Aldara Cordelia

Al començar la precampanya, l'Aldara era una barda humana de 15 anys jugada per la Núria. De pell bruna i mirada curiosa, àgil i de moviments segurs, eloqüent i educada, l'Aldara sap com tractar amb la gent per aconseguir allò que vol. Canalitza els seus poders mitjançant la música, ja sigui xiulant, cantant, tocant la ocarina, i més tard el seu preuat llaüt. Escapant-se d'un matrimoni forçat, les "Zorrillas d'Irori" (en Bakrin, la Seithr i en Kyras) van esdevenir per ella la seva nova família.

La família Cordelia

La família de l'Aldara Cordelia fa anys que és respectada, perseguida i temuda a parts iguals als barris més baixos de Telduar. La família regenta una botiga d'empenyoraments al barri de Telduarina que és ben coneguda per tothom. Els Cordelia sempre tenen tants diners com faci falta al client, però el préstec s'ha de retornar en el temps pactat. Si això no passa, l'Otto Cordelia, el patriarca de la família, té un seguici de familiars que s'encarreguen que es faci el pagament, sigui amb or o sigui amb sang. La matriarca de la família, Madame Artianna té un petit local on fa remeis i neteja l'ànima dels seus clients. Ven amulets i es diu que pot curar qualsevol mal: recuperar parelles, treure el mal d'ull, curar la impotència sexual, donar bona sort en el joc, amb els diners, l'amor... Les males llengües diuen que fa servir la sang dels que no paguen per fer rituals i bruixeria.

L'Aldara és la germana petita de vuit. Els seus dos germans més grans (Wesh i Bavol) ajuden al seu pare en els negocis i sovint són fora. Els bessons Cappi i Kavi s'encarreguen de fer complir els deutes, i les tres germanes (Jaya, Vadoma i Tasarla) treballen a la botiga i també són mares.

L'Aldara i les seves dues cosines, Maruja i Lina, ajudaven la Madamme amb el negoci de pitonissa. Anaven al port o al mercat i agafaven la mà de qualsevol viatger despistat per llegir-li i anunciar-li espantades que patiria algun mal. La majoria de vegades, el viatger se n'anava enfadat i remugant, però uns quants empal·lidien i els demanaven una solució, que elles donaven amablement. "Vés a la botiga de Madamme Antianna, és la millor pitonissa de la ciutat!" - l'acompanyaven fins a la botiga, i allà s'encarregaven de donar-li el remei més car que el client estigués disposat a pagar. Els dies a Telduar se succeïen així per l'Aldara, que feia la major part de la seva vida al carrer i a la botiga de sa mare, on aprenia a llançar cartes i fer prediccions, a interpretar símbols i a persuadir clients. També havia après a tocar una ocarina que sempre portava penjada al coll. Quan estava cansada de llegir mans, es posava a tocar l'instrument al carrer i de tant en tant rebia alguna moneda. El carrer era avorrit, i amb les seves cosines sovint jugaven a inventar-se i escampar rumors sobre el Rei i la Guàrdia Blanca, o creaven històries que explicaven fets increïbles que havien passat a terres llunyanes i es divertien quan els retornava el rumor transformat. Tots els treballadors del port les coneixien i els tenien simpatia. De tant en tant, els pescadors els regalaven algun peix o els explicaven alguna història d'alguna terra llunyana on hi havia dracs i màgia. Elles s'imaginaven que algun dia agafarien algun d'aquests vaixells i anirien juntes a explorar alguna terra llunyana, viurien dels seus dots d'endevines i es casarien amb algun semielf ben plantat.

