Jinn
Jinn
Escriptor de Goresia
Espasa · Magus
Interpretat per jordi
El Jinn és una espasa llarga amb una petita inscripció en infernal gravada a la fulla on hi diu el seu nom. Es defineix com un escriptor de "goresia"; posant especial èmfasi en rimar versets d'escenes plenes de "sang i fetge".
Aspecte
És una espasa llarga, robusta i molt esmolada. Té el mànec de color negre, i aquest mateix color sembla anar-se difuminant cap a la fulla gradualment. A l'inici de la fulla, al costat de la creuera, hi té una gemma incrustada que sembla reflectir flames d'un color blau elèctric al seu interior. L'espasa és molt freda al tacte.
Personalitat
El Jinn és un ésser molt intens, apassionat i molt estrany. I no només per ser una espasa que parla, sinó perquè els seus interessos poden ser... conflictius. El mouen les ganes conèixer gent nova i de viure i/o escoltar aventures i històries de traïció i crims.
De fet el que més gaudeix per sobre de tot és el drama, les passions i la violència explícita. Li encanta escriure relats propis, on barreja i relata crims, assassinats, combats i vivències personals d'una manera poètica i molt explícita. Es defineix com un escriptor de "goresia"; posant especial èmfasi en rimar versets d'escenes plenes de "sang i el fetge".
Rerefons
El Jinn va obrir els ulls. Es notava flotant en un petit espai, i sentia una sensació estranya que no havia sentit mai… fred. Un fred que li calava els ossos i no s’aturava ni un instant. Al seu voltant, flames de color blau l’envoltaven i el reconfortaven.
Entre les flames gèlides i com si observés darrere un vidre, veia figures movent-se al seu davant, veia els raigs del sol, persones vives caminant i somrient, cavalls, castells, formes curioses que només havia sentit en històries… Llavors ho va veure clar. Va somriure, emocionat… Ho havia aconseguit. Havia aconseguit arribar a Mirathil.
Els Guerrers del Lliri
El Jinn restava gran part del seu dia enfundat. Havia sentit gent al seu voltant parlant de com Askatel havia estat derrotat per uns “Guerrers del Lliri” o alguna cosa semblant. Com algú havia pogut derrotar un arxidiable? Aquests herois devien ser súperforts! I segur que amb mil històries sanguinàries, bèl·liques i emocionants per explicar.
Volia arribar fins a ells, però encara no aconseguia moure’s del seu lloc. Fins que de sobte, algú el va agafar. I en Jinn va començar a cridar d’alegria. Per fi! Per fi algú el portaria a veure món, algú el faria servir per tallar caps o extremitats… Portava una armadura d’escates negres, segur que havia de ser un guerrer sàdic.
Unes setmanes més tard però, després d’estar enfundat i sense veure absolutament res, el Jinn va entendre que el seu nou amo no era pas un guerrer. Sentia com alguns li deien “Capità Brimo”, però a part d’això, aquell capità no tenia gaire acció. Intentant amb totes les seves forces comunicar-se amb ell o moure’s, el Jinn va aconseguir caure de la funda, però poc més. Era inútil, aquell no era el seu cos i encara no sabia moure’l.
Uns mesos després i quasi mort d’avorriment, el Jinn va sentir moviment. De sobte, el Capità Brimo es movia corrents. Moviments oscil·lants, sons d’aus i d’onades, explosions, i finalment, després de molt i molt de temps, en Jinn va tornar a ser desenfundat. Fum, foc, rius de lava, terra negra i roja… De sobte va veure a l'exterior com figures humanoides vestides amb una espècie de vestits especials de colors que els cobrien tot el cos, atacaven el Capità Brimo i els seus amics. Per primer cop veia morts, extremitats volar, persones cridant mentre el magma els engolia… Podien ser ells els Guerrers del Lliri? Havien de ser ells! I entre el fum veia muntanyes al seu costat, i inclús la lluna… Era en un volcà! De sobte, un noiet petitó dels Guerrers, de cabells taronges com el foc, va fer un encanteri que va crear un pou als peus del Capità, precipitant-lo cap al magma bullent.
