Nia

PRESENTACIÓ

Cal llegir aquest escrit com la intro d’una pel•lícula d'adolescents/coming of age dels 2000. Véase referencia: https://youtu.be/SEKzcIOwcgc?si=t8CoYJg1RnOMWs66 

____________________________________________________________________________________________________________________________________________

Cada día és insípidament el mateix, però bah. Si no em desperta l’alè fètid d’en Xiu ho fan els imbècils d’en Narcís i Llúpol entre crits de guerra o un projectil desviat. 

• Petúnia, a esmorzar! Va noia que ets l'última.

Amago el cap entre els coixins i grunyo. En Xiu se m’acosta a llepar-me les lleganyes.

• Agh quin fàstic Xiu! Para!! Ja ho faig jo hòstia (s’arrauleix entre el coixí i el meu cap i demana moxaines). Ai si senyoret, què vols, que et rasqui? (S’estira i cruixeixen totes les articulacions). Hòstia, què tens tu, 300 anys?

Surto arrossegant-me de sota els llençols. Intento posar els peus en algun oasis sense roba del terra i vaig obrint els ulls. El sol comença a acariciar les estanteries plenes de troballes: ossets, pedres, minerals, molses, branques… a l’altre costat, entre pols i accessoris, romanen els lloms dels diaris que he anat omplint. A les parets, dibuixos i dibuixos amb i sense sentit s’entrellacen en una gran història o en un no res.

• Bon dia cosetes. (Acarono les taxidèrmies d’ocellets i ratolins), bon dia Xiu, bon dia ombra, espera no et moguis. 

Agafo el diari actual de l’escriptori i un carbonet i començo a esboçar la figura translúcida i tota fosca que espera al racó de l'habitació.

• Petúnia… (la porta s’obre de bat a bat i la figura desapareix) t’he demanat siusplau que…

• Noooooo Emeric sempre igual!!!!

• Ostres filla ho sento molt…

• Joder… (em frego els ulls i recolzo la cara entre les mans)

• Ho sento de debò, baixa siusplau a esmorzar que es farà tard. 

• Ja va… (mentres el pare marxa). I t'he dit que no em dic Petúnia!

Em passo els següents minuts intentant recuperar la línia d'ulls que duia ahir, amb els estels sota l'ull, la Luna em va dir que feien brillar el verd i violeta dels iris. Em despentino els cabells i els recullo malament en una gran cua. Em passo els dits per les pestanyes per tacar les parpelles i accentuo el blanc grisós de la pell. Em poso el primer que trobo i baixo trotant mentres em calço les botes descordades i recullo els anells del terra. 

• Eh, mireu qui s’ha dignat a sortir de la cova, un aplaudiment va! 

En Lliri és només un any més gran que jo (16), mitjarol i enemic declarat, sempre troba com treure’m de polleguera.

• Tu calla napbuf no tinc temps per les teves merdes. (Li etzibo)

• Si baixes a aquesta hora… (xiuxiueja entre dents l’Orquídea)

L’Orquídea ja en té 19. És bastant reservada, però a vegades les deixa anar. Mai se si és de naturalesa tímida o si això de ser diferent li pesa més que a d'altres a una semi-orca.

• Va, l'important és que ja és aquí. Bé, Rosa, estàs preparada per la prova?

L’Aurèlia, bé, la mare, sempre tan serena. És maternal, sí, però lo seu és més la responsabilitat. La dolçor l'és l’Emeric, vull dir el pare. Entre els dos sostenen el negoci familiar, una reputació benestant, i aquesta tribu d’inadaptats (em diuen que no puc dir abandonats). La Rosa és la més gran (21), la nineta dels ulls de la mare, semi-elfa com ella sola, estudia per començar a treballar amb els pares.

• Tinc bones sensacions, la veritat. Nia, tens alguna idea de la meva sort?

• Hm? Ah si, no passis pel carrer prim, et caurà un armari al cap.

• (...) En serio?

