tikum, el Gran Gat, líder de la tribu i pare de la meva mare. Va usurpar el seu títol i va governar amb mà de ferro.

Va condemnar el nostre poble i molts dels fèlids supervivents de l'exili van morir a causa de la seva cobdícia i crueltat. Quan la gent parla del Traïdor, jo escolto i no els corregeixo quan l'insulten. No els recordo que era el meu pare. Algunes vergonyes no necessiten defensa.

Finalment, alguns membres de la Companyia del Lliri li van plantar cara. El van derrotar i li van donar mort alliberant així els pocs supervivents del seu regnat. La meva tieta Mishka, germana de la mare, es va alçar com la nova Gran Gata. Per primera vegada en molt temps, la tribu va poder tornar a respirar.

De nou a Darum

Quan tot va haver passat, vaig tornar a Darum, buscant el meu propi camí. Em sentia més còmoda entre tombes que entre persones. Potser per això vaig acabar treballant amb Anatoli Mortualla, l'enterramorts de Benilaga. Ell excavava fosses i jo preparava els cossos. Ell col·locava làpides i jo escoltava les últimes paraules dels qui ja no tenien boca.

Durant aquell temps vaig aprendre els rituals funeraris de desenes de pobles. Vaig rentar els morts, vaig acomiadar els oblidats, vaig posar nom als qui ningú reclamava i vaig descobrir una veritat important: “Tothom acaba allà mateix.” Reis, captaires, herois, traïdors. Tots es converteixen en records.

A vegades, quan el cementiri quedava en silenci, encara sentía la veu del Rebuig entre els xiprers. Ell havia passat la seva curta vida intentant demostrar que mereixia existir i mai havia pogut demostrar la seva valía. Aquell sentiment d’inferioritat encara impregnava el lloc on descansava el seu cos, que restava allí inert igual que els nobles, els guerrers i els grans senyors.

Llavors el vaig veure per primera vegada des d’aquell fatídic dia. Va aparèixer entre les meves llàgrimes, els seus ossos i el xiuxieigos del vent. Entre crits de desesperació i amb el rostre desfigurat per la por que encara el posseía. Des de llavors m’acompanya sempre i jo no l’abandonaré. Ell mereixia més, ell mereixia ser reconegut.

Avui

Ara ja tinc set anys i per als tabaxi, això significa que ja sóc adulta i ha arribat el moment d'escriure la meva pròpia llegenda. No per convertir-me en una heroïna, ni en una gran sacerdotessa. Només vull descobrir una cosa: quan la meva àvia em va arrabassar de les urpes d'Ella, “què vaig deixar enrere?” I si algun dia la Mort torna per reclamar el que és seu… seré jo qui la miri als ulls.

Però abans d'això, hi ha una promesa que encara haig de complir. Una promesa que mai no vaig arribar a pronunciar. Aconseguiré que el Rebuig rebi el reconeixement que mereixia, aconseguiré que el seu esperit abandoni aquest sentiment de desesperança que el lliga a la terra i aconseguiré que per fi, pugui descansar tranquil.

Que entengui que no estava sol. Que mai no ho va estar. Que, en una família que sovint el va considerar un error, jo el vaig considerar el més vàlid de tots. I ara tots ho entendran.