El Jinn ho va tenir clar: O es movia, o moriria fos. Així doncs va treure totes les últimes forces que li quedaven i de sobte, per sorpresa també dels guerrers i del seu capità, es trobava flotant en l’aire. el Brimo encara l’agafava del mànec, aguantant amb força per no caure a la lava, intentant lluitar per la seva vida. Tot i que sabia que ningú el podia sentir, el Jinn va mirar fixament al noiet de cabells de foc i va dir-li: “Siusplau petit Guerrer del Lliri, agafe’m! Vull viure passions, vull escriure històries… Deixa’m venir amb vosaltres!”
El noiet va somriure i va allargar la mà. El Jinn, somrient des de dins de la gemma i emocionat, va sacsejar-se en l’aire fent caure el Capità Brimo entre crits de pànic, i va sortir volant cap a la mà del noi de cabells taronges. El noiet li va dir que seria el seu amic, i amb ell i els altres guerrers, van escapar del cràter abans que el volcà entrés en erupció. Deixant enrere les muntanyes, flotant en una espècie de globus entre els núvols, el Jinn respirava tranquil. Per fi havia trobat els guerrers, i ara sí, podria viure aventures plenes de passió, sang i extremitats voladores... per després poder-les escriure.
Membre de la Companyia
De tornada a un vaixell, ara per fi desenfundat, el seu nou amic Nkthu Nktho li va explicar què era la Companyia del Lliri i les aventures que ell i els seus companys d’armes vivien. Estava tan entusiasmat per tot el que li explicava el noiet que li faltava temps per escriure-ho.
Finalment al cap d’uns dies, el vaixell va arribar a port. El Jinn ja podia moure’s per si sol, flotant per l’aire, i va acompanyar el seu amic fins a la famosa seu de la Companyia, de nou a la ciutat de Darum. Allà va conèixer molta gent simpàtica, i molta gent violenta també. Estava extasiat. Tantes històries, tantes aventures… Va acompanyar a alguns dels guerrers en algunes de les seves missions, i no podia ser més feliç.
Una matinada, arrepenjat al tauló de missions de la taverna de la seu, en aquell moment buida, va veure com dues rates es barallaven per una patata fregida i començaven a mossegar-se i esgarrapar-se amb fúria. Va apropar-se a observar-ho, gaudint de l’espectacle i anotant els detalls més macabres al seu bloc de notes. Va ser llavors quan va adonar-se que no estava flotant, sinó que es trobava dempeus. Va girar-se i va veure la seva espasa allà arrepenjada, amb la gemma de color blau il·luminada d’on en sortia un raig de flama del mateix color que s’unia fins a ell. Va esclatar a riure i va començar a provar les noves habilitats que era capaç de fer. El seu foc blau congelava, i podia entrar i sortir de l’espasa a voluntat. De ben segur que seria molt útil.
Un Taüt al Desert
Uns mesos després, arribat d’una missió, va decidir descansar. Va aturar-se a reposar a la taverna de la seu, i en veure una caixa amb altres espases a dins, va entrar-hi i es va col·locar entre les fulles de les armes. Com a espasa, no hi havia un lloc més còmode per dormir!
El dia següent, es va despertar amb un sotrac. La caixa era tancada, i notava com estava en moviment. Sentia veus de persones parlant de batalles i conflictes més enllà del Mar Esmolat, i el Jinn va pensar que els Guerrers havien marxat a una altra missió, que per algun estrany motiu, requeriria moltes espases. Va ser així com es va deixar portar, i els dies van anar passant. Després setmanes. Ell confiava en els seus amics, i aprofitava aquell temps per escriure dins la seva gemma.
