Jop Puigdavall

"Mai és tard per començar a fer les coses bé!"

El Jop Puigdavall, també conegut simplement com "Jop", va ser un viatger mitgerol provinent d'un petit poble de Dimàsia anomenat Tollsec, que va unir-se a un grup d'herois quan va arribar a la ciutat d'Escalbadàsia. Creia en el bé, l'empatia i la bondat de les persones, i defensava per sobre de tot que mai era tard per a canviar i fer les coses millor. Després de travessar el pla d'Artazon fins a Mirathil prop de Sotacor, va quedar convertit en un golem de pedra amb el cos del seu gos Gandul en braços.

Pre Àncora Errant

En Jop vestia una robusta cota de malla coberta per una cuirassa de cuir reforça. Al voltant del coll duia una capa curta de tons verdosos que el protegia del vent, mentre que el seu cap quedava cobert per una còfia de malla. La seva espessa barba ja quasi gris i el seu posat afable li donaven un aire de veterà experimentat. Sempre portava un gran escut rodó, més gran que ell. Completaven el seu equipament uns pantalons verds de tela resistent i unes botes de cuir gastades.

Post Àncora Errant

El Jop, després d'aparèixer de la seva suposada mort a alta mar, vestia una cuirassa de petites escates metàl·liques protegida per un tros d'abric blau de cuir envellit del seu amic Lluís, esquinçat quan aquest va morir a mans d'unes criatures aquàtiques. Al voltant del coll duia un mocador verd tret de la seva antiga capa que li resguardava la gola, mentre que el seu cap hi duia un tricorni de cuir fosc també del Luís, gastat però ben conservat. Carregava novament amb el seu gran escut rodó i enlloc de barba portava bigoti.

Personalitat

El Jop era una persona molt optimista, pacifista i amable amb tothom, però també molt intensa i sovint pesat. No es qüestionava massa les coses, no li agradava mentir i si veia que una situació era injusta, saltava amb el seu escut a intentar resoldre el problema parlant. Era lleial als seus amics, i sempre intentava protegir al més dèbil. Degut a la seva experiència traumàtica al Racó, tenia un especial interès en reintegrar als criminals i bandits que es trobava.

Amb el pas del temps va adonar-se que la seva manera de ser sovint era un problema, ja que el món no era blanc o negre. Gràcies als seus companys Hiru, Pleist i Garret, va aconseguir canviar i adaptar-se a les situacions sense ser tant intens.

La Felicitat d'un Mitgerol

El Jop va néixer i créixer a l'est de Nordòria, en un petit poble anomenat Tollsec, envoltat de camps, rius i boscos. A Tollsec hi vivia una comunitat de mitgerols que convivia en harmonia amb la natura i gaudia dels fruits de l'agricultura i la ramaderia. Eren coneguts per la qualitat dels seus conreus, ja que dominaven els antics secrets de la fertilitat de la terra. Habitaven petites cabanes de fusta, sovint construïdes sota les enormes arrels dels arbres que els alimentaven amb els seus fruits. Els encantava celebrar qualsevol ocasió, i qualsevol excusa era bona per reunir-se, menjar, beure i compartir rialles. El Jop era un mitgerol més: una vida tranquil·la al poble, amb els seus embolics i trapelleries de joventut, per més endavant buscar la pau, la calma, i sobretot, una bona taula plena de bon menjar.

Pau i Amor

Quan encara era jove, durant una nit de solstici d'estiu, va conèixer la Noodle Migdia, una mitgerola tan inquieta i curiosa com ell. Es van enamorar gairebé de seguida i van decidir emprendre una vida plegats. Durant anys van recórrer el món, viatjant des de Dimàsia fins a Agurterra, esquivant perills, descobrint pobles i vivint com a nòmades, sempre en sintonia amb la natura. Durant els seus anys de viatge van viure centenars d'aventures, però n'hi havia una que en Jop sempre recordava amb un somriure. Mentre travessaven les muntanyes d'Orkiringram en direcció a Agurterra, van compartir un llarg trajecte en carro amb un grup de viatgers i uns músics ambulants. Aquella nit, entre cançons, rialles i una divertida cadena d'accidents que va acabar amb un viatger de cul dins la neu, la Noodle li va confessar el seu somni: trobar un racó tranquil al mig del bosc i construir-hi una llar lluny del soroll del món.