La unió amb la família Olka

Per l'Aldara tot va canviar quan els seus pares van anunciar-li que l'havien promesa amb el fill d'un clan rival. El seu compromís tancava la compra d'una part del territori del sud de la ciutat i no hi hauria celebració, només cerimònia. S'hauria de casar amb aquell noi desconegut i anar a viure a l'altra banda de la ciutat. L'Aldara s'hi va negar però sabia que no estava en condicions de fer-ho, ja que ningú s'atrevia a portar-li la contrària al seu pare. L'home amb qui es casaria era el fill gran de la família Olka, en William "Bill" Olka. El seu promès era un home alt amb un ull borni, força més gran que ella i tenia les dents grogues de fumar pipa. La cerimònia va ser breu, i les dues famílies es van quedar sopant a la casa de la família Cordelia mentre ella i el seu promès eren portats a l'habitació. Quan en Bill es va despullar, ella va poder veure que tenia una marca de naixement a la cuixa. L'Aldara va demanar que li deixés "llegir" la marca per veure si tenia quelcom especial. Ell va deixar somrient que aquella noia se li acostés, i mentre li resseguia la marca amb els dits i li feia una predicció dolça sobre el seu futur, va aprofitar per agafar un obrecartes que hi havia a la tauleta de nit i clavar-li enmig dels testicles. Va ofegar els crits de l'home amb un coixí i, deixant enrere el dormitori ensangonat, va posar-se la roba del seu difunt marit i totes les seves pertinences, i es va escapar per la finestra.

Veudemar (Temporada 1)

En la seva fugida va decidir crear-se un nom fals per tal de poder viatjar d'incògnit, passant-se a auto-anomenar "Veudemar", nom que va fer servir per apuntar-se al concurs de bards de la Festa de les Flors de Darum.

Mort i retorn (Temporada 2)

(Quan l'Aldara va tornar a la vida després de la lluita a la Torre d'Alhom'bar)

…un batzac d'escalfor va omplir el seu cor, i el seu cap d'imatges. Un malson fet monstre. La seva millor amiga amb els ulls buits. El maleït segrestador i el seu somriure burleta esquinçant-li la pell. Uns núvols negres en un cel de fusta. Llampecs, foc i foscor. Plomes negres. Una veu freda, xiuxiuejant aquella paraula... El torrent de records omplí la seva ment, i va sentir com milers de dagues es clavaven al seu ventre. L'esfera de la vida i la mort, en les mans equivocades. La seva missió fallida.

En obrir els ulls, una cara familiar rebuscava una senyal de consciència dins la seva mirada. Bruscament, es va poder incorporar, i una cascada de llàgrimes li van omplir els ulls de vida. El confort d'uns braços amics. La veu d'en Kyras murmurava paraules que ella no aconseguia comprendre. Un cop més, el seu idioma natal la desconcertava. Va intentar parlar, però només va poder dir paraules en aquell idioma grotesc, que altre cop s'havia convertit en el seu. Podia veure un cos mort uns metres enllà dins un taüt fet de bardisses, però no aconseguia veure de qui es tractava.

L'Aldara va intentar conjurar l'encanteri que li permetia compartir el seu idioma, però en intentar entonar les paraules i moure les mans tal com ho havia fet moltes vegades, no va passar res. Espantada, va intentar xiuxiuejar-li un missatge dins la seva ment, però tampoc va funcionar. La sensació que tenia quan invocava la seva màgia, havia desaparegut. Espantada, va buscar en el seu coll la seva ocarina. La va agafar i va entonar una cançó a corre-cuita. Les notes sonaven, però no aconseguia treure'n la màgia. I així, va ensorrar el cap entre les mans, entenent que les seves melodies havien mort amb ella, en aquella sala ennuvolada del cel de fusta.

Viatge a Santara i cerca de l'oracle d'Irori (One Shot Visions)

L'Aldara ha perdut els seus poders de barda, i ha tornat d'entre els morts. Acompanyada d'en Kyras, inicien un viatge llarg fins al temple d'Irori al desert de Santara. En un estat molt deprimit, l'Aldara tarda temps a poder tornar a parlar, i quan per fi arriben al temple i no els deixen entrar, es capbussa en una espiral de malestar i drogues. Durant el temps d'espera, en Kyras es manté optimista però l'Aldara cada cop està més impacient. Finalment, descobreixen que l'Oracle d'Irori ha estat segrestada i segueixen el rastre fins a Bru'Mara, una gran ciutat, acompanyats de la Quila i l'Ivar. Allà troben que una governant té presoneres a diverses criatures, entre elles a l'Oracle moribunda, que diu unes últimes paraules a l'Aldara:

"Busca al germà que busca ajuda, el dimoni". "La nostra realitat corre perill. Els quatre nuclis de poder no s'han d'ajuntar, s'han de portar als seus respectius santuaris, lliurant-nos de la influència dels plans exteriors. Només un oracle pot manipular les esferes sense ser influenciat."