Finalment, la caixa va caure al terra, donant voltes de campana. Marejat i sense entendre què passava, va recompondre’s i va decidir sortir de la caixa. Però era tancada. Estava reforçada amb ferro templat. Impacient, va començar a moure’s i intentar conjurar fred per escapar, però res semblava funcionar. Finalment, va aconseguir obrir un petit forat. Al seu voltant, desert. Ningú a la vista. Cridava dins la seva gemma, però ningú responia. Per primer cop en molt de temps, el Jinn va tornar a sentir-se sol.
L'Elefant, el Mitgerol i la Guineu
Víctor Captallat, Escriptor de Goresia
Publicacions
Record d'una Mort |
|---|
Una petita i bruna aranya penjava d’un fil en la immensa obscuritat, lliscant suaument fins a agafar-se i enfilar-se en una superfície carnosa i seca. De sobte, el Pau va obrir els ulls, ressentits i feixucs, escopint l’aràcnid, que va seguir el seu camí per sobre el seu melic, despareixent més enllà. Les parpelles li pesaven, com si fes una eternitat que no els obria, per adonar-se en aquell instant, que no podia veure res més enllà. Immers en una foscor sense fi, va restar uns instants immòbil, estirat i paralitzat per un terror que poc a poc se li anava enfilant sinuosament, resseguint-li tot el pit i l’esquena suada fins estrènyer-li el cor. Instintivament, els dits de les mans van començar a resseguir els límits del seu voltant, plens de terra negra i sang escarlata, entre ungles estellades. Les cames no li responien. Estava atrapat, aïllat en una capsa de fusta ves a saber on. Clic. Clic. De sobte, amb les pupil·les tancades i els ulls oberts com dues llunes, va intentar xisclar per demanar ajuda, però quan va agafar aire, va començar a tossir sense parar. A cada tossida, sentia el xiuxiueig d’un clic a la seva orella, acompanyat d’una punxada al ventre. Clic. Les costelles, segurament esberlades, se li queixaven a cada petita respiració que feia, i tot i la deshidratació, dues gotes van regalimar-li dels llagrimals. Clic. Amb la mà al pit, angoixat, desesperat, i amb els pulmons negats de pols, va intentar recordar com havia arribat allí. Li venien flaixos, reflexos momentanis i terribles d’espectres desfigurats i eteris perseguint-lo sense descans per un pantà prop de casa seva, als afores de la ciutat. Clic. Clic. Per un moment li va semblar recordar vívidament com un dels espectres va adoptar la cara del seu pare, amb els ulls blanquinosos i sobresortint-li i la mandíbula desencaixada, obrint la boca de manera esgarrifosa mentre els seus tendons i carn s’estripaven lentament, en una visió borrosa. Clic. Cara a cara, un alè podrit va recordar-li els seus errors i la seva mediocritat. Clic. Clic. El Pau va agafar una destral i llançar-se sobre l’espectre, colpejant-lo amb una fúria primitiva i incontrolable a la cintura. Raigs i esquitxos de líquid negre li embrutaven la cara i el cos, però ell no desistia. Un cop rere l’altre. Clic. Un instant després, va observar el cos del seu difunt i fantasmagòric pare a terra, quasi dividit en dos… però en lloc d’aquells ulls blanquinosos, van ser els seus propis ulls que li van retornar la mirada. Era ell qui jeia a terra i no l’espectre. En tancar i obrir els ulls, tornava a ser sota terra, a la seva funesta gàbia. Clic. I en aquell moment ho va entendre. Clic. Clic. Va aixecar la mirada per sota el seu melic, i va adonar-se que no era suor el que notava a l’esquena. Porcions del seu propi tub digestiu, ensangonats i deixant entreveure algun òrgan enterrat, escampats entre el seu ventre i les seves pansides i podrides cames. Clic. El cap d’un rosegador, amb les dents tacades de color carmesí, va retornar-li la mirada entre el fetge i l’intestí, mentre continuava alimentant-se de les seves tripes. Clic. Clic. Clic. El Pau, reposant el cap observant els taulons de fusta, va somriure alleujat. Havia oblidat que era mort. Víctor Captallat Publicat per Karl Esporta al diari la Destral de la Raó |