Carcant Catúfol

En Carcant és una excepció. Una raresa. El seu pare (Josep Maria) era un llenyataire humà i la seva mare (Krakaruna) una guerrera orc que va caure malferida en combat. En Josep Maria la va trobar inconscient a la vora del riu i va decidir dur-la fins a la seva cabana al mig del bosc on va curar-la (amb els pocs mitjans de què disposava) i va alimentar-la fins que va tornar a ser la ferotge guerrera que tant de dolor havia infligit.

I va passar allò que només passa a les històries fantàstiques. Ambdós es van enamorar i tot i que en Josep Maria mai va creure que allò pogués durar gaire, va llançar-se sense complexos a una vida de parella amb la Krakaruna.

I el resultat del seu amor va ser en Carcant. I si bé el més esperable és que la Krakaruna l’abandonés i el deixés sol al bosc amb el seu pare llenyataire, va passar tot el contrari. Del seu amor va néixer més amor.

En Carcant va créixer en una llar estable, envoltat de tot l’amor que dos pares, que no en tenien ni punyetera idea ni de fer de pares, ni de ser amorosos, ni de criar un fill, li van poder donar. Va aprendre del seu pare els noms dels arbres i com s’havia d’agafar una destral. I de sa mare, a reconèixer els enemics i com s’havia de fer servir una destral.

La seva infància va ser plàcida i sense incidents. Ho sé. No pot sortir un bon personatge de rol amb aquests antecedents, però, què coi, siguem valents i atrevim-nos a descobrir la possibilitat que les coses vagin bé, inexplicablement.

El pobre Carcant va anar a l’escola del poble de Llirimunt. Bé, hi va anar tant com va poder. Els seus pares vivien a una distància prudencial del poble per evitar problemes i en Carcant havia de recórrer el camí fins a Llirimunt sempre que no estigués nevat o plogués a bots i barrals.

Però tot va canviar quan en Carcant amb prou feines tenia nou anys. Un dia calorós d’estiu va arribar a la ciutat un individu misteriós. Un home que, clarament amagava les seves intencions dins un carro estirat per un cavall. No va ser una arribada sigil·losa, ans al contrari, l’home va anunciar la seva presència a tots els vilatans i els va citar a la plaça de la vila per explicar-los quelcom molt important.

Sí, amics, aquell home era un titellaire, i el que va fer a la plaça de la vila de Llirimunt va ser el desencadenant que en Carcant volgués dedicar-se a fer el mateix ofici. Al pobre Carcant els seus pares mai li havien explicat cap conte (A veure eren un llenyataire i una guerrera, per molt que volguessin donar-li el millor al seu fill tenien certes limitacions) i en la retòrica i màgia de les seves paraules, en Carcant va descobrir la seva veritable passió. Fer de titellaire.

En Miquel Andreu va visitar els pares d’en Carcant, que van estar encantats que el seu fill tingués tal motivació (us ho he dit, és una història singular i sense precedents) i van accedir al fet que, a partir d’aquell moment, el seu fill anés recorrent les viles i pobles aprenent l’ofici de titellaire.

La seva mare li va dir abans de marxar “Nen, la destral sempre a punt, pel que pugui ser” i el seu pare, que no va voler ser menys li va donar un consell magistral: “Nen, la destral sempre a punt”. No cal dir que ambdós li van regalar la seva primera destral, que va prendre per nom “el comptable”

Així, en Carcant va marxar amb en Miquel Andreu a recórrer pobles i ciutats explicant històries. Tot el que en Carcant sap ho va aprendre en aquell temps. A modelar figures amb fang, paper i cuir, a pintar-les i a fer-les moure com si fossin persones reals. Va aprendre a manipular titelles i marionetes i algun autòmat. Es va aficionar a intentar recrear persones que coneixia en petits personatges que després podien explicar històries.

També va aprendre (o ho va intentar) a caure bé. Ell era un mig-orc i, per tant, el públic, només en veure’l, ja el prejutjava. Però en Carcant va aprendre a comportar-se, a vestir-se i fins i tot, a maquillar-se, per afavorir que la gent l’acceptés abans de conèixer-lo.

I va aprendre molt d'en Miquel Andreu. “Busca sempre una gran història, i aconseguiràs que la gent sigui feliç d’escoltar-la”

El temps va passar i va arribar un fatídic dia. Perquè per molt positiva que sigui aquesta història, hem de buscar un punt d’inflicció per tal que en Carcant se separi d'en Miquel Andreu. I aquest va ser… La loteria.