Vida al Racó

Aquelles paraules van quedar gravades per sempre al cor d'en Jop i, anys més tard, van fer realitat aquella promesa retornant a Dimàsia i aixecant la granja que van batejar com el Racó, el lloc on van viure els anys més feliços de les seves vides.

La granja, amb horts, tanques i un graner, estava situada a uns quilòmetres de Tollsec, enmig d'un extens bosc de roures. En Jop treballava la terra i tenia cura dels animals, mentre que la Noodle recorria els pobles comerciant amb els productes de la granja. Viatjava amb un petit carro arrossegat pel Gandul, un enorme gos del bosc que havia acabat adoptant-los com la seva família. Van viure molts anys feliços, envoltats d'amor, pau i els fruits de la seva feina.

L'Atac dels Bandits

Aquella felicitat, però, es va acabar de cop. Un dia fatídic, en Jop havia anat a comerciar amb el Gandul perquè la Noodle s'havia quedat a casa, indisposada. Quan va tornar, va trobar la granja envoltada de flames. A la llunyania va veure un grup de bandits que reien mentre s'allunyaven. Va saltar desesperadament del carro i es va endinsar entre el foc buscant la seva esposa. Tot i cridar amb totes les seves forces, ella no va responia.

Abans que pogués continuar buscant-la, un dels bandits el va agafar per l'esquena i el va llançar fora de la casa en flames. El van apallissar i el van torturar perquè revelés on amagava les seves riqueses. Entre llàgrimes de ràbia, en Jop els va respondre que les acabaven de destruir. El Gandul va intentar defensar el seu amo, però una fletxa li va travessar una pota i va haver de refugiar-se entre els arbres. Després d'aquella experiència, el gos no va tornar a ser el mateix. Finalment, els bandits van abandonar el Jop malferit i inconscient, convençuts que no sobreviuria.

El Pacte amb Ralzahar

Quan va despertar, va arrossegar-se com va poder fins a les restes carbonitzades de casa seva. Entre les cendres va trobar el cos completament calcinat de la Noodle. Només l'anell de casada havia resistit les flames. La va abraçar i va romandre al seu costat fins ben entrada la nit, plorant desconsoladament. Va ser llavors, en el moment més profund de la seva desesperació, quan una boira negra com el carbó va començar a envoltar-lo. Lentament, d'entre la foscor va emergir una criatura monstruosa, amb cap d'insecte i cos de serp alada. En Jop gairebé no va aixecar la vista, aferrant-se al cos de la seva estimada.

L'espectre es va presentar com a Ralzahar, servent d'Asmodeus. Li va oferir un pacte: Si lliurava la seva ànima al primogènit, condemnant-la a cremar i ser torturada durant tota l'eternitat a l'infern, la Noodle tornaria a la vida. Abans que el Jop pogués respondre però, el Ralzahar hi va afegir una condició encara més cruel: la Noodle no recordaria mai qui havia estat ell ni tot allò que havien compartit, i si algun dia recuperava els seus records, el pacte es trencaria immediatament i tots dos serien arrossegats a l'infern per patir un turment etern.

En Jop no va dubtar ni un sol instant. Per l'amor incondicional que sentia per ella, va acceptar el tracte sense pensar en el preu que hauria de pagar. Si ella podia tornar a viure i tenir una nova oportunitat de ser feliç, ell estava disposat a sacrificar-ho tot. Quan el pacte es va segellar, el cos de la Noodle va desaparèixer juntament amb Ralzahar. Només va quedar el silenci. Poc després, el Gandul va acostar-se coixejant fins a llepar-li la cara, encara amb la fletxa clavada a la pota.

