Missió 41: La defensa de la Clariana del Crepuscle

La Crida del Bosc

Mentre es trobaven descansant a la seu a l’espera d’una nova missió, l’Arzark, el Tup i la Ithil van rebre la visita inesperada d’un ocell que trucava a la finestra. Aquest parlà amb la veu de Barbaverda, l’Arxidruida de la Clariana del Crepuscle amb qui havien fet un pacte per tal de salvar la vida d’un mitjerol comerciant i avariciós. [veure missió 33]

Barbaverda els explicà que el mal encara assolava el bosc i els exigí ajuda per tal de complir la seva part del pacte.

A ells s’afegiren el Rylo, que ja començava a sentir alguna cosa per la Ithil i la Rita, que es trobava per allí amb ganes d’unir-se a una aventura.

Van anar a buscar al Perry Fulladetè, el mitjerol comerciant i li van demanar explicacions de per què encara hi havia gent molestant el bosc.

Ell els explicà que havia utilitzat la seva influència perquè l’administració col·loqués un trol que cobrés aranzels desorbitats al pont que duia al bosc per tal d’evitar l'ús d’aquella carretera, però pel que semblava no havia estat suficient…

El grup va intimidar a Fulladetè perquè els acompanyés en el seu viatge i els posés a la seva disposició tots els recursos que tingués a la seva mà per ajudar-los. La seva empresa es trobava a les últimes i això segur que el portaria a la ruïna… Però era millor que morir.

Els aventurers, portats pel carro i cavalls de Fulladetè, es dirigiren cap al pont del trol, on aconseguiren passar després d’enganyar-lo fent-li creure que una bossa de pedres era plena d’or.

Sense més entrebancs i després d’un llarg viatge, arribaren per fi al que abans era el llindar del bosc de l’Est… on ara pràcticament només quedaven soques arrencades i arbres cremats. Alguna cosa estava arrasant el bosc.

Guiats pel mateix ocell que els havia portat el missatge de Barbaverda, s’endinsaren dins el que encara quedava de bosc fins a trobar per fi la Clariana del Crepuscle.

De nou a la Clariana del Crepúscle

L’Arxidruida els va rebre amb el rostre sever i els mostrà el que estava passant a través de les emocions dels arbres, els xiuxiuejos del vent i les sensacions de la terra.

Un gran grup de soldats vestint armadures negres movien una massa de salvatges i bèsties que, amb destrals i flames, destruïen al seu pas tot el que trobaven. Per sobre de tots ells una veu esgarrifosa cridava “Vinga, endavant! Foc i acer! Tenim ordres del Rei Drac de no parar fins a trobar la clariana i portar-li el cadàver del Fill del Bosc! No pareu! No pareu! Foc i acer!” en resposta, tots ells li contestaven “A les teves ordres, Caracremada!”

Barbaverda no sabia qui era Caracremada, però si que tots els animals, els arbres i els esperits del bosc temien la seva pròpia presència.

Veient que tot semblava estar relacionat amb Von Stein, declarat enemic de la Companyia, els nostres protagonistes ja no dubtaren més a fer front a l’amenaça. Barvaverda llavors, els oferí participar d’un ritual que els uniria entre ells com les arrels s’uneixen a la terra i els donaria forces per fer front al que vindria.

El ritual, mitjançant una potent infusió a base d’arrels de la planta de l'Ullal de Cel, els induí en una experiència mística col·lectiva on experimentaren diferents episodis del passat de cada un d’ells. Van reviure el dia en què el pare del Arzark el va repudiar, la nit en què la Rita va fugir del palau dels Santmartí, el moment en què la Ithil va veure morir a la seva germana, la traïció de Tup al seu millor amic per tal de fer el que era just i l’instant en què la vida de Rylo va canviar per sempre quan els Adalils de la Sang van emportar-se a la que havia estat el seu primer amor.

Preparacions i reconeixement accidentat

Després de tot això, l’equip decidí dividir-se i, mentre l’Arzark, la Rita i el Rylo preparaven defenses a la Clariana, la Ithil i el Tup van buscar al bosc el rastre dels enemics fins a trobar el seu campament per tal de fer-se una idea de a què s’enfrontaven.

Al campament dels enemics un pavelló més gran que la resta semblava ser el refugi de Caracremada… Després d’una ullada de reconeixement, van veure que els salvatges no eren tals, sinó esclaus i treballadors forçats coaccionats per les forces de diversos destacaments d’Escates Negres. I entre ells, encadenat de peus i mans entre la resta d’esclaus… hi havia el Gus, el millor amic que el Tup que havia hagut de lliurar a la justícia per a fer el que creia correcte!