• És broma! Jope. No… no recordo què he somiat avui, hauràs de creure en tu. A més ja t’he dit que no sóc adivina.

La resta de la taula estan mig adormits, mig distrets. Jo crec que s’enteren més del que pensen els adults. La Violeta (11) i la Margarida (10), parlen dels drames de l'escola. En Narcís i en Llúpol (9) arreglen les ballestes rudimentàries que van fer ahir. La Lis (8) dibuixa. En Gessamí i la Tulipa (7 i 6) repassen els exercicis que els han posat els tutors. La Camèlia (5) s'ho mira tot amb curiositat, la veritat és que és moníssima. Tots els petits s’assemblen una mica més entre ells, menys la Tulipa (nana) i la Camèlia (semi-elfa), potser.

La resta del matí passa sense incidències. Surto tard. M'entretinc entre els carrerons de Vila Vella i el mercat (ups). Pujo fins als Jardins, i entre pulcres patis i mansions per caure de cul a terra, arribo a casa en Llorer, perdó, tutor Llorer. 

• Petúnia! Sempre tan puntual. És un honor comptar amb tu aquest matí tan bonic. Vols passar?

• Si no hi ha més remei, Llorer.

Me’n burlo, però en Llorer m'entén d’una manera estranya. I em cuida. No s’espanta, vaja. Caminem entre quadres, vitralls, fusta, marbre, plantes i miralls. 

• Com t'has despertat avui? (Pregunta mentres fa un gest al Xiu i al servei. Un dels majordoms agafa l’animal que es deixa aixecar del terra com si fos plastilina, mig grunyint reticent, però claudicant, mentres li netegen les potes)

• Pf… no recordo res.

• Tranquila. Ara mirem què fem.

Arribem a la biblioteca. És sorprenentment acollidora, entre fustes i velluts. En Xiu es posa sota les potes de la cadira on sec. En Llorer s’asseu i obre els seus apunts. 

• Has portat la teva llibreta?

• Sí, només n'he tret això (li ensenyo l’esboç a mitges d’una figura molt vaga, tota negra i sense gaire forma).

• Hmm, es difícil d'interpretar. Em permets? (Agafa la llibreta). Intentem anar-hi altre cop? Ja t'ho saps, tanca els ulls, intenta relaxar el cos…

Em recol•loco diligentment i poc a poc vaig deixant de notar el meu cos. Quasi mai recordo el que somio, i tampoc pretenem entrar enlloc, però en Llorer vol que m’entreni en recordar. A vegades només veig llums, colors, olors… i si tinc sort, recordo algun traç d’imatge. 

Però aquest cop retorno sobtadament a la sala, panteixant, en Llorer amb un got d'aigua i una preocupació que s’entreveu sota el seu posat serè.

• Estàs bé? Estaves tremolant. No cal que et forcis si no hi veus res. Descansa.

• Sí, no ho sé… no he pogut recordar.

Baixo el cap intentant desviar la mirada de la figura que descansa darrere en Llorer. En Xiu li ronca fluixet. Li poso la cama al davant per a que pari. I torna a desaparèixer.

• Passa res?  (en Llorer, inadvertit de la figura que resta immòbil al seu darrere, segueix escorcollant-me amb la mirada)

• Res… (intento dissimular la tremolor de la meva veu)

• Bé… ja pot passar. Estem entrenat en un terreny… complicat.

Miro el rellotge de l’escriptori, cinc minuts des que he arribat. El que no sap en Llorer és que des que he tancat els ulls, ha passat molta més estona. Només començar a recordar, m’he quedat immobilitzada, observada per la figura, encara sense forma. No es movia, però podia notar com escorcollava cada racó del meu ésser, fins i tot allò que pensava. M'impressionava, però no em paralitzava la por. No ho sé, em fa sentir quelcom… familiar. No m'he resistit a que m’observés. De fet, tinc la sensació que si volia, podia moure'm, però he volgut comprovar què passava. I tenia una mica de por, què cony. Ha sigut quan m'he atrevit a preguntar-li “qui ets i què vols?” que tot m'ha començat a donar voltes. “No estàs preparada” ha ressonat entre mil veus, i he tornat a la sala de fusta, vellut i llibres.

