Missió 47: El Monstre de la dra. Mordheim

El Monstre de Mordenheim

Diari de missió del Lliri, entrada 47 - 25 d'octubre de l'any 1 de l'Era dels Dracs - Ciutat de Darum, Gorumor.

Participants de la missió:

• Scarlet O’reilly, la caçareompenses infalible.
• Ithil va Alderthil, la caçadora salvatge.
• Rylo, el magus de la sotafoscor
• Arzark, la flor blanca de Portblanc
• Oleg Popov, el mur de Dírian

Jocs a la Taverna

A la seu del Lliri, la Ithil plorava la recent mort de la Fosca, la seva fidel bèstia trèmola i l’Arzark intentava animar-la. Per un altre costat el Rylo s’ho mirava amb timidesa, com si volgués mencionar alguna cosa que no s’atrevís a dir en veu alta. Poc a poc l’ambient era cada cop més pesat. A fora els núvols enfosquien el cel, la temperatura baixava i la pluja colpejava les finestres…

La tensió es podia tallar amb un ganivet i es per això que l’Oleg, fidel servidor de Dírian el déu de la festa i l’alegria, va treure de la seva bossa un licor especial i va proposar un ritual de la seva fe: Jocs de Beure!

Mentre els secrets s’explicaven, els glops corrien i l’ampolla es buidava, els somrirues començaven a aflorar als rostres dels mercenaris. Quan tots els jocs van ser completats tots van presenciar una cosa meravellosa: del no res semblava haver aparegut allí un extrany gat de colors vius i ales de papallona! L’Oleg el va identificar de seguida: es tractava de Tov d’Escuma, un emisari sagrat del seu déu! L’extrany animal es va ajeure sobre el gran escut del paladí va orinar-hi a sobre i amb un esclat de llum… va desaparèixer!

Cap d’ells va tenir clar si el que acabaven de presenciar havia passat de debò o era una al·lucinació col·lectiva fruit de l’embriagament, però de sobte res d’això va importar per què un cop més, mig ofegats pel rebombori dels trons i la forta pluja, s’escoltaren els desesperats cops d’algú picant a la porta de la seu.

Una nova missió havia arribat!

Lladres de cadàvers

L’Anatoli Mortualla, l’enterramorts del cementiri els explicà que portava ja unes setmanes escoltant sorolls esgarrifosos a les nits i que al matí es trobava tombes obertes i li faltaven cadàvers. Ell estava convençut que els sorolls eren de zombis i per això es tancava a la seva caseta mort de por, però no es podia permetre seguir perdent mes cossos!

Els mercenaris van decidir ajudar-lo a investigar què passava i a enfrontar aquells no-morts si era necessari.

Quan van arribar al cementiri van investigar la zona i van decidir tancar-se a la caseta de l’enterramorts per esperar a veure que passava. Al cap d’una estona, quan ja era ben fosc, van començar a escoltar sorolls de peus que s’arrossegaven i veus que deien “Cerveeeeeeells!” pero també que aquestes es discutien entre elles sobre el to que utilitzaven per cridar-ho. Allò no eren zombis… eren vulgars lladres de cadàvers!

Els nostres herois s’enfrontaren en combat als lladres de cadàvers i quan només en quedava un d’enpeus i aquest es disposava a fugir… un gran llampec va il·luminar el cel i per un instant la Scarlet li va reconèixer el rostre. Era Jackie la Torta, una dels esbirros del Ben Bec d’Argent, l’assassí de la seva germana!

La Scarlet va arrencar a córrer darrera la Jackie fins a atrapa-la per a interrogar-la. Va revelar-los que el Ben tramava alguna cosa, que havia encarregat la construcció d’una arma i que per a aquest fi ella i els altres esbirros tenien la feina de robar cadàvers i entregar-los a la mansió de la Doctora Mordenhein. Per a què? D’això no en tenia ni idea.

La mansió Mordenhein

Els mercenaris van ser guiats per Jackie la Torta a través del Barri ocult fins a l’entrada secreta de la mansió Mordenhein, on els lladres deixaven els cadàvers. Els herois utlitzaren aquesta mateixa entrada per a adentrar-se a la mansió a través d’un montacàrregues propulsat per algún tipus d’energia que no havien vist mai abans. Quan ven ser dins la mansió van separar-se per a investigar.

Alguns van descobrir el despatx secret de la doctora ple de mostres i anotacions d’experiments aberrants i antinaturals. Allí també trobaren el seu diari on, entre moltes anotacions incongruents, van poder llegir que el seu gran desig de tota la vida havia estat ser mare i que ja que els déus no s’ho havien permès… Ho aconseguiria mitjançant la seva ciència.

Semblava que aquest fill que volia crear era justament l’arma que el Ben Bec d’Argent havia encarregat!

És viu!

Aquells que no havien anat al despatx es trobaren davant la porta del laboratori de la doctora, des d'on ella cridava instruccions al Igor, el seu ajudant i li deia que es preparés per al moment just en que l’espurna de la vida fes aixecar al seu fill.

Just quan un gran tro va ressonar sobre la mansió i un llampec va fer iluminar el cel de nou, els herois van obrir la porta d’una puntada de peu i van veure com el raig que havia caigut carregava d’energia tots els extranys aparells que hi havia al laboratori fent brillar amb força unes cordes negres que conectaven aquells aparells amb un llit de ferro monstruós on jeia lligat un monstre enorme fet de trossos dels cadàvers robats.

“Aixeca’t fill meu!” Cridava la doctora alhora que els mercenaris desenvainaven les armes. El combat va ser ferotge. La doctora disparava boles d’energia i tallava amb els seus bisturís a tots els que se li acostaven i l’Igor els llençava vials que explotaven o creaven efectes del tot inusuals. I el monstre, entre crits de terror i enormes salts, colpejava amb ferocitat i força inhumana. La Scarlet i la Ithil disparaven les seves fletxes, l’Oleg intentava cobrir els seus companys amb el seu gran escut i l’Arzark i el Rylo lluitaven amb espasa i magia, un valent-se de la fe i l’altre del seu llibre de conjurs. Després d’intercanviar forces cops i que part del laboratori quedés destruït, la Doctora va caure derrotada però els extranys aparells començaven a sobrecarregar-se amb aquella misteriosa energia ara descontrolada.

La cosa començava a sortir-se de mare i semblava que en qualsevol moment tot explotaria i amb el seu últim alè la doctora deia que l’explosió podia destruir tot Darum. Els herois, que s’havien adonat que el cos del monstre absorbia fàcilment aquella extranya energia, van intentar retenir-lo aprop de la maquinaria per a que no explotés alhora que convencien al Igor de que ho intentés apagar tot.

El monstre cridava de por i dolor, ell no entenia res del que estava passant i l’Igor tocava totes les palanques i botons apresuradament. Semblava que s’en sortiria, podria controlar l’explosió… pero més valia que sortissin corrents d’allí!

Quan el sol ja començava a sortir van arrencar a córrer i van abandonar a tota pressa la mansió. Van recórrer a corre cuita els carrers dels Tres Turons just a temps per sentir i veure com una gran explosió feia saltar pels aires la Mansió Mordenhein i un gran raig violeta sortia disparat d’allí creuant el cel i esquinçant els núvols i la propia realitat. Un gran forat negre va començar a sorgir tapant el sol i tota la llum del cel…

La Llarga Nit havia començat!