Temps després, en Jop va tornar d'amagat a Tollsec. Ocult rere uns barrils de cervesa, va veure la Noodle rient amb els seus amics a la taverna del Peugròs. Estava viva. Amb llàgrimes als ulls i el cor a punt d'esclatar-li, va girar cua i va emprendre el camí més difícil de tota la seva vida: aquell que l'allunyaria per sempre de la persona que més estimava en aquest món.

Viatge a Escalbadàsia

Amb el Gandul com a muntura improvisada, va decidir marxar tan lluny com fos possible perquè mai no existís el risc de tornar-se a creuar amb ella i condemnar-la. Pocs anys després va arribar fins a Armínia, on va embarcar en un vaixell que el va portar fins a Kalienas, més enllà de l'horitzó i de les aigües conegudes.

Després de setmanes i setmanes de viatge, el Jop va arribar a la ciutat d'Escalbadàsia. Era un món nou, l'oportunitat perfecte per a començar una nova vida. Només arribar, acompanyat d'un jove bard que havia conegut al vaixell, el Brishen, va trobar-se amb uns guàrdies que estaven apallissant a un pobre fèlid al mig d'un carrer. Els va aturar, i va ser allà quan va conèixer el Lluís. Els guàrdies estaven segurs que el fèlid era un criminal que tenia un medicament no gaire legal. El Jop va confiar en ell, que li va dir que era per la seva germana, i va defensar-lo, dissuadint els guàrdies. El Jop sabia que segurament l'estaven enganyant, però també sabia que sense prejudicis potser podria ajudar aquell brivall. Poc després el Brishen i ell van conèixer un vailet del poble anomenat Hiru, i més endavant a un loxodon anomenat Pleist. Els quatre van congeniar, i després d'alguna festeta i alguna batussa amb els "companys" del Lluís, van fer d'Escalbadasia la seva llar temporal. També va conèixer l'Eldritch i el Bris, dos aventurers marcats pel seu passat, amb qui acabaria portant-se molt bé.

La Nit del Cel Carmesí

Un fatídic dia de Boira però, després d'una manifestació plena de vilatants en contra dels intents de Drukatur per annexar Escalbadàsia al seu imperi, un seguit d'explosions van destruïr les defenses arcanes de la ciutat, i la llegendària Boira, llar de monstres i aberracions, va entrar a la ciutat. El caos va fer que el grup d'aventurers s'unís de nou, i entre diables menors i soldats de Drukatur, el Pleist, el Hiru i el Jop van intentar ajudar als habitants de la ciutat. L'Eldritch, el Bris i el Brishen no es veien per enlloc, però entre la boira, els 3 van unir-se al Garret, un altre mitgerol que per casualitats de la vida, els seus pares havien coincidit amb el Jop anys enrere. De sobte, entre la boira, van observar com un enorme monstre infernal, amb una gàbia a l'esquena, anava agafant a gent i empresonant-la. Els 4 van lluitar per defensar els innocents, i finalment, després d'accedir al temple i Galitheron i que en Jop renunciés al seu déu, van activar un segell i finalment la boira es va dissipar.

Amb tot aquell daltabaix, el Jop va comprendre que el món era un indret violent i sense compassió. Els déus eren simples burgesos observant les desgràcies dels mortals. Però va jurar-se a si mateix que al contrari que els déus, mentre li restés un sol alè de vida, ell mateix combatria la corrupció del món per així preservar la poca esperança que la gent encara conservava. Ho faria perquè altres no haguessin de caure en la mateixa desgràcia que ell havia patit, i perquè fins i tot aquells que, com els bandits que l'havien destrossat i s'havien desviat del camí, tinguessin l'oportunitat de canviar la seva estrella i viure amb més sinceritat i justícia.