En Llorer ha estat regirant llibretes amb dates. N’agafa una titulada “habilitats?”. 

• Recorda’m quins van ser els últims somnis.

• Hm… Els més fàcils van ser el d’en Xiu voleiant entre formatges i restes, el dels bessons a una trinxera, i el de la Rosa vagant sola per un camp de flors segat.

• I explica’m, vas poder-hi donar significat?

• (Intento no sentir la seva pregunta com una obligació i destenso els punys) No… No. (Busco dins meu com explicar que el sentit del que somio se’m escola pels dits com qui vol agafar els secrets de l’univers entre les mans, però no trobo les paraules).

• Segueixes pensant que no pots endevinar el futur? (En Llorer va apuntant el que responc a una llibreta plena d’apunts. Aixeca a mitges el cap i em mira per sobre de les ulleres)

• Hmmm no. No, no. (Intento no sentir-me ofesa. Les mirades examinants d’en Llorer em fan sentir com un objecte exòtic sent escorcollat pel seu potencial valor). Només sento emocions estranyes. 

• Sentia emocions estranyes… (En Llorer murmura amb el nas arrapat a la llibreta).

• (Miro el rellotge, 10min des que sóc aquí) Puc marxar?

• Com? Però si encara no hem ni començat, hauries de fer els teus exercicis…

Em concentro i recullo tota la voluntat que puc. Busco una mirada còmplice en el Xiu, que escala fins al meu braç. Espero que en Llorer em miri i li clavo la mirada fixament.

• Però si portem tot el matí practicant, des de primera hora! Recordes?  (Una espurna recorre els meus ulls i els d’en Xiu, a darrere l’esquena, faig un dibuix a l’aire, el d’una agulla de cosir amb un fil enfilat)

• (En Llorer canvia l’expressió de dubte a un posat distès, alegre) Ostres! Tota la raó. Quin cap jo. Au va. Vés, ja ens veurem demà i descansa!

Surto per la porta cofoia. Sento un bri de compassió pel Llorer, al final, és ell qui m'ha empoderat a practicar aquest truquet. El servei se’ns mira estranyats i ell fa cara de com si res, feliç com un gínjol. 

Em passo la resta del matí amagada amb la meva colla al soterrani de casa l’Oihan, a un dels carrerons de Nenagh. La seva àvia no hi és mai i tots ells, la Luna, el Gustav, l’Elara en Tor i l’Iris, s'han escapat dels respectius deures i responsabilitats. Sovint quedem per assajar els nostres temes, que sonen com una olla de grills, però ens és igual. Durant la tarda ens escapem a passejar pel Turó. Pugem al riu a trobar petits tresors deixats enrere, putegem algun patruller amb ratolins que apareixen i desapareixen al seu casc i veiem marxar la tarda i la claror. Torno cap al Casc Antic amb la meitat del grup mentres me’n vaig despedint. Quan arribo a casa, l’Aurèlia fa el sopar, l’Emeric encara treballa. 

• Com ha anat noieta?

• Eh? Ah, sí, bé…

• En Llorer diu que esteu més a prop de saber el que pots fer. Estàs emocionada?

• Sí, està bé, suposo. 

• Si, si, però saps fer això? (En Lliri salta del menjador. Posa les mans a l’alçada del pit i amb movients extrevagants forma unes tiges d’esbarzer que es mouen fins agafar-me els peus molt lleugerament, com per no fer-me mal).

• Ah sí? Que tens son, follet? (Dibuixo ràpidament a l’aire amb els dits el contorn d’uns ulls tancats, i els empento cap en Lliri, que cau a l’instant en un son rodó perdent el to muscular completament. Poso la mà estratègicament a la vora de la taula abans que hi repiqui el seu front.)