A Santara, l'Aldara s'acomiada d'en Kyras i dels nous companys, apressurada per la mort de l'Oracle d'Irori i la responsabilitat que li ha delegat. Decideix tornar per on ha vingut sense entendre massa bé quin és el paper que ha de jugar en tot plegat, però conscient que ella sola no aconseguirà canviar res. Necessita aliats, o companys més llestos i més forts que ella.

La Quila l'acompanya amb la seva tribu fins a l'extrem oest de la regió de Santara. Durant aquelles setmanes, l'Aldara intenta meditar i contactar mentalment amb qualsevol entitat que estigui disposada a escoltar-la. En un intercanvi amb una altra tribu del desert, compra un petit diari amb fulles de papir i portades de pell. En ell, comença a apuntar totes les visions que ha tingut, així com el que recorda de les persones que apareixen en les seves visions i sobre les esferes.

Retorn a Darum (pre-temporada 3)

Així doncs, l'Aldara es va dirigir al sud fins a una ciutat amb port de Santara i va aconseguir que l'acceptessin en un vaixell de mercaders anomenat Barroera mostrant els seus poders de curació, i argumentant que podia ajudar a netejar i a la cuina. En aquest vaixell, va conèixer un vell mariner semiorc que cantava cançons tota l'estona, més tard va saber que es deia Cluc. En el moment que va veure el llaüt de l'Aldara, li va començar a demanar cançons per poder cantar amb música per una vegada. L'Aldara li va dir que li sabia greu, però que el llaüt estava trencat i li faltaven cordes. En Cluc va dir-li que coneixia a tots els mercaders i comerciants del mar Esmolat, i en el camí a Darum aconseguiria que aquell llaüt tornés a sonar. Quan va preguntar-li el nom a aquella noia de cabells blancs, ella es va presentar com a Rashari.

En el trajecte van parar en alguns ports de diverses illes, i en elles en Cluc va aconseguir no només unes cordes de recanvi, sinó que va portar a l'Aldara a un vell lutier perquè arreglés les esquerdes i estelles. El vell lutier, en veure aquella peça de gran valor es va sorprendre i va preguntar-li a l'Aldara d'on l'havia tret. Ella va respondre que pertanyia a una difunta amiga, que havia guanyat el concurs de bards de Darum feia temps. El vell, incomodat per la tristesa a la veu de l'Aldara, la va animar dient-li que fer sonar aquell instrument preciós altre cop era el millor regal que li podia fer a aquella amiga.

Un cop al vaixell, l'Aldara va agafar l'instrument i per primer cop en molt temps va tornar a tocar música. Era estrany no sentir el pessigolleig habitual que li feia sentir la màgia a les puntes dels dits que sentia sempre que tocava, però la música li va animar l'esperit i els cants joiosos d'en Cluc la fan tornar a somriure després de molt de temps.

Així, van passar els dies a alta mar, netejant cobertes, cuinant, i fent-se amiga de la tripulació. A les nits, després de sopar s'ajuntaven i li ensenyaven cançons a la Rashari. Ella captava les melodies ràpidament i els seguia, i ells responien amb entusiasme, cantant fort i alegrement. En aquell moment, es va plantejar de deixar-ho córrer, oblidar a l'Aldara i fer-se marinera, desapareixent entre les ones amb aquella colla de corsaris pudents. Ningú a part d'en Kyras sabia on era, ni que era viva, ni que havia tingut totes aquelles visions. Podia ser una noia alegre, cantar pels ports i inventar-se històries com quan corria pels carrers de Telduar amb les seves cosines.

El matí següent, però, uns vaixells de veles negres van aparèixer a l'horitzó. Eren vaixells de guerra, que els van parar i els van escorcollar, per assegurar que no portaven armes ni mercenaris a bord. La Rashari va sospitar que es tractava de la flota de Darum, però no portaven cap bandera ni cap emblema que els identifiqués. Els mercenaris no eren pirates, però van voler cobrar-se un peatge. El vaixell transportava teles, ceràmica i quincalla diversa fabricada a Santara. Quan el capità va protestar, la tensió va créixer a coberta. Els mercenaris van desenvainar les espases i van amenaçar la tripulació, dient que havien de col·laborar per ordre del govern. En Cluc i altres mariners van agafar i calmar el capità, i van haver de veure com els mercenaris s'enduien bona part de les mercaderies, rient i fins i tot llançant algunes peces al mar en forma de burla.