Galitheron, Drukatur i més Pistes

Buscant pistes sobre l'origen de les explosions que havien deixat passar al boira a Escalbadàsia, el grup d'aventurers va anar investigant fins que finalment el rastre els va donar un nom: Sotacor, la ciutat més al sud de Kalienas i més propera a Stratavor, el regne d'aquells que pacten amb els inferns. Disposats a trobar l'Eldritch, el Brishen, el Bris i salvar als empresonats per la criatura infernal de la gàbia a l'esquena; el Jop i els seus companys van enrolar-se a l'Àncora Errant, un vaixell de mercaderies que es dirigia cap al sud i els podria portar si treballaven com a mariners. A mesura que s'anaven fent més amics, el Jop anava veient que no podia ser tan estricte amb el bé i el mal, ja que sovint, la seva sinceritat i intensitat causaven problemes als seus companys.

Abans de marxar però, el Jop va aconseguir convèncer el seu amic Lluís i també l'antiga criminal Vera, per poder refer les seves vides començant a treballar en una feina honrada. També va intentar convèncer l'Arthur, un conegut i amic del Lluís que també havia sigut de la banda, però aquest va virar més cap a la servitud a Galitheron i va fer-se acòlit al seu temple. De fet li va dir que es trobarien a Sotacor en algun moment, ja que l'Arthur volia anar-hi per a refundar el temple del seu déu allà. Així doncs, amb tots els afers minimament tancats, van pujar tots al vaixell.

Culpabilitat i Mort a Alta Mar

Els dies van anar passant, i el Jop, juntament amb els seus companys, van anar fent vida a bord com a mariners. Poc temps després de fer escala en algun poble, perduts a alta mar i enmig d'una tempesta, l'Àncora Errant va patir un atac d'unes criatures marines monstruoses. Els 4 aventurers van sortir a lluitar a coberta, i van aguantar el que van poder. El Capità Varro, intentant organitzar a tothom, va enviar els seus tripulants a ajudar el Hiru, el Garret, el Pleist i el Jop; però en un segon, el monstre marí més gran de tots va pujar al pont, al costat del timoner. Intentant protegir la Mila, una pobre i innocent nena, el Lluís va intentar posar-se davant de la criatura per dissuadir-la, però aquesta el va ferir de mort, llançant-lo a l'aigua. Sent testimoni d'aquella escena, el Jop, intentant ajudar al seu amic, va clavar l'escut davant de la nena i es va llançar a l'aigua vestit amb armadura, sense pensar-s'ho massa. Entre les altes onades i la foscor, el Jop s'ofegava. Davant seu, sota l'aigua, un grup de criatures devoraven les restes del seu amic Lluís... i era culpa seva. Ell l'havia fet sortir d'Escalbadàsia, ell l'havia animat a canviar de vida, i això només l'havia portat a la mort. El Gargrukk, el segon d'abord, va saltar per ajudar el mitgerol, però el Jop va endinsar-se encara més sota l'aigua, intentant desesperadament ni que fos recuperar la roba del seu difunt company. Poc a poc va anar notant com s'ofegava i es precipitava cap al fons.

Despertar a la Platja

De sobte, va obrir els ulls emig d'una selva. Sentia les onades. Va notar la presència d'en Ralzahar molt a prop, com una esgarrifança per tot el cos. La seva roba estava esparracada, però a les seves mans, hi tenia agafats un tros d'abric del Lluís i el seu tricorni de mariner. Al seu davant, un rastre de grans petjades per la sorra, sortint de les onades de la costa. Un soroll i alguna explosió de màgia li va cridar l'anteció, i de sobte, el Gandul se li va llançar a sobre, llepant-lo i movent la cua sense parar. Anava fent salts d'alegria al seu costat i el Jop, emocionat encara per tot el que havia viscut durant l'atac, va abraçar el seu vell amic amb totes les seves forces mentre li queia una llàgrima.