• Petúnia!! (exclama l’Aurèlia)

• Què?? Ha començat ell!! Però si no li passa res, mira. (Agafo el braç d’en Lliri i el pessigo, fent pressió fins que es desperta sobtadament).

• Veus, ara estàs atrapa-... Què ha passat? Per què em fa mal el cap? Mare ho ha tornat a fer!!

• Au va, comporteu-vos. Les vostres habilitats són la vostra responsabilitat, ja us ho he dit milers de vegades. Haureu d’anar escollint per a que les utilitzareu, també (m’etziba , amb una mirada desafiant).

La resta del vespre passa sense incidències. Sopar conjunt, alguna rebaqueria dels petits, que o bé no saben controlar el que fan, o bé no tenen cap habilitat especial i s’omplen de gelosia. Segons l’Emeric som tots especials. Segons l’Aurèlia tots tenim quelcom a oferir al món. Segons jo… Qui ens havia de voler no ho va fer, i som aquí tots junts com a jardinet personal d’una de les famílies reconegudes i estimades de la ciutat, tot perquè ells no van poder engendrar la seva estirp. Però no me’n queixo, els meus pares (sí, ho he dit) trobats s’esforcen a entendre’m, i mai m’han privat de res. En el fons, els trobo prou guais.

Torno al desastre d’habitació que m’acull. En Xiu s’apodera d’una pila de roba que li serveix de niu. Em poso al llit amb la llibreta. Obro l’entrada d’avui. Intento repassar la figura de dalt a baix. Sento el xiuxiueig d’una conversa a l’habitació dels pares. Respiro, tanco els ulls, i m’hi concentro. Al cap d’uns minuts i de distruere’m amb el roncar d’en Xiu vaig recopilant xiuxiuejos “No sé què en farem. Em fa por que s’hi faci mal. Em fa por… que faci mal.”. L’Emeric. “No li hem explicat com és el món. No agafa responsabilitat. No aconsegueixo arrirbar a ella”. L’Aurèlia. “No la deixeu créixer. Potser ella també vol marxar. Hem de conéixer món”. La Rosa. 

Deixo de pensar. El dibuix reclama la meva atenció, però jo estic ben cansada. 

Doncs això, cada día una mica el mateix. 

AMICS/AMIGUES

Oihan - Humà - Guitarra. Bastant andrògin i punkarra, roba excèntrica i de colors llampants, cabells de molts colors, piercings. Li flipen les criatures estranyes, i és aficionat a col·leccionar de tot.

Luna - Semielfa - Vocalista. Estil new-age, de vestits llargs, nocturna. Rotllo misteriós, cabells llargs, rossos i lluents, ulls molt clars. Li agrada fer rituals a la lluna i llegir-te el futur amb cartes.

Gustav - Mitjarol - Percusionista. No-binari. Més aviat hippie/earthcore. Porta boina plena de plomes de diferents ocells i sempre va ple de fulles i taques de fang i sorra. Te’l trobaràs identificant plantes.

Elara - Humana - Teclista. Estil bohemi, de poeta. Porta sempre un llibre i una pipa de fumar a sobre. Et pot llistar tots els clàssics i és la més entesa i llesta. Secretament li encanten les novel·les d’amor.

Tor - Humà - Baixista. Metalero, amb tatuatges per tot el cos, aspecte rebel, vestit i maquillat amb tons negres. Fa boxa i entrena moltíssim, però també li encanten els animals petitons.

Iris - Nana - Violinista. Cottagecore, sempre va amb vestits, porta cistells amb flors i dolços. Li encanta cuinar i fer conserves. Però també li encanten els ganivets i està aprenent a lluitar amb punyal.

GERMANS/GERMANES

Rosa (21) - semi-elfa - estudia per a treballar amb els pares al negoci de mercaderia de teles. És responsable, diligent. S’assembla a la Aurèlia. És assenyada i prudent, però també empàtica. Fa una mica de rabieta però alhora crec que m’intenta entendre més que la resta. No té habilitats especials.