Quan els vaixells es van separar, des de la coberta de la Barroera va pronunciar unes paraules en veu baixa i va veure com un dels mercenaris va desenvainar l'espasa contra el capità, desfermant un momentani caos a la coberta del vaixell assaltant.

Aquella nit, la sessió de cançons va ser més trista, i els mariners van cantar una cançó que la Rashari havia sentit en algun lloc feia molt de temps, quasi semblava una altra vida. La cançó es deia "El cant del sol i el fosc", i mentre la cantaven a la Rashari li va semblar entendre de qui parlava la cançó.

La Rashari va preguntar als seus companys d'on era i d'on sortia aquella cançó, i ells només li van respondre que era una cançó popular de Darum. Ella va apuntar la lletra a la seva llibreta, i llegint-la un i altre cop no podia deixar de pensar que el de bronze podria ser en Donovan i el de negre, en Vail Von Stein. Però què va provocar aquest enfrontament? Fa quant de temps? Què tenen els dos en comú? Si aquesta cançó era tan vella, i apareix en Donovan, això vol dir que en Vail Von Stein també és molt molt vell?

La Rashari va entendre que necessitava respondre moltes preguntes, i que tot aquell coneixement que havia acumulat i apuntat havia de ser compartit amb algú. Desaparèixer hauria d'esperar.

Viatge de Darum al bosc de les fades, Alhombar i Falàndria (pre-temporada 3)

En arribar a Darum, va acomiadar-se entre llàgrimes de la tripulació de la Barroera. D'en Cluc el semiorc cantador, i també de l'Otis el jove humà timoner, el meravellós cuiner (un nan molt gras anomenat Malestill), la Ranaia, una preciosa fèlida de pèl gris. Fins i tot el capità Brall va baixar a fer-li una abraçada, i dels seus grocs ulls vishanyins va caure alguna petita llàgrima. Li va dir que de tant en tant feien port a Darum i que si mai necessitava tornar a Santara, la Barroera l'esperava. La tripulació la va acomiadar i li van regalar un preciós collaret fet de plata, amb una petita lluna (en Cluc li va dir que tenia el mateix color que els seus cabells), i així la Rashari va tornar a trepitjar la terra en una ciutat molt canviada.

A Darum hi volia passar poc temps. No es podia permetre que ningú la pogués reconèixer i per això va embolicar el llaüt en una tela. Va intentar aconseguir algun diari i va confirmar els rumors sobre la guerra i la invasió de Karhimar. Això va fer-la apressurar encara més. Va recordar el camí escarpat de les muntanyes i va pensar que necessitava una forma ràpida de viatjar. La majoria d'estables eren buits per la guerra, així que va renunciar a trobar un bon cavall (va recordar en Juanju i el seu amor pels cavalls amb simpatia). Va comprar una capa de pell per aguantar el fred i unes botes de cuir. També va comprar una lleugera armadura de pell per portar sota la roba, i uns guants que li deixaven els dits lliures per poder fer encanteris amb facilitat. Va fer camí fins a l'estàtua del minotaure, però dins la cova de sota la cascada no va trobar ningú. Va escriure en un paper una nota en la que hi deia:

"Els dos enfrontats des d'abans les estrelles i quan tot sigui runes lluitareu sobre elles. Però no cal que tot sigui runes, i no cal que lluitis sol. La Fiona no ho hagués volgut. El nostre pla està en perill, necessitarem tota l'ajuda que ens puguis donar. Intentaré tornar a contactar amb tu en el futur. Ara vaig a buscar a la Shayokan al bosc de les fades."

I així va continuar cap al nord. Cap al camí a Rugalba, hi havia un estable i la Rashari es va acostar a veure si aconseguia comprar algun cavall, però com a tot arreu, no n'hi havia. El que criaven en aquell estable eren cérvols de monta, i l'Aldara va poder comprar una femella per una bona quantitat d'or. Li va posar Ballarina, en honor a l'euga d'en Juanju.

