Missió 33: Problemes al Camí Reial

Diari de missió del Lliri, entrada 33 - 20 de Febrer de l'any 1 de l'Era dels Dracs - desde Ciutat de Darum fins als boscos septentrionals

Membres participants:

• Elron, el monjo rebel
• Tup, el supervivent urbà
• Rahartt, el soldat retirat
• Arzark, el sacerdot de la Mà Blanca
• Ithil, la caçadora salvatge

Perri Fulladetè arriba a la seu

Era un dia com qualsevol altre a la seu de la Companyía. A la barra, l’Elron s’emborratxava i intentava embolicar al pobre Tup per batre’s en un combat a cops de puny mentre que el mitjarol s’en escapolia com podia. Des de l’altre banda de la sala comuna l’Arzark es lamentava al veure algú vestint les robes de la seva Ordre comportar-se d’aquella manera bel·ligerant i provocativa i el Rahartt es preparava per intervenir si fos necessari. Aliena a tot això, la Ithil resava davant la llar de foc pronunciant paraules estranyes en una llengua estrangera.

Abans que els problemes comencessin, algú trucà enèrgicament a la porta. Quan l'Elron obrí es trobà davant d’un homenet molt ben vestit i amb una actitud jovial i decidida. Es presentà com a Perrinault “Perri” Fulladetè, un dels més exitosos comerciants de Darum.

El senyor Fulladetè els explicà que no feia massa l’administració de Von Stein havia inaugurat el Camí Reial, una nova ruta comercial que, a través dels boscos septentrionals, havia de comunicar el ducat de Darum amb les terres de Sepròlia. Aquest camí era molt atractiu per a un empresari amb la seva empenta i per això ja hi havia enviat al seu germà Andi amb un bon carregament de preciades mercaderies, pero no havia tornat i segurament havia fugit amb els diners!

Perri els oferí un contracte per a una missió. Fer d’escorta per un nou carregament que el propi Perri conduiria a través del bosc fins arribar a Sepròlia, i allí si fes falta, buscarien al seu germà per a recuperar el que li devia. No va fer falta més que una petita conversa per a percatar-se de que Fulladetè era un home avariciós, controlador i obsessionat amb els diners, capaç de vendre a la seva propia mare per una bona oportunitat de negoci. La suma que oferia com a pagament era cuantiosa, així que van acceptar la missió.

El viatge cap als boscos Septentrionals

Els nostres herois es van posar en marxa, el viatge fins al llindar del bosc era llarg i no hi havia temps per perdre. Cada minut contava i el retard es restaría del total del pagament! A mesura que recorrien els carrers de Darum, es feia evident que el senyor Fulladetè era un habitant ben reconegut a la ciutat, tothom el saludava i amb tothom tenia negocis, fins i tot amb els Escates Negres!

El camí fins a la primera parada va transcórrer sense problemes. Van aturar-se a un hostal, van fer un bon sopar per compte de Fulladetè i es van posar a dormir a una estancia comunal. Allí alguns van començar a roncar de seguit, altres van compartir els seus neguits i altres van rebre visites astrals nocturnes.

Al segon cant del gall, Fulladetè ja va llevar els nostres protagonistes, no podien perdre el temps! Tot i tenir això clar, Elron va intentar trobar un digne contrincant pels seus punys entre la clientela del hostal. Un semi-orc que aixecava més d’un cap que ell va acceptar el repte i quan semblava que el monjo estava a punt d’aconseguir el que volia… es va fer enrere! Va haver de regalar el seu barril de cervesa i una moneda d’or al potencial combatent, que ara no volia renunciar a la baralla. A més a més Fulladetè va començar a deduir monedes del pagament, cosa que va fer començar a crear tensió entre la resta de mercenaris i el monjo fanfarró.

De nou en marxa. Aquesta jornada si va presentar problemes. A mitja tarda el carruatge es va trobar una emboscada de bandolers i els mercenaris van haver de fer-los front amb les seves armes. El conflicte va acabar amb una roda trencada que Rahartt va ser capaç de reparar per sortir del pas… però que no aguantaria una segona escomesa.

Fent nit al llindar del bosc

L’incident amb els bandolers va fer que el carruatge acabés arribant al llindar del bosc ja entrada la nit. Per sort la lluna plena il·luminava el cel i facilitava avistar posibles problemes… cosa que seria rellevant més endavant.

Els mercenaris van muntar campament i un cop sopat Fulladetè els oferí provar un dels millors licors del seu carregament… pero a canvi de jugar a un joc. Ell li deia “el joc de les veritats”. Consistia en dir “jo mai mai…” i fer un glop si hom hagués fet allò proclamat. Alguns secrets van ser revelats, algunes històries explicades i l’ampolla de licor va veure el seu contingut exhaurit.

Tot seguit van posar-se a dormir mentre el Rahart feia la primera guardia, que va transcórrer sense sorpreses. Igual que la segona que va fer Ithil. Pero durant la tercera… Tup va veure, gràcies a la claror de la lluna plena, com un dels arbres marxava caminant bosc endins!

Devia ser cosa del licor! Què els havia donat Fulladetè per a que hores després alucinés d’aquella manera? No podia ser real… oi? Tup va despertar a Ithil i, tot sobresaltat, li va explicar el que havia vist. Ella, que havia viscut gran part de la seva vida als boscos dels elfs, sabia que allò podia ser ben real. Un esperit arbori protector dels boscos. Un arbre que, per tal de protegir el bosc, era capaç de treure les arrels de terra i arrencar a caminar si feia falta.