El Tup i la Ithil van idear un pla per tal de crear una distracció que els permetés alliberar al Gus. Un parell d’enormes ogres es trobaven encadenats a una roca prop del campament i la Ithil els alliberaria, creant el caos… era un pla infal·lible… o no?

Les coses es van torçar quan la sigil·losa caçadora s’acostava cap als ogres per alliberar-los sense ser vista i una branca va cruixir fortament sota els seus peus, sobresaltant a les bèsties. Un dels ogres va allargar la seva monstruosa mà cap a la seva destral descomunal i, va descarregar un fort cop contra la elfa, arrancant-li de tall el seu braç esquerre.

Els crits de les bèsties i de la Ithil mutilada alertaren a tot el campament, que es posà en marxa per atrapar els intrusos. La Ithil i el Tup van córrer i córrer, mentre darrere seu la veu esgarrifosa de Caracremada cridava “Perseguiu-los, ells en portaran a la Clariana!”

Des de la Clariana, la resta d’herois aviat van sentir els crits dels seus companys i el rebombori que els venia al darrere. L'èpica batalla era imminent!

La defensa de la Clariana

Uns minuts després, amb el temps just perquè Arzark cicatritzés amb una pregària la ferida de la Ithil, les tropes de Caracremada van arribar a la Clariana. Els esclaus avançaven cegats pel terror dels fuets que els seus captors els proferien i alguns queien a les trampes i els fossats. Alhora, els Escates Negres disparaven i avançaven llances en mà i els ogres, aquelles dues bèsties enormes i ferotges, s’obrien pas a cops de destral i garrot entre els arbres.

I darrere de tot aquell petit exèrcit, proferint ordres amb la seva veu esgarrifosa, protegida per un guardaespatlles màgic d’acer, es trobava la figura de Caracremada. I quina va ser la terrible sorpresa del Rylo en creuar la mirada de rostre desfigurat amb la que tants anys enrera havia estat el seu primer amor. Caracremada era la Nadia Llunadesang! Com havia acabat així?

El combat va ser acarnissat, salvatge i terrible.

Tots van lluitar amb totes les seves forces i més d’un va estar a punt de perdre la vida.

El Rylo es va enfrontar amb màgia i espasa a Caracremada i el seu guardià d’acer.

La Rita va fer front als ogres, colpejant-los amb fúria amb el seu garrot.

La Ithil convocava màgia del bosc per frenar a les tropes invasores i comandava a la Fosca, la seva bèstia trèmula que atacava amb urpes i dents als Escates Negres.

El Tup disparava fletxes i feia el possible per rescatar al Gus, que va estar a punt de perdre la vida en caure a un dels fossats… però va ser salvat per la intervenció del Arzark.

Entre tots van aconseguir evitar que els enemics prenguessin la Clariana. Quan pràcticament totes les tropes havien estat derrotades, Caracremada va llençar una última mirada de menyspreu al Rylo i, mentre el seu guardià d’acer impedia que la perseguís, va fugir d’allí, deixant per fi als herois respirar tranquils…

Al seu voltant el paratge era desolador. La Clariana es trobava plena de cadàvers, molts dels esperits protectors havien estat destruïts, Barbaverda es trobava quasi sense forces després d’esgotar gran part del seu poder en la lluita i per si no n'hi hagués prou… El Tup havia perdut un peu durant la lluita.

Havien guanyat, però a quin preu…

El Fill del Bosc

Va ser llavors quan d’entre les aigües del llac que hi havia al centre de la Clariana, començà a emergir una criatura d’una bellesa i una puresa extraterrenal, quasi divina. La criatura tenia l’aspecte d’un gran cavall de crins daurades i pèl blanc impol·lut i perfecte. Al bell mig del seu front, una banya que brillava amb la llum dels estels.

La criatura parlà amb una veu calmada i ferma que ressonava a les ments d’aquells que es trobaven a la Clariana. Es presentà com el Fill del Bosc i agraí l’ajuda de tots ells per protegir aquell lloc tan sagrat per a ell i per a la natura. Cada un dels membres de la Companyia presents allí, va ser tocat per la banya del fill del Bosc, rebent així la seva benedicció. Al seu torn, quan la Ithil i el Tup van ser tocats, branques, arrels i flors sorgiren dels seus cossos creant noves extremitats per substituir les que havien perdut.

Amb la satisfacció d’haver fet el bé, haver fet front un cop més a les tropes del Rei Drac i evitat que aquest destruís un lloc sagrat i a una criatura de puresa infinita, havent rescatat un vell amic i enfrontat a un antic amor ara convertit en rival, els nostres protagonistes s'acomiadaren de Barbaverda i abandonaren per fi la Clariana del Crepuscle.

Muntants de nou al carro, recorrent el camí cap a Darum, les flors renaixien al seu pas, purificant la terra cremada i deixant pas de nou a la vida.