D'aquesta manera va poder avançar més ràpidament fins a Rugalba de Dalt, on va trobar-se amb en Murrokan, que es va mostrar molt sorprès de veure-la, ja que en Narsoc li havia dit que s'havia mort. D'aquesta manera, la Rashari va saber que, com ja sospitava, en Narsoc era viu i s'havia dirigit a Terragris a comunicar la mort d'en Gruk. Allà va poder preguntar-li a en Murrokan sobre la situació que tenien amb els gòblins, però va donar poca informació a en Murrokan, bàsicament per no portar problemes a aquella encantadora aldea. El dia següent, va continuar cap al nord, refent el camí i recordant l'incident amb els membres del circ, el poblat gòblin, la destral màgica i el dolorós comiat d'en Bakrin, va passar per les diverses coves refugi i aquest cop no es va perdre fins a arribar a l'ermita d'en Kong, ara abandonada i plena de males herbes. Va acostar-se fins al llindar del bosc, però malgrat que les fades la van reconèixer, no la van deixar entrar dins la ciutat. Li van facilitar una guia entre els arbres fins a l'altre cantó de l'espessa vegetació, i li van senyalar on podia trobar la Seithr, però li van advertir que no era fàcil comunicar-se amb ella. A l'extrem nord del bosc, va passar una setmana buscant sense èxit la seva amiga. La vuitena nit, va despertar-se sobresaltada davant d'una pantera negra que bevia aigua d'un rierol proper. La va reconèixer a l'instant. La pantera la va escodrinyar i va olorar-la des de la distància, i va marxar ràpidament cap a dins el bosc. La va cridar, va dir-li que era ella, l'Aldara, que estava bé, que necessitava la seva ajuda. Però l'esperit de la Seithr era lluny de poder sentir-la, i va entendre que hauria de continuar sense ella.

Va partir en direcció on havia acabat tot, on havien perdut l'esfera i s'havia despertat en braços d'en Kyras. El poble estava abandonat, i les tombes estaven igual que quan les van deixar. Va recordar tot el que havia passat, la visió del dimoni vermell i tothom mort, la bèstia sense cara, l'Ernissius, els nens… tot va passar tan de pressa! Entre llàgrimes, l'Aldara va pensar que potser hi havia alguna manera de ressuscitar en Gruk com l'havien ressuscitat a ella. Va mirar de detectar màgia dins la tomba d'en Gruk, per veure si hi havia alguna reminiscència de vida en el seu cos. Per sorpresa de la Rashari, va poder notar una clara presència de màgia dins del taüt. Va pensar que potser l'havien enterrat amb el llibre d'encanteris, o potser l'amulet màgic. Es tractava d'una forta màgia que la intrigava, i empassant-se la vergonya i fent una pregària demanant perdó, va obrir com va poder la tomba. Allà es va trobar el cos del seu amic, amb les seves robes de noble i la seva scimitarra entre les mans, putrefacte però estranyament solemne. Va notar que la màgia provenia de la cara d'en Gruk, i l'Aldara va recordar l'ull del dimoni. L'ull d'en Verether Kash, el dimoni causant de tots els problemes. Aquell ull tenia alguna propietat especial, i potser era alguna pista que la podia apropar a trobar-lo. Amb una petita daga, va introduir la fulla i fàcilment, degut a la putrefacció, va extreure l'ull, que a diferència de l'altre estava perfectament intacte. Tenia un tacte de vidre, però no ho era. El va mirar fixament i va intentar entendre el seu poder. Va neguitejar-se, preguntant-se si allò estava bé. En un vial buit, va embolicar l'ull amb un tros de drap i el va amagar dins la seva motxilla. Va tancar la tomba i va mirar de deixar-ho tot com ho havia trobat. Nerviosa, va mirar la tomba del costat, que tenia una petita pedra rodona amb un bonic gravat d'un llaüt i una espasa. En Ron Wanderhook pronunciant "mort" va venir-li a la ment. Va sacsejar el cap per treure's la imatge i va sortir a galop cap al nord, a buscar l'últim amic que li quedava per retrobar: en Narsoc.