De sobte, va sentir com algú cridava el Gandul. Va aixecar-se, va posar-se l'abric i el barret del seu company, i va sortir d'entre els arbustos. Allà va retrobar-se amb els seus companys Pleist, Hiru i Garret, que estaven molt il·lusionats de veure'l. Li van explicar que havien passat uns dies, que havien compartit una aventura amb un nen-estàtua-assassí, que havien derrotat un umbraxis i que no es podien creure com encara ell era viu. Posant-se al dia i abraçant-se, li van retornar el seu escut i van tornar junts a l'Àncora.

Guta i la Torre del Mossèn

Després d'un enfrontament amb una criatura marina enorme que els barrava el pas per un estret de roca on la Vera va perdre també la vida, el vaixell va arribar finalment a Guta. La culpabilitat i la tristesa que el Jop sentia, creixien dia rere dia, i cada vegada es feien més pesades de portar. Aquell poble, situat a banda i banda d'un estret de penyasegats, era el punt on tocava acomiadar-se del vaixell per seguir per terra fins a Sotacor. En un petit turó a la paret est, el Jop va enterrar un tros de tela de l'abric del Lluís i de la Vera, fets un nus, i va quedar-se mirant a l'horitzó una estona. El Hiru el va acompanyar.

Després d'un petit conflicte amb els Estornells de l'Agulla, el grup d'aventurers coneguts ja com els Ganduls, van anar a reunir-se a una taverna amb els altres membres de la tripulació per acomiadar-se. Allà hi van trobar un umbraxi de nou, que d'una manera misteriosa els va parlar de "salvar els seus amics atrapats a la Boira" i els va citar a un lloc anomenat "la Torre del Mossèn", just als peus de les muntanyes que s'erigien a l'estepa entre Guta i Sotacor.

Contents de trobar una pista que potser els podria reunir amb el Brishen, l'Eldritch i el Bris, van decidir fer un últim comiat amb els membres de l'Àncora Errant per marxar l'endemà pel matí. Cada cop notava el Ralzahar més a prop, i això el preocupava més. De sobte, la petita Mila se li va acostar, i després de donar-li les gràcies un cop més per haver-la ajudat juntament amb el Lluís aquell dia a alta mar, els ulls se li van il·luminar. Una terrible visió el va assetjar, on el Ralzahar l'alertava dels perills que suposarien per la nena i pel pacte original de la seva dona, tractar amb altres diables que no fossin ell mateix. En Jop va fer el cor fort i la visió va dissipar-se. La festa va continuar, i just abans de l'última abraçada, el Jop va demanar al Capità Varro que el seu sou anés destinat als familiars del Lluís i la Vera.

L'endemà, els aventurers van sortir a lloms d'unes estranyes criatures. El Jop i el Gandul però, no necessitaven cap altre montura, ja que el gos era el més feliç del món portant el seu estimat Jop, i encara més després de quasi perdre'l. Passades unes hores, van arribar a la Torre. Acostant-s'hi amb les montures, van notar un calfred: havia passat un mes de l'última Boira, i aquesta ja tornava a ser aquí. De sobte, unes criatures van començar a aparèixer i a acorralar-los. El Jop i el Hiru van seguir endavant, just per trobar-se una dona gran en perill, al costat del pont que connectava amb la torre. El Jop va saltar-hi per protegir-la dels perills que s'acostaven, però aquesta de sobte es va transformar en una diablessa anomenada Belith. Confusos i nerviosos per ajudar els seus amics a travessar el pont, el Jop va sentir com aquesta li parlava del Ralzahar i del pacte que tenien. El Hiru va sorprendre's molt i va recriminar-li al Jop sinceritat per explicar de què coi estava parlant aquella dona infernal. El Jop va comentar-li que sí, que ell tenia un pacte amb un diable però que aquell no era el moment de parlar-ne. Rient i alertant del que podria passar-li si s'acostava massa al Brishen, va desaparèixer. Els Ganduls, ara sí junts, van arribar a la torre amb les montures i van tancar les portes.

