Pleist Adauror

Pleist Adauror és un loxodon clergue d'Artíssia i lluitador, nascut el 5 de gener de l'any 198 de la Segona Arribada en el si de la família dedicada a la ramaderia, als afores de la ciutat de Marfília, prop del camí cap a Ardun Blat, a les contrades properes de Sunia Kahl, al llevant de les ciutats-estat de Santara.

En tenir quaranta-dos anys, entre els seus és considerat un adult jove, sobretot tenint en compte que els loxodons poden arribar a viure fins a tres-cents anys, essent una de les races més longeves de Mirathil. Fa 2,10 metres i és de complexió musculosa; presenta una pell grisosa i gruixuda, tal com les seves extremitats. Els braços, forts, acaben amb quatre dits; així com els seus peus, que acaben en quatre unglots.

En el seu rostre grisós en destaquen la trompa, que li arriba fins passat el melic, i els seus ullals, que emergeixen rectes però amb certa curvatura lateral. La disposició d'aquests darrers li donen una aparença ferotge: així i tot, li continuaran creixent al llarg de la vida. D'altra banda, els seus ulls són completament verds a excepció de la pupil·la central, d'un color negre profund. Les seves orelles, en canvi, són un pèl més menudes que les de la majoria dels seus congèneres.

Equipament

Vesteix unes túniques austeres de color marró, les quals duu a sobre d'una armadura d'escames per tal d'atorgar-li major protecció. Aquesta inclou guants, braçalets, protectors per a les cames i polaines, tots ells de cuir. També duu un gran cinturó de cuir amb un emblema de la cornamenta d'una cabra; i una mena de protector pel cap, que li cobreix des del front fins al clatell.

A la cintura hi duu lligades, al seu costat dret, un sarró on duu els elements d'ús diari i immediat; i al darrere, a la zona lumbar, una motxilla on du l'equip i utensilis propis pels descansos. Al pit esquerre, hi ha espais apedaçats que li permeten emmagatzemar tubs de cristall on guardar aigua o pocions.

A la seva esquena, hi carrega tant un escut pesat d'acer amb el símbol d'Artíssia gravat (la falç i la fletxa), com un martell de guerra loxodon: ambdós forjats a Marfília.

Al dit índex de la seva mà dreta hi duu l'Anell de la Mossegada, un anell de ferro fosc, gruixut i mal polit amb una petita esquerda en forma d'ullal. Quan el portador tanca el puny, durant un instant se sent un gruny baix. 3 cops al dia, mitjançant una acció ràpida i abans de fer un atac cos a cos, el portador pot activar l'anell. Si l'atac impacta, infligeix +1d6 de dany no letal i l'objectiu ha de superar una Tirada de Salvació de Fortalesa CD 14 o queda estremit durant 1 ronda. Si l'objectiu estava atacant, perseguint o amenaçant un aliat del portador, la CD puja a 16.

Alhora, al braç dret hi du el Braçalet de Lligam Fèrtil, el qual està format per lianes i fibres vegetals vives trenades. Quan es desperta el seu poder, les arrels ocultes sota terra responen amb violència protectora: 1 cop al dia, en rebre l'impacte d'un atac, abans de conèixer-ne el mal i explicitant-ho verbalment pot activar el braçalet com acció immediata. Si es troba en un entorn fèrtil (terra, herba, bosc, camp o qualsevol superfície on pugui germinar vegetació) emergeixen violentament esbarzers i arrels del terra reproduint l'efecte del conjur enredar a 20 peus centrats en el portador. Tothom qui sigui a aquesta distància, inclòs el portador, ha de fer una Tirada de Salvació de Reflexos CD 13 per evitar quedar enredat durant 1 minut. Si el terreny no és adequat (pedra nua, metall, interiors artificials, desert estèril, etc.), l'efecte es perd sense consumir la càrrega diària.

Els Adauror: ramaders centenaris

És descendent d'una petita nissaga de ramaders: els Adauror. Aquests eren propietaris de Can Molar, un mas petit i modest el qual havien construït i mantingut durant més de set-cents anys.

Els avis d'en Pleist, l'Stegos i la Phasa, juntament amb el seu fill únic Drangram i la seva muller Il·la, treballaven en el pasturatge de cabres i ovelles: n'aprofitaven i venien la llet, la llana i, en ser necessari, la carn i la pell.

En aquest context, nasqué el seu germà Plios i també en Pleist, els quals es duien deu anys de diferència. En complir precisament aquesta edat tots dos, respectivament, començaren a participar en les tasques del mas, ajudant els seus avis i pares a pasturar, munyir, esquilar i fer parir el bestiar, així com en produir i gestionar la llet, el formatge, la llana i la carn que anaven a vendre als mercats de Marfília.

En complir deu anys fou precisament quan també nasqué la seva germana Zena. A part de les feines del bestiar, la seva mare i àvia li ensenyaren les tasques de cura de la seva germana petita, per tal que l'ajudés en el seu dia a dia mentre el seu germà s'encarregava dels ramats amb el seu pare i avi. D'aquestes tasques sorgí en Pleist una sensibilitat envers la comunitat que sovint fou incompresa pels homes de la família.