Orquídea (19) - semi-orca - reservada i tímida. Quan parla, és directa i punxant. Està intentant treballar rere el públic a la biblioteca. No sé si està enfadada amb el món, amb nosaltres, o amb tot. En el fons l’entenc però és tan hermètica que no sé què pensa. Un dia la vaig veure estudiant d’un llibre misteriós, murmurant quelcom.

Lliri (16) - mitjarol - enemic declarat. És un pesat, crida l’atenció. Bastant extrovertit i cau bé als seus amics i a les noies, i quan es calma és prou entretingut, però no li diré pas mai. Té habilitats relacionades amb els elements i li encanta sortir a córrer per la muntanya.

Petú(Nia) (15) - ? - estètica grunge/emo/gòtica amb un toc earthcore. Pell grisa pàlida, ulls verds i liles, com les metxes de colors del cabell, despentinadíssim però recollit i negre. Tot plena de tatuatges miniatura. Bastant esquelètica. Amb piercings i maquillatge prominent. Sempre tinc un posat mig burleta i passota, però en el fons m’importen les coses que passen al meu voltant, i penso i m’entero més del que verbalitzo. En el fons m’agrada que em subestimin, em dóna cert avantatge. M’acompanya en Xiu, opòssum tendríssim i tunejat (cresta pintada, cua adornada), que també s’entera més del que la gent creu.

Violeta (11) i Margarida (10) - humanes - estan una mica preadolescents. Els agrada el safareig. Però les dues són prou interessants: atlètiques, jugen a tots els esports. Ara s’estan entrenant en combat cos a cos. La Margarida sembla que té alguna habilitat especial per aquest combat, i això està povocant algunes desavinences entre elles.

Narcís i Llúpol (9) - humans - els terribles bessons, cul i merda. Els encanta jugar a imaginar-se coses i inventar. Són extremadament pesats i extremadament hàbils a l’hora de constuir invents. Crec que arribaran molt lluny, el que no sé és si pel bé o pel mal. 

Lis (8) - humana - reservada però des d’un punt de timidesa i delicadesa. Sempre està observant i dibuixant. Amb ella hem compartit moments de tranquil·litat, dibuixant juntes. Quasibé no parla, però dibuixa molt millor que jo a la seva edat. És curiosa però m’agrada.

Gessamí (7) i Tulipa (6) - humà i nana - sorprenentment intel·ligents i avispats per la seva edat. Ja els han assignat tutors sent tan petits i encara estan explorant què se’ls dóna bé. S’entenen perquè els dos s’escapen a llegir, aprenent junts.

Camèlia (5) - semi-elfa - moníssima i amb uns ulls plens de curiositat. Observa totes les converses i moviments al seu voltant. Sovint ens veu fent habilitats i intenta imitar els moviments. Encara no sabem si podrà fer res.

HISTÒRIA

Com era la Nia de nena, i quina relació tenia amb els seus pares i germans/es

Quan la Petúnia era encara molt petita, només hi havia tres germans a casa. Els altres van anar arribant a mesura que ella creixia. Tot i els esforços d’estimar-la i entendre-la, la Petúnia demanava una atenció constant que desbordava els Herms. Es despertava cada nit plorant, terroritzada per somnis o visions nocturnes. Al créixer, continuava despertant-se espantada, sovint assenyalant parts de l’habitació i cridant "és allà!", tot i que els seus pares mai veien res. L’Emeric i l’Aurèlia van intentar acompanyar-la de totes les maneres possibles: dormint amb ella o regalant-li peluixos que feien a mà per calmar-la. Però, tot i aquests gestos d’amor, la Petúnia sentia que ningú l’entenia del tot.