Retrobaments

Dins la torre, els esperava Edràs Nul, el misteriós umbraxi de la taverna. Es va revelar com a emissari del Cercle del Silenci, i ell els ajudaria a trobar els seus amics perduts més enllà de la boira. El Jop no entenia res. Va ser llavors quan l'umbraxi els va explicar que la boira que ara mateix envoltava la torre, difuminava un camí entre el món de Mirathil, on es trobaven ells; i un altre món caòtic ple de diables anomenat Artazon, que és on els seus amics es trobaven. I no només això: Àtravos, el dimoni responsable en part de la Nit del Cel Carmesí, es dirigia a la boira per poder arribar a Mirathil, i només el Brishen, l'Eldritch i el Bris restaven entre el monstre i el seu destí.

Sense pensar-s'ho massa, els Ganduls van preparar-se i les portes es van obrir. El Jop tenia molta por. Per primeva vegada creia que la seva determinació i esforços eren un gra de sorra en un oceà de violència i atrocitats. Res podia fer el seu petit escut i la seva persuasió per aturar tots aquells monstres que anaven a buscar, però pensant en tots els seus amics; també en Tollsec, en el Gandul, i sobretot amb la seva estimada Noodle; aquell no era el moment de defallir. Si volia protegir-los dels horrors d'aquests monstres que intentaven arribar aquí, havia de fer el cor fort i adentrar-se al desconegut.

Les portes es van obrir, i cap dels Ganduls es creia el que estava veient: eren el Brishen, l'Eldritch i el Bris, lluitant contra un dimoni enorme que portava un gran martell arcà amb una potència destructora. Junts, els set, van aconseguir derrotar-lo. El Jop va córrer cap al Brishen, i es van fer una abraçada. L'Eldritch seguia esquerp i el Bris seguia afligit per aquells que havien deixat enrere la Nit del Cel Carmesí, però s'havien reunit de nou. Encara quedava esperança. Reunits amb els seus antics companys, ara coneguts com els Tragirats, van tornar reunir-se amb l'Edràs per discutir els seus pròxims passos. El Jop, mirant un cel estrayament ataronjat i determinat a protegir els seus amics, va adonar-se que efectivament ja no es trobaven a Mirathil, sinó que a través de la Boira l'umbraxi Edràs Nul els havia guiat cap a Artazon.

La Desesperació d'un Mitgerol

Junts per primer cop des de feia setmanes, els Ganduls i els Tragirats van anar a trobar el dimoni Àtravos. Coneixien els punts dèbils de la bèstia, gràcies a les pistes d'un llibre que tenien els Tragirats, i també tenien un penjoll que duia el Brishen que els ajudaria a combatre contra el monstre allunyats dels seus súbdits. De camí al camp de batalla, el Jop només podia pensar en la Noodle. Tot aquell esforç era per ella, i era per poder fer un món més just per tothom. Però qui era ell per responsabilitzar-se d'aquella tasca? Un simple mitgerol no podia fer res contra una aberració infernal. Va notar com la seva mà tremolava. Agafantse-la amb l'altre mà i amb una suor freda recorrent-li el cos, va aturar-se un moment. Paralitzat, va notar com el Gandul li llepava la galta, movent la cua. Els nervis van abandonar-lo, i el somriure li va retornar mentre li agafava les galtes al seu gos fidel. Va treure un paper, va escriure unes paraules, i el va guardar dins la seva capsa de música, un regal molt preuat del Garret.

El moment de la veritat va arribar, i ja preparats, els Tragirats i els Ganduls van llançar-se sobre l'aberració infernal coneguda com Àtravos, esquivant diables i alguns dimonis més. El Brishen va activar el penjoll, i una cúpula arcana molt poderosa va fer retrocedir als servidors del seu enemic. Aquest va fer un crit i el combat va començar. Els seus companys van anar amb tot i el Jop, determinat a protegir-los, va posar-se a primera fila. Va aguantar diferents cops i atacs infernals de la criatura, fins que finalment, en un intent d'atreure l'atenció cap a ell i que els seus companys el poguessin atacar flanquejant-lo, la bèstia infernal va atacar amb tot el seu immens poder al mitgerol.