En Pleist sempre observà a en Plios com una figura en la qual emmirallar-se. El seu germà gran era ferm, disciplinat i servia als seus pares i al mas amb gran devoció. És amb qui es recolzava per aprofundir en l'aprenentatge de què el seu pare i mare els hi ensenyaven sobre l'ofici. Tot i això, la diferència d'edat va ser un impediment per connectar sincerament com a germans: la devoció infantil que ell sentia sovint era tractada amb certa desídia per en Plios.

No obstant, la seva devoció no acabà aquí. Els Adauror eren adoradors de l'actual deessa Artíssia. Fins a l'entrada a l'Era dels Dracs, aquesta era una entitat menor de culte exclusiu entre ramaders, guardaboscos, pagesos i altres professions íntimament connectades a la natura. La família Adauror inculcà en la seva descendència el culte a Artíssia: al manteniment de l'harmonia entre la natura i la civilització i l'exercici de l'amor envers la terra, els seus ramats i la comunitat.

La infantesa d'en Pleist transcorregué entre els camps, els ramats i les anades i vingudes del mas a Marfília. Coneixent cada turonet, rierol i amagatall de les planes on pasturava, aprengué bé l'ofici per a satisfacció dels seus progenitors. Tot i això, aviat descobrí que el destí designat pels seus pares no el satisfaria mai.

De Can Molar a Marfília: el despertar de la curiositat

Marfília, també anomenada la Ciutat dels ullals, és una població de poc més de quinze mil habitants on viuen exclusivament loxodons. Tot i la seva longevitat, els loxodons tenen un període de gestació més llarg que el d'altres races, així com una natalitat més baixa. Aquests fets, sumat als conflictes geopolítics i la disseminació de l'espècie, fa dels loxodons una raça cauta i recelosa pel temor a la desaparició del seu llegat.

Els avis Adauror s'encarregaven d'anar a vendre els productes ramaders que tots plegats feien a Can Molar. Sovint, el jove Plios i l'infant Pleist els acompanyaven per ajudar-los en aquesta tasca. Pleist, curiós de mena, quedava embadalit amb el bullici de la gent que es trobava a Marfília, el qual contraposava radicalment amb la tranquil·litat del mas familiar.

Durant aquests petits viatges, els avis Adauror també s'encarregaven de proveir i educar els seus nets, comprant-los llibres i altre material que a casa, un cop acabada la feina, aprofitarien per estudiar. També visitaven diversos llocs de la ciutat per tal d'ensenyar-los la història de Marfília i de la seva gent. Als barris exteriors de la ciutat, sovint visitaven un modest temple dedicat a Artíssia, on pagesos, ramaders, caçadors i altres loxodons de professions de camp i bosc coincidien per parlar, compartir i ajudar-se.

Pleist, a diferència del seu germà, sempre esperava amb gran il·lusió aquests viatjats on tot sempre semblava nou. En particular, li agradava molt visitar el santuari d'Artíssia, on trobava altres creients del mateix culte que professaven a casa. Sentia una gran comunió amb aquelles persones que li eren desconegudes i sempre que podia parlava amb els dos clergues que se n'encarregaven.

Aquest interès genuí també es traduïa amb un talent innat que els seus avis no tardaren a detectar: la clergue responsable del santuari parlà amb ells en privat per proposar-los si voldrien que Pleist es formés com adepte místic. Tot i que per la família la proposició fou un honor, no veien clar que aquelles dues mans tan necessàries deixessin Can Molar. Li ho proposaren a Pleist, el qual decidí quedar-s'hi fins als vint anys, per tal de continuar ajudant a casa i cuidar la seva germaneta Zena: marxà l'endemà que aquesta complí els deu anys, tot regalant-li una figura d'un anyell tallada en fusta.

La iniciació en el clergat d'Artíssia: la descoberta a la frontera entre dos mons

Un matí de març de l'any 218 de la Segona Arribada, Pleist s'apropà amb les primeres llums del dia al santuari d'Artíssia. Nerviós i cansat, el reberen la clergue en cap, la Loti, i l'altre clergue del santuari, en Tav. Aquests, l'iniciaren en el mestratge de les seves ensenyances espirituals i en les rutines clericals de treball diari. D'entre totes les feines, i després de vint anys treballant al camp amb els ramats, Pleist s'avesà a l'estudi i les oracions, submergint-se, sobretot, en cada una de les lliçons del Llibre dels Boscos: i tot i que gràcies a aquest assolí una profunda concepció de l'equilibri entre la natura i la civilització, sovint envejava infantilment les narracions de paratges boscosos d'ensomni que hi llegia: primaverencs, frondosos i plens d'una vida colossal.

Tot i que Marfília i les ciutats llevantines a Sunia Khal podien considerar-se agraciades, eren paratges amb una vegetació poc frondosa, adaptats a un entorn molt canviant, amb freqüents sequeres i inundacions estacionals. Els deserts de Santara, a més, eren ben propers; i es deia entre la gent que aquest semblava avançar cap a la costa lentament. Durant els seus anys d'estudi i pràctica, Pleist es convencé que cada un dels paratges naturals del món era, en si mateix, un valor preciós i canviant que no havia de ser fetitxitzat. En canvi, aquells qui destrueixen la natura incorren en un sacrilegi total que atempta contra la vida, la bellesa i l'existència mateixa.