La seva personalitat es va anar perfilant de forma única: mentre els seus germans assenyalaven animalons pel bosc, la Petúnia es fixava en la natura morta —les restes d’ocells, els cadàvers de petits animals, i les closques buides d’insectes, així com la vida que brollava dels arbres caiguts i morts. Els seus germans, nens al cap i a la fi, no entenien la por que ella sentia ni per què necessitava més atenció que ells, així com tampoc entenien les seves fixacions. Amb el temps, però, aquesta gelosia i rebuig es van transformar en una comprensió adulta i més madura. La veien com una persona diferent, amb les seves pròpies necessitats.  A la Nia li ha quedat aquell regust de que de petita ningú la va entendre, tot i que els seus pares van intentar-ho per activa i passiva, i van intentar que els seus germans tinguéssin paciència amb ella.

Tot i aquests temors, la Petúnia intentava somriure i jugar com els altres. Era somiadora, gaudia dibuixant i era d’una tendresa particular, sempre trobant el nen que necessitava un amic o un animal ferit per cuidar. Sentia una fascinació per tot allò trencat i imperfecte, que cuidava amb devoció.

No va descobrir els seus poders fins aquest any passat, és per això que els seus pares l’han enviat a fer classes amb en Llorer, conscients de la història incompleta i estranya de la Petúnia, i amb la sensació de que arribarà el dia que la presència materialitzi el pacte que han fet, acollint la Petúnia a casa seva. Temen que els poders siguin aquesta “senyal” de que alguna cosa està canviant, a punt de succeir, però no saben ben bé què podria ser. La Petúnia rep aquests temors i els viu com aquella nena petita a qui els pares no saben calmar, i sent que tenen por d’ella.

Un record bonic amb la família

El record més bonic que té la Petúnia es quan devien ser 8 a la família (3 per sobre seu, 4 per sota).

Els 8 més els pares, estaven de pícnic a una zona de costa de Luintra, on havien passat un dia sencer coneixent agricultors i les seves espectaculars collites. Havien tastat fruita i productes artesans, i havien anat a la platja on acaba la zona, per banyar-se en un dia asollellat d’agost.

Tots 10 van estar jugant a la sorra i al mar. En un moment on estaven tots asseguts mirant el mar, la Rosa va indicar “mireu! si estem en ordre! els pares, jo, l’Orquídea, el Lliri, Violeta, Margarida, Narcís i Llúpol… i la Petúnia just al mig!” i acte seguit es van llençar tots a fer-li una abraçada. La Petúnia, més esquerpa que la resta, encara sentint-se diferent, no va poder evitar sentir que encaixava completament, que no era gens estranya en aquella família, que l’estimaven realment, com ella estimava tot allò que era trencat i imperfecte. 

Com va conèixer en Xiu

De petita la Petúnia es va enganxar a un dels peluixos que els pares li havien fet, una espècie de rata i òs imaginat, que la calmava especialment a les nits més dures.

Quan tenia 12 anys, va escoltar en un carreró crits com d’una baralla entre gats. S’hi va acostar i va veure com uns gossos estaven acorralant un animaló esquifit i ensangonat. La petúnia els va fer fora, i l’animaló, una opòssum trista i ensangonada, va mossegar els mitjons de la Petúnia i la va arrossegar entre uns contenidors de brossa. Allà, hi havien 8 cossos petitons. Eren opòssums bebés, però cap es movía. Semblava que els gossos havien arribat abans que ella. De sobte i al observar-los millor, va veure com una coseta petitona es movia cap a ella, somnolent. Se la va quedar mirant amb uns ulls com plats. No semblava gens espantat de la Petúnia. De fet, va acostar-se i va posar-se sobre les seves botes, buscant marxar de la fredor del terra. 

Quan la Petúnia es va girar per a veure la mare, la va trobar estirada plàcida al terra, morta. Semblava que la mare havia fet l’última cosa que volia fer: salvar l’últim petitó de la camada. 

El petit opòssum era tant petit, que la Petúnia se’l va posar entre les mans, i va començar a xiuxiuejar-li coses per calmar-lo, que tot aniria bé, que ja no estaria sol mai més.

I així és com va conèixer en Xiu, el seu company animal amb qui té una connexió quasi de codependència, ja que en Xiu ha dormit cada dia de la seva vida amb ella, i la Nia només pot dormir quan hi és ell.