Al Miquel Andreu, digues per fortuna o digues per ves a saber què, li va tocar la loteria. Però no una qualsevol. Li va tocar una loteria de les que fa feredat. I va decidir retirar-se i viure la vida sense preocupacions al costat del seu deixeble.

Però en Carcant no era feliç. El merescut descans d'en Miquel Andreu li provocava una sensació de pànic i buidor. Quin sentit tenia la seva vida?

Així que va parlar amb en Miquel Andreu i li va dir que volia anar a descobrir món i a recopilar històries. I en Miquel Andreu es va sentir molt feliç de saber que el seu aprenentatge havia colpit tant a en Carcant i que aquest volia continuar amb la seva feina que li va oferir tot el que va poder.

Però en Carcant volia començar de nou. Per això només li va demanar un carro amb unes cortines i prou espai per poder fer un espectacle i una mica de material per crear un grapat de titelles amb qui interpretar les històries.

I ja tenim en el nostre personatge, creuant camins, tot estirant el carro ple de titelles, buscant històries per explicar. Fins que va arribar a una curiosa taverna a la ciutat de Darum on va veure un cartell que deia:

“Estem reclutant”

En Carcant va participar en 10 misions durant el temps que va estar a la companyia.

Al llarg de la seva estada a la companyia del Lliri, en Carcant va viure aventures de tota mena. De les que fan omplir el cor de joia i de les que fan petar les dents de por. I si alguna cosa va sembrar a la companyia va ser la màgia dels seus titelles animant, reconfortant, donant valor i força a la companyia en les hores més fosques i ens els combats més tèrbols. Ningú que hagi compartit equip amb en Carcant podrà dir mai que el va deixar enrere, li va negar l'ajuda o no li va donar tota la seva empenta per aconseguir realitzar les missions de la companyia.

A la seva primera aventura ja vam saber que en Carcant no era un prodigi amb quant a intel·ligència, però, tots reconeixem que era, ben segur, perquè quan van repartir el cor, se'n va quedar tant com va poder i després no li va cabre gaire cervell.

Malgrat tot, en aquella primera jornada a la companyia del lliri, va formar part de l'únic equip que va resoldre l'enigma que tenia al davant. Va ser una entrada per la porta gran d'aquest curiós heroi a la companyia.

Era enamoradís, encara que mai va ser correspost per cap donzella a les que va declarar el seu amor. Malgrat tot, també ha ballat amb monstres fent-los creure que havia caigut en les seves xarxes de conquesta.

Ha caigut i s'ha tornat a aixecar. Ha perdut tots els seus titelles i els ha construït de nou. Des de la popular figura de l'Arzark al titella de'n Rylo, els personatges han pres vida en les històries que Carcant explicava tots els dimecres a la plaça de Darum.

Però també va trobar la fe. En una aventura dolorosa i fosca, va descobrir la màgia i la paraula d'Artíssia. Va quedar tan impressionat de la seva veritat que va decidir dedicar una part de la seva vida a formar part del seu seguici. Va jurar-li lleialtat i ha sigut un dels seus seguidors més ferms.

Va participar en les famoses olimpíades d'hivern, on tot i que va arribar tard, va realitzar grans proeses que facilitaren una victòria clara i, perquè no dir-ho, descansada del seu equip. Viatjà pel ducat de Darum ajudant als éssers més indefensos i posant per davant sempre una bona negociació abans que un bon cop de destral.

Però tot es va començar a complicar quan va entrar en contacte amb Askatel. Aquest dimoni sense escrúpols que pretén tenir a la companyia lligada amb un fil a les seves ordres, va capgirar la vida d'en Carcant. Amb enganys i males arts, va estar a punt de morir dalt d'un vaixell on van perdre la vida tres dels seus companys. Aquell dia es va jurar que faria el que fos per derrotar Askatel. I, sobretot, sobretot, mai acceptaria un tracte d'aquell monstre infernal.

En Carcant es devia a la companyia abans que a si mateix. Abans que els seus amors, els seus amics. I va morir com va viure. Amb honor, amistat i confiança amb els seus companys.

Va morir als 22 anys.

De les seves despulles, Khaffir, el gat negre en va prendre el titella d'Arzark i Ithil va Alderthil el corn de cacera i la capa d'Artíssia.

El que va quedar de la seva destral, "El contable" reposa al costat del cos sense vida de Carcant Catúfol.

Amb la seva mort, només un membre de la companyia sap on està amagada la destral de la Ràbia de Sang.

Les seves darreres paraules van ser "Un titellaire busca grans històries per explicar. Avui em toca entrar formar part de la història"