El Jop, resistint com podia aquells cops, va desprendre una màgia de color blanc que va aconseguir protegir-lo de tots els cops, però malhauradament, un dels raigs infernals va rebotar contra l'escut i va sortir disparat cap a una columna. La columna va caure sobre el Gandul, però va poder-la esquivar a l'últim moment. Confús i molt espantat, el gos del Jop va allunyar-se de la cúpula, buscant un refugi segur. Al sortir de la cúpula però, els servidors d'Àtravos esperaven impacients. Àtravos era una aberració infernal plena d'ulls i boques amb ullals esmolats, una criatura escopida dels mateixos inferns. Aterroritzat i paralitzat de por, el Gandul restava immòbil mentre un d'aquells gegants infernals se li apropava. El Jop va mirar cap enrere, sent testimoni de tota l'escena. El cos del Gandul va sortir disparat cap a dins de la cúpula, mort i degollat per els servidors d'Àtravos. El Jop, ignorant els crits dels seus companys i caient en una desesperació eterna, va començar a tremolar de ràbia, frustració i culpabilitat extremes. Primer en Lluís, després la Vera i finalment; el Gandul, el seu estimat company de viatge que mai l'havia abandonat. L'últim testimoni d'una vida plena i feliç al costat de la seva estimada Noodle. Una vida que ja mai més recuperaria per culpa d'uns simples bandits. A punt de desmaiar-se del dolor que sentia al pit, només un pensament li recorria el cap. Ningú més cauria al seu costat. Tots tornarien sans i estalvis a Mirathil. I faria el que fós per aconseguir-ho. Instintivament, va deixar anar només una paraula: Ralzahar.

De sobte, el terra va tremolar i el Jop va començar a fer-se cada vegada més gran. Els seus companys no entenien què veien els seus ulls. La seva pell es va transformar en roca incandescent, el seu anell de compromís brillava com si fos ferro rogent, unes llàgrimes fetes de lava li sortien dels ulls, totalment il·luminats pel foc del seu interior. Va fer un crit, i allà on hi havia un mitgerol, una criatura de més de 2 metres va alçar-se. El golem de foc va anar directe cap a Àtravos, i va començar a donar-li cops de puny incandescents amb una gran potència, plens de foc i de fúria. Els Tragirats i la resta de Ganduls, van aconseguir desactivar els segells que li donaven poder a la bèstia, i gràcies a això, el gòlem de foc que ara era el Jop va començar a rebentar-li els ulls a cops de puny, agafant-lo per les boques que tenia per la pell. Finalment, el gòlem va agafar-lo per les boques i va començar a dislocarles amb força, mentre anava arrencant-li els ulls que li quedaven. Va obrir amb les dues mans la boca més gran i va disparar-li un raig de foc des de la seva, directe al centre de la bèstia. Àtravos havia caigut. Però el gòlem seguia donant-li cops de puny.

Després de derrotar a l'últim enemic de dins la cúpula anomenat Gorthanc, el líder de l'Enclusa Roja, els Tragirats i els Ganduls van poder per fi descansar uns moments. Afectats per tot el que havien viscut, van observar com el gòlem s'havia mogut fins el cadàver del Gandul, i ajupit, l'havia agafat en braços. Finalment, els Ganduls van retornar a Mirathil amb la Boira, mentre que els Tragirats van quedar-se a Artazon per intentar ajudar a escapar el màxim número de persones del Cercle del Silenci a la propera Boira.

Retornats a Mirathil però, el golem de foc ja no es movia. La seva flama s'havia apagat. Allà on hi havia hagut un mitgerol, ara només hi havia una gran estàtua de roca abraçant el seu gos.