Missió 113: Ulls al Mar

Nous membres

La seu del Lliri era en calma. La majoria dels membres ja se n’havien anat a fer encàrrecs, però el matí encara era jove. En Grhost seia, solitari, en una taula, mentre llegia per passar l’estona. De tant en tant, escridassava en Boblin, que s’hi apropava sense avisar. En Bram també hi era, descansant, a un parell de taules d’en Grhost.

Quan, de cop, algú va trucar a la porta. En obrir-la, el grup es va trobar amb en Pep, que tenia unes pintes deplorables i pudents. En Grhost no va trigar a indicar-li on eren els lavabos perquè el pobre es pogués rentar. I, mentre en Pep es netejava, una presència fosca es va apropar a la seu.

Les finestres van començar a obrir-se i un vent fort i udolant es va començar a fer present. Abans que ningú pogués fer res, la porta es va obrir lentament…

Darrere hi va aparèixer una figura que, per uns segons, va semblar que la mateixa Ella havia baixat a Darum. Però, per sort de la companyia, allò que acabava d’arribar no era una deessa enfurismada, sinó una fèlida, una fèlida negra i mudada amb una túnica, que parlava sola, com si algú l’acompanyés.

Va resultar que aquella terrorífica noia no era altra que la Làpida, una de les filles d’aquell que ara alguns membres de la companyia anomenen Kaffhir, el Traïdor.

Mentre en Pep just acabava de netejar-se i el petit grup començava a parlar i a conèixer-se, la porta es va tornar a obrir.

Però aquest cop, una puntada de peu en va ser el motiu. La porta va xocar contra els seus límits mentre per l’entrada apareixia una figura amb barret (alguns diuen que es va escoltar una guitarra espanyola quan tot això va passar).

Aquella figura no va trigar a revelar-se com en Soldat, un altre fill d’en Kaffhir i germà de la Làpida, el qual va demanar, juntament amb la resta de nouvinguts, un lloc a la companyia del Lliri. Cadascun tenia els seus motius. Els dos membres van acceptar-los, però, com de costum, els van posar la condició de sempre: fer una missió de prova per veure si mereixien la xapa del Lliri.

El Naufragi

Però, mentre el grup buscava algun encàrrec, alguna cosa va cridar l’atenció de la Làpida. Ella va sortir i, davant de l’estàtua de la deessa Ella, va tenir una visió. Ella se li va aparèixer i la va escollir com a «adalid», algú encarregat de donar descans a aquelles ànimes que no deixen Mirathil.

Però la recerca d’un encàrrec va ser interrompuda ben d’hora, ja que una semiorca mercenària autònoma va entrar corrent. Va explicar al grup que feia setmanes que no trobava el seu germà i que, al barri on vivia, ja havien desaparegut altres persones. El grup es va posar mans a l’obra, però, abans de poder començar a investigar, van visitar la tenda dels germans DM, cosa que va despertar sentiments en la Làpida i en Soldat.

Després de gairebé ser arrestats, el grup es va dividir per trobar informació, i la van trobar. Va resultar que tots els desapareguts havien parlat amb un mariner que es passejava per la platja, un mariner que en Grhost havia conegut breument i que es deia Oriol. El grup el va localitzar i, encara que semblava una mica boig, van decidir que els expliqués què havia passat.

El mariner va revelar que ell mateix havia portat els desapareguts al naufragi del seu vaixell, a petició dels civils, que necessitaven diners per poder sobreviure. El grup va decidir robar una petita embarcació i, enmig d’una gran tempesta, es van dirigir cap al naufragi.

Un cop al vaixell, el grup va trobar tota la tripulació morta, com si s’haguessin matat entre ells. Mentre alguns investigaven, en Grhost i en Pep van acorralar l’Oriol i el van començar a interrogar. Van descobrir que algú molt dolent era la causa de tot allò. L’Oriol havia portat aquelles persones innocents a una trampa: una criatura l’havia «domesticat» perquè seguís les seves ordres. I el grup, arriscant-se, va decidir baixar a l’últim nivell de l’embarcació.

Un Pacte

Mentre baixaven, van descobrir molts cadàvers, entre ells, els dels desapareguts. I, al final de tot, en una part enfonsada, van trobar el culpable de tot aquell horror: un aboleth de nom Omnirin, una cria malferida pels caçadors que, temps enrere, havien portat aquell vaixell.

La criatura va convèncer el grup perquè l’alliberessin, ja que havia estat capturada i empresonada i només havia devorat i manipulat aquelles persones per sobreviure. Van dialogar i, amb la promesa de no tornar mai a les costes de Darum, el grup va decidir alliberar la criatura, destruint una part del casc. L’aboleth va escapar.

Els nostres protagonistes van abandonar el vaixell, no sense haver agafat abans algunes coses dels desapareguts per portar-les a les seves famílies, i van abandonar el boig de l’Oriol.

Mentre el grup s’allunyava, aquell naufragi va ser destrossat per l’Omnirin, que poc després va desaparèixer.

Però, qui sap si ho va fer per sempre?...