L'estudi teològic no fou l'única de les tasques de Pleist. El santuari d'Artíssia vetllava per la seva comunitat de creients i tenia per objectiu teixir la solidaritat entre ells i la resta d'habitants de Marfília. Tot i passar desapercebut, Pleist demostrà ser hàbil organitzant esdeveniments: ja fos el Festival de la Primera Collita, La Festa dels Ramats o la Vigilància del Solstici d'Hivern, Pleist sempre sabia conjurar els fidels perquè gaudissin de trobades i litúrgies. Gaudia particularment de la Festa dels Ramats perquè sempre trobava un punt de fuga on retrobar-se de nou amb la seva família i defugir, ni que fos un instant, de les seves responsabilitats clericals. La seva mestra sempre li ho permetia, afablement.

La seva activitat, però, no es limitava a l'oració, l'estudi o la cura de la comunitat. Sovint, Pleist pregonava a dins de la ciutat amb sermons dedicats a Artíssia i les seves ensenyances. Així, tot intentant expandir la seva fe, també conegué altres realitats a les quals no tenia accés a Can Molar: el port i els mercats, les places i les tavernes, els tallers i les botigues. Aquell bullici, de vegades esfereïdor, també el semblava omplir de joia en contemplar l'esdevenir de la vida dels seus. La societat podia ser artificial, però podia contenir en si mateixa una bellesa genuïna.

De la contradicció naixé l'amor: Tàfil, la ferrera

Nou anys després, el 227 de la Segona Arribada, Pleist era a un carrer de Marfília duent a terme un dels seus sermons. De sobte, una transeünt li qüestionà el seu discurs amb vehemència. En una confrontació dialèctica, ambdós debateren sobre la legitimitat de l'explotació de la natura pel benefici de la civilització. Com havien de prosperar Marfília i qualsevol ciutat, sinó aconseguint més recursos, de manera més eficient i planificada possible? No cercava, la seva fe, la millora de la vida de la seva gent? O l'estaven negant pels designis de l'entitat en la qual creien? Per primer cop, Pleist no només sentí que perdia un debat entre la multitud, sinó que sentí que trobava raó en els arguments d'aquella dona que havia blasfemat sobre les seves creences. Així fou com conegué a Tàfil, la ferrera.

La gent, després d'observar aquell debat aferrissat durant una estona anà perdent l'interès fins que finalment, ja a la vesprada, només quedaren ells dos. Esgotats d'hores de xerrar, i sense saber com marxar cap dels dos, Pleist li proposà de continuar parlant a una taverna; I Tàfil, més per sorpresa que per voluntat, acceptà.

Arribaren a l'Ullall Lluent, una de les tavernes més populars de Marfília on, tot prenent la primera pinta, continuaren els seus debats. Ara, però, el cansament imposà la calma. Finalment, cadascú s'enrocà amablement i cediren el pas de la conversa a coses més mundanes: sobre qui eren, d'on venien i què feien. En Pleist descobrí que aquella noia, un pèl més gran que ell, era seguidora de la divinitat oblidada de la planificació, l'estoïcisme i la forja i, tot i saber-ho, no se sentí incòmode en cap moment. De sobte, arribà la matinada en el que semblà un instant; i, tot tancant la taverna, s'acomiadaren afectuosament. Mentre marxava, la Tàfil convidà a en Pleist a la forja on treballava perquè veiés el metall que sortia de les flames on treballava. Entrant de puntetes al santuari, la Loti l'enganxà i esbroncà de valent: aquest fou el primer cop que infringí una norma i el primer cop que s'enamorà.

Un matí al cap d'unes setmanes, i després de complir penitència, en Pleist anà fins a la forja on treballava la Tàfil: una gran nau on ferrers i forjadors treballaven sota una calor sufocant. La Tàfil, alegre i suada, el va fer entrar per ensenyar-li com treballava. Demanà perdó al cap desvergonyidament, guiant a en Pleist fins l'enclusa on forjava. A la gatzoneta, observà com Tàfil forjava una espasa i, embadalit, com acabà de forjar un martell de guerra loxodon. Durant aquell matí, sentí que desconeixia encara moltes coses de la societat que l'envoltava i, sobretot, d'allò que li era aliè i que no compartia: des del seu punt de vista, volia conèixer, contraposar i poder entaular amistat amb els altres.

La caiguda i l'ascens: l'inici de l'Era dels Dracs

A completar més endavant.

La sequera daurada: el ramat s'encongeix

A completar més endavant.

Cap a terres ignotes: de Marfília a Escalbadàsia

A completar més endavant.

Estada a Escalbadàsia

A completar més endavant.

La nit del cel carmesí

A completar més endavant.

Viatge a l'Àncora Errant

A completar més endavant.

Estada a Guta

A completar més endavant.

Viatge cap a Sotacor

A completar més endavant.