Sabent això, amb els primers rajos de sol van despertar a la resta. Havia arribat el moment d’endinsar-se al bosc.

Primer contacte amb el bosc

El carro va començar dirigir-se cap al Camí Reial, una carretera que s’obria pas a través dels arbres d’una manera salvatge i impassible. A ambdós costats del camí veien soques arrencades sense miraments, arbres i arbres tallats a cops de destral i vegetació malmesa. Les sospites eren evidents… era posible que el bosc, furiós pel que li havien fet, hagués començat a rebel·lar-se?

A mesura que s’endinsaven en la frondositat de l’arboreda les copes dels arbres eren cada cop mes grans i espeses, i aviat, tot i ser ple dia, la llum que es filtrava entre les branques feia impressió de crepuscle. Va ser llavors quan de sobte…

Uns crits esfereïdors els van glaçar la sang! Dels arbres començaren a emergir unes figures de forma vagament femenina fetes de branques, escorça i arrels. Els seus rostres estaven desfigurats per una expressió d’odi i rencor. Es tractava de dríades enfollides! (Les dríades son éssers feèrics protectors del bosc, cada una d’elles està estretament lligada a un arbre en concret i, si aquest és destruït… embogeixen i perden el cap!)

Mentre les criatures sel’s llançaven a sobre, unes enormes arrels sorgiren del camí atrapant el carro i acabant de trencar les ja malmeses rodes. Fulladetè cridava mort de por i Ithil s’havia quedat congelada al veure la força i l’horror de la ira del bosc. Entretant, la resta van començar a fer front a l’amenaça. Elron es va batre a cops de puny amb una de les dríades fins a quedar atrapat entre les seves branques. Per sort Rahart es va obrir pas a cops de martell fins a poder ajudar-lo mentre Tup atravessava el cap d’una d’elles amb una de les seves fletxes. Per si tot això fos poc… els arbres començaren a agitar-se deixant pas a un gegantí arbre errant. Era l’esperit arbòri que havia vist Tup! S’acostava amb determinació a Fulladetè estirant cap a ell la seva enorme branca-braç. Arzark, decidit a evitar-ho resà una oració a la Mà Blanca, demanant que protegís al mitjarol. Un fulgor blanc rodejà el cos del comerciant… però la fúria del bosc era aquí més poderosa que la fe de la llum i la plegaria no va ser suficient per impedir que el gran arbre s’endugués a Fulladetè, que seguia cridant de pànic, prometent triplicar el pagament si el rescataven.

Ithil atrapada per la por, intentava desembeinar la Rosa Negra, l’espasa màgica d’Ella, pero no aconseguia que respongués a les seves ordres. En adonar-se’n, el sacerdot demanà un cop més ajuda a la Mà Blanca, aquest cop per infondre valor a la seva companya. La fe en la llum va fer fora les pors de la Ithil i la Rosa Negra va saltar de la beina, decapitant d’un sol cop l'última de les dríades enfollides. Els herois havien sortit victoriosos del combat… pero l’esperit arbòri havia fugit amb els seu contractant.

El Concili del Crepuscle

Els herois seguiren el rastre que el gran arbre havia deixat i s’acostaren sigilosament a una clariana des d’on escoltaren algunes veus discutir. Era una conversa entre Barbaverda, un druida ancià amb veu calmada i pacient i Urpa-de-ferro una jove ferotge i temeraria. Discutien sobre com fer front al mal que que els “homes de la pedra” havien fet al bosc amb aquella enorme ferida en forma de carretera. El druida ancià defensava l’opció de contenir l’amenaça sense córrer perills innecesaris i insistia en protegir el “Fill del bosc” mentre que la jove optava per una postura més bel·ligerant i venjativa, proposant pasar a la ofensiva i “matar-los a tots”. Quan el druida es percatà de la presencia dels mercenaris, aquests s’adentraren a la clariana i es trobaren davant del concili presidit per Barbaverda, amb una munió d’animals del bosc com a assistents, així com la jove assalvatjada i un homenet amb potes i banyes de cabra. Darrera d’ells, el gran arbre seguia empresonant a Fulladetè que restava inert entre les seves branques.

Un cop davant del concili, la tensió era clara entre els habitants del bosc i els mercenaris, que intentaren convencer al druida que el veritable enemic era comú entre els dos bàndols, el rei Vail Von Stein. La negociació va ser tensa i complicada pero aquestes paraules de Barbaverda son les que van dictar el seu final.

“Que els esperits de la Clariana del Crepúscle siguin testimonis d’aquestes paraules. Aquest homenet us ajudarà a fer front al mal que amenaça el bosc, serà ell qui ajudarà a cicatritzar la ferida que s’ha obert a la nostre llar. I si no ho fa… morirà i vosaltres en pagareu les conseqüencies. Per què ara ell es el vostre bosc i vosaltres sou els seus arbres. I ara marxeu d’aqui i que ningú més intenti acostar-se als boscos de Thaanarion.”

Els mercenaris van retornar a Darum com van poder, el carruatge havia estat destrossat i la mercaderia s’havia malmés. Fulladetè patiria grans perdues pero va pagar-los la suma acordada al contracte de la missió pel fet d’haver-li salvat la vida, però… complirà la seva part del pacte sagrat fet a la Clariana del Crepuscle? Això només el temps i els esperits del bosc ho poden saber.