Serac Sense-traça
Serac Sense-traça
Humà · Explorador
Interpretat per Oran de Jornia
En Serac és un home de trenta-nou anys, d’alçada més aviat baixa però de constitució atlètica, amb les cames especialment fortes de qui ha passat mitja vida recorrent passos de muntanya, boscos i senders difícils. Té els cabells foscos, de llargada mitjana, sovint recollits de manera pràctica sota una gorra amb visera curta que el protegeix del sol. Els ulls verds contrasten amb un rostre castigat pel vent, el fred i els anys a l’aire lliure, marcat per diverses cicatrius; la més visible li travessa verticalment una cella i continua per sobre de l’ull. Té poca barba i poc pèl corporal, i una de les mans revela una antiga congelació: li falta mig dit. La seva roba és funcional, gastada però ben cuidada, pensada per caminar, escalar i suportar el mal temps; duu l’arc, els dos piolets i la resta de l’equip amb l’ordre i la naturalitat d’algú que no transporta simples objectes, sinó eines que li han salvat la vida més d’una vegada.
En Serac Leclark va néixer en una família de camperols de muntanya, en una casa modesta situada en una vall del nord de Sepròlia, prou a prop de les fronteres de Dimàsia i de les Terres Èlfiques, on els camins, els passos i les estacions són més importants que les lleis dels mapes.
De petit va aprendre a treballar la terra, tenir cura dels animals i moure’s per terrenys difícils, però sobretot va créixer observant el seu pare, un home acostumat a orientar-se entre boscos, colls i senders que gairebé ningú més coneixia. Durant un conflicte local que va durar uns quants anys, el pare (Dufor Leclark) va ser requerit per transportar provisions, missatges i persones a través de les muntanyes, evitant els camins vigilats i les zones més perilloses. Amb el temps, en Serac va començar a acompanyar-lo, primer com a ajudant i després assumint cada vegada més responsabilitat, fins que una lesió va deixar el pare incapacitat per continuar fent aquelles travesses.
Encara jove, en Serac va acabar ocupant el lloc que havia deixat el seu pare. No va destacar immediatament com a guerrer ni com a arquer; de fet, la seva poca habilitat inicial amb l’arc va alimentar algunes bromes entre els qui el coneixien. El sobrenom de Sensetraça va néixer en part d’aquella ironia, però sobretot d’un episodi de joventut en què el van buscar durant dies sense aconseguir trobar-lo. En Serac no havia fugit gaire lluny: simplement coneixia prou bé la muntanya per desaparèixer dins del territori que per als altres era només un laberint de neu, roca i bosc. No el van trobar fins que ell mateix va decidir deixar-se veure. Amb els anys, el sobrenom va adquirir un significat més seriós: no només era difícil de seguir, sinó que sabia moure persones i mercaderies sense deixar cap rastre útil al darrere.
L’episodi en questió va ser durant les festes del poble més proper, Entreroques, quan Serac només tenia 14 anys. Aquest va proposar a Fiona Florblanca, la filla de l’alcalde, de ballar plegats els balls tradicionals, però per timid i sec va ser extrany i poc curos. Com a resultat, Fiona, nerviosa, va refusar. La vergonya, la gent dient-li Sensetraça també per aquest afer i la tristesa el van portar a passar-se gairebé un més amagat a les muntanyes, inclus se’l va pensar mort en algun punt.
Un cop acabat el conflicte, en Serac va continuar exercint de guia. Va conduir mercaders, caçadors, estudiosos, nobles, correus i viatgers a través del nord i l’est de Sepròlia, per les muntanyes de Dimàsia i pels límits meridionals de les Terres Èlfiques. A poc a poc, la seva feina va anar incloent encàrrecs més discrets: fer passar persones sense ser vistes, transportar informació, travessar mercaderies fora de les rutes oficials o portar algú fins a un lloc on no convenia que constés que havia estat. Entre la gent comuna és conegut com un guia competent i segur; entre famílies poderoses, agents, comerciants rics i alguns funcionaris fronterers, el nom de Sensetraça té un altre pes. No se’l busca perquè sigui barat, sinó perquè compleix els encàrrecs i sap callar.
En Serac, tanmateix, no accepta qualsevol feina. Amb els anys ha desenvolupat un codi propi: no abandona mai ningú que hagi acceptat guiar, no transporta esclaus, no posa les seves rutes al servei d’una invasió i no traeix una persona que hagi confiat la vida a la seva paraula. Aquest codi no sempre ha estat tan ferm. En algun moment del passat va acceptar un encàrrec d’un home que volia transportar medicines per un poblat elf, tot i semblar una simple travessa clandestina amb un destí noble, va tenir conseqüències que no havia previst. L’home realment transportava veri i va enverinar les aigües del poble, el que va costar la vida a varies persones. En Serac no va actuar amb mala intenció, però el seu pare va considerar que havia traspassat un límit imperdonable: segons ell, un guia no pot excusar-se dient que no sabia què estava transportant. Aquesta decisió va provocar una desavinença profunda entre tots dos. El pare continua viu, limitat per la seva lesió, orgullós de l’habilitat del seu fill però incapaç d’acceptar en què ha convertit una feina que, per a ell, havia estat un servei necessari en temps difícils.
Des d’aleshores, en Serac ha continuat treballant, però ja no accepta la ignorància com una excusa. Pregunta més, observa millor i rebutja encàrrecs quan creu que poden posar en perill la gent o el territori que considera casa seva. Encara manté contactes a banda i banda de les fronteres: antics companys del seu pare, mercaders que li deuen la vida, guardes que sospiten d’ell però el respecten, famílies que li ofereixen refugi i alguns elfs que prefereixen tractar amb ell abans que amb qualsevol emissari oficial. No és un heroi conegut ni un home que busqui fama. És un professional amb gairebé dues dècades de camins a l’esquena, una reputació construïda sobre la discreció i una ferida familiar que encara no ha sabut reparar.